Les zones rurals del Pirineu català han viscut canvis profunds en les últimes dècades. Tradicionalment organitzades al voltant de l’agricultura i la ramaderia extensiva, i amb una estreta relació entre les comunitats i la terra, el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran s’enfronten ara a una nova realitat. La modernització del camp, la despoblació i unes polítiques agràries europees que desafavoreixen la producció de proximitat, han empès la zona cap a una terciarització centrada en el turisme i en treure el màxim profit dels seus recursos naturals. Aquest canvi ha provocat la pèrdua de moltes activitats tradicionals, la invisibilització del coneixement local i que terres menys rendibles quedin abandonades.
No és cap secret que les societats evolucionen, i amb elles les regions que habiten. Però és vital que no ens convertim en espectadors o protagonistes acrítics del camí que prenen els territoris. En el cas del Pirineu occidental, l’abandonament del paisatge de muntanya ha suposat una pèrdua de sobirania sobre els espais despoblats, una dinàmica que ha deixat la terra en situació de vulnerabilitat i ha obert la porta a les urpes del capital i a la seva recerca desenfrenada de creixement i benefici. Aquest procés ha anat reconfigurant l’equilibri entre els usos tradicionals del territori i els interessos cada cop més orientats a la rendibilitat turística, fent del paisatge no només un lloc per viure i treballar, sinó també un actiu econòmic.
En aquest escenari, el territori ja no respon a una única manera d’habitar-lo, sinó que fa conviure –sovint en tensió – el paisatge com a espai de vida i el paisatge consumit. Lluny de ser un decorat passiu, entendre el paisatge com a espai de vida i arrelament ens porta a veure’l com una realitat històricament sedimentada, fruit dels usos i la cultura de les comunitats que l’han habitat i modelat. En aquest sentit, el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran són fills de la ramaderia extensiva, la gestió comunal de les pastures i les formes col·lectives d’organització del treball, que han permès sostenir l’harmonia entre natura i comunitat. Parlem del paisatge que acull les pràctiques quotidianes que donen sentit a l’espai i construeixen una manera de fer i de viure arrelada al territori; l’espai d’aquells que l’han escollit com a casa i el senten com un bocí de la pròpia identitat.
La capacitat local de decidir sobre la terra s’ha anat debilitant i ha acabat en mans d’actors externs amb més poder econòmic i institucional
Però malgrat la resiliència pròpia de les pràctiques tradicionals, inclús els llocs més insospitats de les valls pallareses i araneses han acabat cedint davant les pressions d’un sistema que fa temps que és capitanejat pel capital. La recerca constant de benefici ha anat desplaçant els usos locals cap al turisme i la mercantilització del territori. Al Pirineu occidental, s’han substituït els camps verges i els pallers per estacions d’esquí i segones residències. El que abans era un espai per treballar la terra, pasturar o viure en comunitat ha esdevingut ara un producte, un paisatge per contemplar, una naturalesa recreativa i de consumició. Les vistes, la neu i els boscos s’han convertit així en actius econòmics que busquen competir en el mercat del turisme nacional i també internacional.
Aquest canvi forma part d’una tendència global: en la cursa cap al creixement constant, el paisatge comença a ser consumit. Convertit en mercaderia i sotmès a interessos allunyats de la realitat local, el territori veu com el model turístic li n’extreu valor de manera estacional. Grans instal·lacions d’esquí i complexos turístics transformen els espais per satisfer les demandes d’una societat de consum que aliena les comunitats locals del seu propi paisatge.
Enmig d’aquesta reinvenció del territori i de la tensió constant entre vida i consum, és gairebé obligatori preguntar-se qui habita, qui utilitza i qui es beneficia d’aquesta transformació del Pirineu català. La resposta exigeix observar com la capacitat local de decidir sobre la terra s’ha anat debilitant i ha acabat en mans d’actors externs amb més poder econòmic i institucional. Aquest desplaçament afecta directament l’herència cultural i el coneixement vinculat a les pràctiques tradicionals, fonamentals per preservar el paisatge i la seva ecologia.
Malgrat existir una clara diferència entre els models de turisme –la Vall d’Aran amb un model intensiu centrat en l’esquí i grans complexos residencials, i el Pallars Sobirà, amb un plantejament menys agressiu vinculat a l’ecoturisme– les conseqüències sobre el territori i les comunitats són similars, encara que a diferents escales. Aquest model de desenvolupament rural expropia, tant materialment com simbòlicament, aquells que han habitat i construït amb les seves mans aquest paisatge. El Pirineu es converteix així en un terreny de conflicte i negociació, travessat per relacions de poder que determinen qui el gestiona i en treu profit.
Avui el Pirineu ja no és només habitat; és objecte de consum. La terra aranesa i pallaresa ha esdevingut producte, guiada per l’imperatiu de benefici econòmic, que ha deixat en segon pla els vincles amb la comunitat i la memòria del territori
Si ens preguntem qui en treu benefici, veurem com els guanys es concentren en mans de grans empreses i actors institucionals i econòmics, amb poc retorn per al Pirineu i les seves comunitats: cadenes hoteleres com Snö Hotels, el sector de l’habitatge d’ús turístic i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya –que gestiona les estacions de Port Ainé i Espot Esquí al Pallars Sobirà; també grups societaris relacionats amb Baqueira-Beret, com Hoteles Nevados SA, Eurl Voyages Baqueira Beret o Sorpe Bonaigua (amb capital majoritari de l’asseguradora Catalana Occidente) i altres accionistes com Serusan Gestion o Inoc. És un model empresarial que reforça l’especulació a la zona, prioritzant macroprojectes i esdeveniments de luxe, lluny de contribuir al benestar comunitari local.
Davant aquesta nova tendència de despossessió, hi ha veus locals que lluiten per defensar el territori i la vida rural, iniciatives i associacions que consideren el territori un espai de disputa política i construcció col·lectiva: associacions de pastors, institucions comunals i plataformes com Àgora Pallaresa, SOS Pirineus o la plataforma #StopJJOO lluiten per defensar la vida rural, la terra i la continuïtat dels pobles. Denuncien que la presència estacional de turistes i propietaris de segones residències no garanteix una revitalització real de la vida comunitària local, sinó que impulsa l’apropiació territorial i la urbanització i especulació immobiliària. Aquestes organitzacions locals reclamen repensar l’ús dels recursos amb criteris de sostenibilitat, justícia territorial i respecte a la cultura regional, buscant alternatives al model capitalista dominant.
Avui el Pirineu ja no és només habitat; és objecte de consum. En un exemple clar de la lògica contemporània, la terra aranesa i pallaresa ha esdevingut producte, guiada per l’imperatiu de benefici econòmic, que ha deixat en segon pla els vincles amb la comunitat i la memòria del territori. Sembla que tot s’ha de capitalitzar perquè tingui sentit, i que el valor monetari sempre supera el valor cultural, natural o històric. Posar les formes de vida local al centre i recuperar l’autonomia no és només una qüestió de justícia sinó una necessitat per assegurar que el Pirineu continui sent un lloc habitat, amb identitat i futur.
