No és fàcil definir la professió de Noelia Ramírez (Esplugues de Llobregat, 1982). Periodista cultural, escriptora, assagista, podcaster, pensadora, analista de tendències… Molta gent la coneix per presentar el programa “Amiga, date cuenta”, a Ràdio Primavera Sound, en què analitza l’actualitat amb mirada feminista. Ens trobem a la llibreria Casa Usher de Barcelona per endinsar-nos en el seu darrer llibre, Nadie me esperaba aquí (Anagrama, 2025), una audaç reflexió sobre la classe social, la cultura i el feminisme.
El teu llibre es titula “ningú m’esperava aquí”. On és “aquí” i a qui esperaven?
En un inici, el llibre s’havia de dir “La intrusa”. El “ningú” es refereix a totes aquelles persones que dominen el discurs cultural i l’“on” és el fet de treballar com a periodista en un mitjà generalista i haver-hi arribat des d’on vinc. Ningú no s’esperava que una persona de barri com jo hi arribés. El món del periodisme cultural és un món de castes: hi ha moltes famílies emblemàtiques i hi arribes si coneixes algú. Si no, sembles una intrusa i que no hi pertanys. És un món que pertany a les persones que tenen un capital cultural heretat.
Dius que ets una intrusa. Com és sentir-se així en la teva professió?
Una persona intrusa sap que no pertany a un lloc perquè normalment sent que les cartes de la partida estan repartides abans que ella hi pogués jugar. Si tens un dèficit de capital cultural heretat i de contactes socials, te les manegues per sobreviure, per arribar als mateixos llocs d’altres formes. Crec que les persones que som intruses ens movem una mica per astúcia. En el món cultural t’has d’espavilar per semblar que hi pertanys. T’hi has d’assimilar amb altres tècniques.
En el llibre fas servir el concepte de “desclassament” per referir-te a la forma d’arribar al món de les elits culturals i periodístiques. És un procés natural o és buscat?
Entre els anys noranta i els dos mil, moltes filles de la classe obrera vam ser les primeres a les nostres famílies d’arribar a la universitat. Això va provocar que gent d’orígens molt diferents entréssim en contacte. Jo, a més, vaig anar a una universitat privada, i això volia dir que les persones que hi havia allí tenien un capital cultural, social i econòmic molt més alt que el meu. El desclassament és un viatge cap amunt o cap avall. Quan vaig entrar en contacte amb el món periodístic i el món cultural, vaig ser conscient de les meves mancances i per assimilar-me vaig fer una espècie d’amnèsia autoinfligida dels meus orígens. Una de les estratègies per tractar d’assimilar-se és mentir: maquillar el cognom o la feina dels pares. Maryam Madjidia a La edad ridícula [Minúscula, 2026] explica que el seu pare es dedicava a fer obres a pisos com a paleta i, ella deia d’ell que era interiorista. Jo mai vaig arribar a mentir, però intentava no dir que la meva mare treballava netejant cases. Volia ser com la resta i em vaig oblidar de qui era.
Qualsevol desclassament implica un reconeixement del sistema de classes. En el teu cas, en quin moment comences a adonar-te del lloc d’on vens?
La veritat és que en la meva adolescència i la meva primera vintena no hi havia un discurs polític com ara ni com el que hi ha hagut durant la darrera dècada. La gent jove no parlava de política. O, almenys, en els entorns on jo vivia, al meu barri, no es parlava de política perquè anàvem de festa tot el dia. I després, a la universitat, on jo anava, no es parlava ni de calés ni de política. Hi havia molt cinisme, aquella sensació que tothom ho havia vist tot, ho sabia tot, que crec que és una cosa que està tornant ara barrejada amb cert nihilisme. Hi ha una certa apatia melancòlica. A la universitat era molt fort perquè jo estava rodejada de gent era filla de famosos o de polítics que feien vacances a illes, quan jo mai havia anat de vacances, i que deien “quina mandra anar a Cancún”. Però mai es parlava de calés. Sí que hi havia un pensament polític que estava molt centrat a derrocar el discurs multiculturalista per fer exercicis gentrificadors, però no hi havia un debat entre nosaltres respecte a això. No es parlava de feminisme obertament, com es parla ara, no es parlava dels privilegis, com es parla ara. La darrera dècada jo crec que ha sigut crucial, perquè el discurs de la descolonització i el feminisme ens han fet conscients d’on i de qui som. Les diferències socials són molt més grans ara que abans. Però no va ser una època molt polititzada, i en parlo amb gent que anava a la universitat pública aquells anys i em diuen el mateix. Hi havia protestes com les de l’habitatge o contra el pla Bolonya, però el discurs polític no estava tan instaurat en el món de la cultura com ho està ara. Tot el que vèiem a la universitat era una cosa masculina… El discurs de l’home era el centre de l’univers.
En quin moment adoptes consciència de classe i comences a polititzar-te?
El meu pare sempre havia estat molt polititzat, havia estat sindicalista. Per sort em va tocar un pare d’esquerres. A casa hi havia un discurs molt obert. Però sobretot va ser amb les lectures, a través d’internet, que em vaig polititzar. Jo soc filla d’internet. Van ser crucials per a la meva educació sentimental, perquè totes les lectures que no em van donar els meus professors o la meva carrera, me les van donar, entre l’any 2000 i el 2012, el món dels blogs on ja es parlava de feminisme. Gràcies a revistes que venien dels Estats Units com Jezebel o Gawker vaig poder a seguir dones que m’interessava molt com pensaven. Va ser una explosió cultural. Cal pensar que en aquell moment hi havia sèries com Girls o Broad City que tenien una mirada molt fresca i una forma molt diferent d’apropar-se a la gent jove, aquesta mirada quasi naïf que ara anomenen optimisme millennial i del qual la generació Z ara té una mica d’enveja. Tot això convivia amb uns discursos misògins i hipster que et trobaves a la revista Vice o amb personatges com Terry Richardson.
Parlem d’un internet que ja no existeix.
“Hi ha un internet de rics i un internet de pobres, en el qual els nois són arrossegats per influencers d’extrema dreta, i les noies per l’apologia del terrorisme corporal”
Sí, sí. Era una escola de formació sentimental i cultural on es podia plantejar un accés total al coneixement. Et parlaven d’una pel·lícula i la podies veure aquella mateixa tarda a casa teva. Clarament, la cultura s’ha de pagar, però s’ha de recuperar aquell esperit d’alguna manera. Perquè, ara mateix, hi ha un internet de rics i un internet de pobres, hi ha un internet de nois i internet de noies. Les persones riques es poden pagar la seva subscripció a una plataforma per poder veure les pel·lícules daneses que els agraden i poden escollir el mitjà de comunicació on saben que la informació està contrastada o es treballa de la manera que els agrada. Però l’internet dels pobres és aquell de la persona que, des del seu mòbil, entra a tota mena d’informació, des de continguts creats amb IA, a un deepfake, un slop… És aquest internet en el qual els nois estan cooptats per influencers d’extrema dreta i criptobros, i les noies són arrossegades a continguts que fan apologia del terrorisme corporal. Soc molt defensora d’internet perquè m’ho ha donat tot. Però ara mateix se’m fa molt difícil mantenir aquest discurs. Alhora, penso que estem posant massa atenció en el discurs de l’extrema dreta i estem comprant el seu marc mental. Donem massa valor a aquesta idea que diu que la gent jove només vol ser influencer i rica quan, en realitat, hi ha molt jovent que està intentant fer una altra mena d’internet. Fa un temps vaig entrevistar a Júlia Nueno, una jove que forma part de Forensic Architecture i està treballant en la recreació dels bombardejos a Gaza mitjançant les xarxes per portar aquesta investigació a la Cort Penal Internacional. Hi ha gent jove com ella, però interessa posar l’atenció en els perfils d’extrema dreta. La solució, però, no implica treure el mòbil a un nen de setze anys o que no el porti a l’escola. El problema va molt més enllà. A mi mateixa em passa: ara m’informo molt malament i hi ha coses que veig i que em pregunto si són veritat o mentida. La censura a internet té a veure amb l’accés al contingut. Hi ha tant contingut que s’està censurant la informació important. És una desorientació extrema i poder desconnectar-se és un privilegi.
Al teu llibre apuntes que hi ha una clara intersecció entre la classe i el gènere. T’ho pregunto en clau una mica provocadora: creus que el feminisme pot ser alliberador per una dona com la teva mare?
Hi ha un feminisme que té certa arrogància cap a les dones com la meva mare. Aquesta era la postura que jo tenia abans: tenir la vida que no havia tingut ella era portar una vida més feminista, el més lliure i moderna possible. Em deia a mi mateixa que no estaria a la cuina. Crec que sí que hi ha un problema amb cert feminisme que no ha sabut apropar-se a la classe treballadora i, si ho ha fet, ha estat amb condescendència. Alhora, el feminisme –i sobretot l’esquerra– s’ha acomplexat molt amb la lluita feminista, que era l’única lluita que havia proposat noves formes de viure, de cuidar i de relacionar-se. L’esquerra s’ha acomplexat quan la dreta ha fet servir quatre conceptes per desprestigiar el feminisme com “progres”, “woke”, “horts urbans” o “poliamor”. Ara bé, l’esquerra no té ganes de tornar als debats interessants, que potser sí que de vegades eren una mica arrogants i no entenien que havien d’aprendre també de les classes treballadores. Tot això ha fet que l’esquerra torni al marc mental de la dreta, de la família tradicional, del natalisme. També és cert que hi havia una dissonància entre el que es deia i el que es feia i rebia la gent. I això la dreta ho va saber aprofitar i ha sabut desmuntar molt ràpidament un canvi propositiu que estava succeint. Alhora, penso que també és important el feminisme acadèmic, perquè no es pot fer aquest discurs antiintel·lectual que recorre l’esquerra i que em sembla molt perillós. Ara sembla que qui salvarà l’esquerra siguin els homes de tota la vida, els marxistes d’esquerres d’abans… el Rufián, vaja. Com si l’esquerra s’hagués perdut i ara ells vinguessin a salvar-nos En realitat són persones que no tenen agenda LGTBI, no parlen mai dels drets de les persones trans, però sí que agafen el marc mental de la dreta i parlen d’“el debat del burca”. Entenc que hi ha d’haver tota mena d’opinions, però em fa molta pena veure que, en aquests darrers deu anys, si hi ha hagut mobilitzacions al carrer i propostes de canvi ha estat gràcies al feminisme i les dones. I ara sembla que s’hagi esborrat tot aquest llegat.
Al llibre recordes que la teva mare, com un acte d’amor abans de morir, et va deixar tot de pots de conserves. Com casa aquesta manera d’estar al món amb el feminisme?
Hi ha un debat molt intel·lectual i burgès, dins del feminisme, que considera que les dones seran lliures fora de la casa. A mi ara ja em molesta una mica, perquè la casa és molt important també pel feminisme i les cures. Quan la mare es va posar malalta i va morir em vaig reconciliar amb tot el que em feia ràbia d’ella. Fins aleshores, pensava que estava empresonada en el seu rol de gènere i només cuinava, netejava i cuidava els altres. Mai sabrem com hauria estat la seva vida i si hagués estat feliç de viure d’una altra manera. Segurament era feliç amb aquella vida que tenia i se sentia plena. El problema no és si una dona feminista pot tenir una dona que li netegi la casa. I tant que pot! Sempre que aquesta dona estigui ben pagada i gaudeixi de bones condicions laborals. Netejar una casa no és una feina horrible per a una dona, és una feina i ja està. L’objectiu de desprestigiar-la és aconseguir que es faci gratuïtament, com ens han explicat pensadores com Silvia Federici. Això convé al sistema. Com relata Desirée de Fez a la seva darrera novel·la, a la perifèria les dones joves tenen fills abans perquè l’àvia els pot cuidar. A les dones de classe obrera se’ls ha inculcat aquesta idea que s’ha de cuidar a la filla i a la neta. Jo en parlo amb les meves tietes que em diuen: “a tu qui et cuidarà?” És una cosa molt maca, però l’Estat s’hauria de plantejar de com fer-se càrrec de les dones que no tenen fills. Va arribar un moment en què la meva mare, per exemple, no tenia capacitat de moure’s, pel sobrepès, i el meu pare no podia carregar-la, tot i que volia cuidar-la fins al final. Aquí el sistema ha de fer les funcions de cures, però sembla que si portes a una mare o a qui sigui a la residència no vols veure el que està passant i no vols cuidar. Però potser és que no estàs capacitada.
Aquí entren en joc el que és individual, el que és col·lectiu o el que pertany al terreny de l’Estat.
És clar! Jo em vaig adonar de com el capitalisme i el pensament individualista estava instal·lat al meu cap quan la meva mare va començar a perdre el moviment i em vaig trobar a Wallapop buscant grues i cadires de rodes per moure-la. Però el meu pare, que sap tots els ajuts que ofereix el sistema i no ha anat a la universitat, em va dir que teníem dret a demanar aquests aparells. Em va ensenyar que el sistema et pot ajudar quan a Wallapop una grua em costava 1.000 euros.
Ara parlaves del cos i de la importància que té. De quina manera aquest espai és també dipositari de les violències de classe o del patriarcat?
El cos de la meva mare ja estava rebentat abans de la malaltia. Treballava de nit, netejava cases, va cuidar la seva mare, va cuidar el seu pare, va cuidar les seves filles… va cuidar a tothom. Tenia el genoll malament, li costava caminar, i va morir als 68 anys. Hi ha molts estudis que mostren els efectes que té la feina de les kellys en la salut o, per exemple, com les manicuristes tenen més malalties pulmonars i determinats càncers. El cos de la meva mare ja estava destrossat per tota la feina que havia fet, però jo pensava que era una cosa de l’edat. Després em vaig adonar que les dones com ella són dones triturades pel pes del capitalisme, perquè són les persones que porten la societat a la seva esquena. Però hi ha una altra forma de control del cos de les dones per part del capitalisme. Jo estic molt influenciada pel terrorisme corporal que m’ofereix l’algoritme de les xarxes, o sigui, tots els meus anuncis són de bòtox, antiarrugues, de coses estranyíssimes, delirants… El gran triomf del capitalisme d’aquesta darrera dècada, i ho veiem en les noies joves, és la desaparició de les dones. Les dones estan desapareixent físicament amb mètodes com l’Ozempic. Totes les noies que conec estem més primes ara que fa cinc anys. Encara que tu diguis que no t’afecta, ho fa. Quan tenia dotze anys, no sabíem què era el Retinol o les cremes facials.
Quin objectiu persegueix aquesta cultura del cos femení?
“Hi ha un debat molt burgès dins del feminisme, que diu que les dones seran lliures fora de casa. I em molesta perquè la casa és molt important pel feminisme i les cures”
Hi ha una idea segons la qual triomfaràs a la vida si disciplines el teu cos. Això és superfeixista. Als anys 2000, la idea del cos de la Kate Moss, que estava molt prima, era diferent, perquè passava el dia de festa i drogant-se. No era una tia que es fes màscares de leds, sucs verds, etcètera. Ara, però, el disciplinament del cos és una qüestió aspiracional. Les influencers ens diuen que si tu disciplines el teu cos, tindràs la vida en ordre. Tot això és feixista i conservador, perquè, com menys espai ocupa una dona i més pensa en el seu cos, menys està pensant en com canviar les coses. Estàs tan obsessionada pensant en la teva aparença que no estàs pensant en el que passa al teu voltant. És autoodi. La mirada de l’home no crec que es busqui massa. Les dones pensem que només estarem bé i podrem ser estimades per homes o dones si disciplinen el cos. Evidentment que això té a veure amb la mirada patriarcal, perquè és la mirada amb la qual venim de sèrie i ho travessa tot.
Però també hi ha una forma d’alliberar el cos. Al llibre parles sovint de les festes en discoteques, a afters o a Eivissa… Tot allò que sovint queda molt allunyat del que es considera el “món cultural”.
Sí, per a mi va ser la primera forma d’emancipació i presa de consciència amb les meves amigues, perquè ballar em va permetre allunyar-me de la mirada masculina. O sigui, no vaig haver de llegir a la Simone de Beauvoir per dir que era feminista, sinó que va ser ballant a llocs on hi havia una altra mena de masculinitat, on ens podíem alliberar, on podíem estar juntes… Perquè la meva adolescència va ser estar amb nois, mirant-los fent coses. Mai mirant-nos. A través de la festa i d’allò que aleshores es deia “l’ambient” vam començar a sortir sense ells. La festa i del ball són molt emancipadors i a vegades ens hem oblidat de la importància que tenen nivell polític. Un dia parlava amb la Mari Chordà, que és una pintora molt reconeguda, i m’explicava que, als anys setanta, el primer que va fer en clau política va ser muntar un bar feminista que es deia La Sal i que estava al Raval. Una de les coses que vertebrava la seva mirada era gaudir del cos. Una bona festa crea comunitat, i crea uns llaços, perquè és un punt de trobada on connectar amb gent d’una altra manera. En el meu cas va ser molt polític, perquè, amb les meves amigues, vam començar a viure la nostra feminitat d’una altra manera. Però jo crec que hi haurà gent jove que ho viurà amb la mateixa emoció i amb la mateixa clau emancipadora que jo als anys 2000.
