No volíem ser partícips d’aquest circ mediàtic que s’ha muntat al voltant d’un monòleg del comediant Rober Bodegas amb contingut de dubtosa gràcia, però la rellevància del debat que ha sorgit després ens va fer publicar unes reflexions a les nostres xarxes socials que ara ens conviden a desenvolupar.
Per als qui no hagin vist el polèmic vídeo, Rober Bodegas es lamenta que ja no es pugui fer acudits de gitanos perquè durant els seus anys de guionista cada vegada que ho feia “arribava una carta, sorprenentment ben escrita, demanant que no ho fes més”, i continua “ells han demanat que no es facin acudits de gitanos i ho estem complint, nosaltres hem demanat que visquin d’acord a les nostres normes socials i ells… Suposo que necessiten temps”.
Afegeix a continuació que com no pot fer acudits de gitanos farà acudits de paios: “això és un paio que va conduint, el para la guàrdia civil i té la ITV, l’assegurança, el cotxe és seu …”. I encoratjat per les rialles del públic continua: “això és un paio que va per un polígon i no ven droga”. I finalment: “això és un paio que el dia del seu casament no li fica un mocador pel cony a la seva dona i espera que ella tingui més de 13 anys”. Rialles i aplaudiments culminen l’espectacle.
L’humor és subjectiu i depèn de qui l’emet i de qui el rep. Per això a nosaltres no ens fa gràcia. No ens fa gràcia perquè hem vist massa vegades com a la nostra gent se l’ha criminalitzat i detingut en controls policials aleatoris pressuposant que han robat el cotxe o que venen droga, segons el seu grau de gitaneïtat. També hem presenciat com segreguen als nostres nens i nenes en escoles gueto minimitzant així les seves possibilitats d’èxit per després burlar-se’n des del classisme més barroer perquè no han pogut completar els seus estudis. O com posen sobre els nostres cossos un estigma que ens condemna a l’exclusió i l’ostracisme social. I si ets dona i gitana es multipliquen les barreres. 500 anys de persecució, d’intent d’extermini i de gairebé 300 pragmàtiques contra la població gitana a Espanya és el que té, que no partim del mateix punt de sortida que un paio, que naixem amb una motxilla molt pesada que ens impedeix avançar al mateix ritme que ho fa la societat majoritària.
Qui llegeixi això pensarà que els gitanos i les gitanes estem sempre angoixats i que no tenim sentit de l’humor. Res més lluny de la realitat. Si alguna cosa ens caracteritza al Poble Gitano, aquesta és sens dubte la nostra sorprenent capacitat de resiliència
Qui llegeixi això pensarà que els gitanos i les gitanes estem sempre angoixats i que no tenim sentit de l’humor. Res més lluny de la realitat. Si alguna cosa ens caracteritza, aquesta és sens dubte la nostra sorprenent capacitat de resiliència. L’humor ha estat la nostra eina més poderosa per refer-nos de les desgràcies i crear resistència. Els gitanos riem de les nostres formes, de les nostres ficades de pota, de les nostres calamitats, dels nostres primos i de les nostres primas, i aquests, al seu torn es riuen de nosaltres. Llavors, es poden fer acudits amb temàtica gitana sense perjudicar el col·lectiu? I tant que sí! Tot depèn de la intenció amb la qual estigui pensat l’acudit. Pots recórrer a allò fàcil i recórrer als estereotips negatius arrelats en l’imaginari popular per reforçar el teu ego inferioritzant els gitanos com a col·lectiu, o també pots transgredir la norma i desafiar el poder fent visible, per exemple, la fustigació policial a la que encara estem sotmesos. Un exemple d’això últim:
Van dos gitanos que se han puesto guapos para ir a la feria y de camino se encuentran con la policía:- Tú, ¿dónde vas?
– Pa’ la feria señor guardia. El policía le pega una hostiga que le deja la cara girá. El policía le pregunta al otro gitano:
– Y tú, ¿a dónde vas?
– Pues eso digo yo, que a dónde coño voy…
O aquest altre acudit que enalteix valors positius de la comunitat gitana com són els forts llaços familiars:
– Ay padre ya me ha picao un mosquito!
– Hijico pues mátalo que no te pique más!
– No papa que ya lleva mi sangre
(Compte aquí amb ridiculitzar la parla).
Com veieu, hi ha diferents formes de crear humor, els preocupats pels límits de l’humor només han d’ampliar el seu ventall de possibilitats. Són ells mateixos els que limiten les seves creacions. I no han d’oblidar mai dues premisses. La primera és que el llenguatge no és inofensiu. El llenguatge construeix el pensament i transforma o perpetua realitats. Per això és important prestar atenció a l’ús que li donem i no difondre missatges d’odi disfressats d’espectacle des del poder que et dóna un escenari. La segona és que l’humor de dalt a baix és exercici de poder amb burla. No és el mateix riure de tu mateix o dels que estan socialment en una posició superior que fer-ho dels que estan en situació desfavorida.
La intervenció de Rober Bodegas va consistir bàsicament en un recital de tòpics racistes casposos originaris de l’època franquista, quan la persecució als romanís era l’esport nacional
Amb tot això, vam concloure que Rober Bodegas no pretenia fer humor. Ni el seu to ni la seva expressió corporal indicaven que estava actuant. La seva intervenció va consistir bàsicament en un recital de tòpics racistes casposos originaris de l’època franquista, quan la persecució als romanís era l’esport nacional. Va deixar anar els dards enverinats a pèl, sense adorn, i tots nosaltres hem estat el blanc de la seva diana. Ell es va servir del Poble Gitano per viralitzar la seva queixa i nosaltres ens servim de tot el que ha passat després per visibilitzar el antigitanisme inherent a la societat espanyola. Només cal veure les rialles i aplaudiments del públic per adonar-se de com de naturalitzat està el discurs gitanòfob. Però el que ha resultat més feridor ha estat veure com les figures de l’espectacle han fet pinya al voltant de la seva llibertat per ser obertament racistes i com centenars de persones aprofitaven que s’havia obert la veda per ofendre els ciutadans i les ciutadanes gitanes d’aquest país i publicaven tuits abocant tot el seu odi contra el Poble Gitano sense pudor. Fins i tot un ministre, ministre de tots els espanyols (dels gitanos també), Pedro Duque, va entrar en la polèmica, ara ja polititzada, qualificant d’aberrant les suposades amenaces pel que ell considera “un parell de bromes”. En canvi, sobre l’aberrant de difondre acudits racistes no va comentar res fins més tard, quan se li va assenyalar la seva turpitud.
Els ofesos per sentir-nos ofesos exigeixen ara una resposta contra aquestes 400 amenaces per part nostra. Estan assumint que tots els gitanos i gitanes som agressors. Per què tots els gitanos hauríem de condemnar les amenaces a Rober Bodegas? És que la comunitat gitana ha exigit a tots els paios que condemnin el monòleg per demostrar-nos que no són racistes?
Al final, el monòleg kamikaze s’ha saldat amb una defensa fèrria de la llibertat d’ofendre per part dels col·legues comediants, un parell de denúncies a l'”humorista” per incitació a l’odi i vulneració de la dignitat de la comunitat gitana i amb una desena de titulars grocs que desvien l’atenció sobre el contingut del monòleg per centrar-la en unes suposades amenaces que ningú ha vist i que no representen el Poble Gitano, però que la maquinària racista ja s’ha encarregat de convèncer els incauts lectors del contrari. El poder no ha trigat a fer acte de presència per mantenir l’statu quo. No passa res, cada vegada som més primos i primas els que sortim a enfrontar públicament els prejudicis i això, tenint en compte les circumstàncies, és el millor que ens podia passar.
