Durant els dies que vaig estar a Sèrbia, vaig conéixer dos homes als quals tot l’squat –un edifici abandonat ocupat per persones migrants– presumia de dir xef. Els voluntaris de l’organització no teníem permís oficial per a cuinar, així que eren els mateixos migrants qui es feien càrrec d’aquesta feina. Cuinaven el que els portàvem, i llenties, arròs, cigrons o pasta es barrejaven amb verdures en una olla per a cinquanta.
Qui cuinava durant més de dos dies seguits era batejat pels companys com a xef; els seus noms eren pronunciats en ocasions estranyes. El primer portava ulleres fines de pasta i era jove, no devia arribar als trenta anys. Vestia una samarreta taronja de màniga curta, pantalons pirata i ulleres de vista rectangulars, i sempre explicava la mateixa història als voluntaris novells mentre menejava les verdures amb la pala de fusta. Pocs dies després d’una ràtzia policial, va marxar a intentar travessar la frontera serbocroata.
Va ser així que Bashid, un home una mica més major, el va substituir. Al nou xef li agradava ballar cada nit, te en mà, qualsevol cosa que sonés en l’altaveu. El que més sonava per aquell bafle a piles eren bases instrumentals, les mateixes que acompanyen balls pastuns –coneguts com a Atán– i danses tradicionals. Donava voltes i voltes acompanyat pels instruments fins que es quedava sol, gaudint de la seua victòria al so de les palmes, els crits i el flaix dels mòbils dels seus companys.
Al nou xef li agradava ballar cada nit, te en mà, qualsevol cosa que sonés en l’altaveu. El que més sonava per aquell bafle a piles eren bases instrumentals, les mateixes que acompanyen balls pastuns –coneguts com a Atán– i danses tradicionals
Cada dia esperava a l’entrada de l’squat que la caravana dels voluntaris estigués aparcada per a començar a treure el menjar i desenvolupar la seua –per a res planificada– tasca en aquell lloc. El sopar es començava a preparar al voltant de les cinc i mitja de la vesprada: es descarregava la caravana i es deixava tot en les quatre parets batejades com a cuina. Preparar el menjar era un acte social, i encara que de xef només n’hi havia un, la tasca mai resultava solitària. Aquelles parets s’omplien d’olles, a la vegada que de gent que, amb l’excusa d’ajudar-lo a triturar els tomàquets i preparar el te, xerraven i feien bromes.
Entre xerrades i jocs, Bashid sempre aprofitava per a posar espècies en excés, cosa que Moma, algú a qui respectava absolutament tot l’squat –pot ser que per ser el que mantenia l’actitud més sòbria–, sempre li recriminava. “Tothom se’m queixa! Ens agraden les espècies, però fiques tant de curri picant i pebre negre que suem mentre mengem!”, li deia sempre enfadat. Bashid, que es feia el desentés, tirava cinc-cents grams de curry spicy per a menjar mentre assentia en escoltar les queixes de la gent. “Si no us agrada, cuineu vosaltres!”.
Relat guanyador del concurs “Retalls de voluntariat” del Servei Civil Internacional (SCI)
