Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El zoo com a mirall

Arran del debat sobre el futur del Zoològic de Barcelona, les autores –que formen part del col·lectiu animalista Gallinetes Dissidents– apunten que la discussió sobre el futur del parc pivoti al voltant del substrat ètic d'allò que representa actualment mantenir animals no humans en captivitat i no tant de la seva viabilitat

Zoo de Barcelona / Arxiu

“Tot tracte que no eleva rebaixa” (Friedrich Nietzsche)

El maig de 2015 la Directa publicava –dins de la secció del col·lectiu Gallinetes Dissidents– un article de Marta Gumà, presidenta de DEPANA, titulat “El zoo de Barcelona avui”. Ara ens trobem davant d’una crisi evident del Zoo i amb la manca de perspectives clares de futur. Però el que plana per damunt de la discussió sobre el zoo  de Barcelona no és la seva viabilitat sinó el substrat ètic d’allò que representa mantenir animals no humans en captivitat avui i si com a ciutadanes estem disposades a assumir tots els costos que comporta.

El govern d’Ada Colau està convocant als patrons del zoo, de manera intensiva i apressada, per decidir quines espècies tenen o no sentit a la instal·lació. Després de quatre anys de mandat, s’han promès gairebé 65 milions d’euros en terminis fins a 2031. Es tapen algunes boques? Es calmen alguns ànims? El que està clar és que manca una reflexió sobre l’ús de diners públics per mantenir un espai que no té sentit i a més provoca importants dubtes ètics.

L’abordatge del problema Zoo està travessat per les polaritzacions d’interessos i són les escletxes d’aquest contrast les que poden ser aprofitades per fer-nos avançar. Quan la societat és capaç de reconèixer el patiment aliè deixa de veure el zoo com un equipament i el situa com a un problema. D’una banda, 17.000 persones signants de la Iniciativa legislativa ciutadana ZOOXXI se senten ignorades. De l’altra, l’Associació Mundial de Zoos i Aquaris (WAZA) ha posat el crit al cel en una carta oberta. Hi ha una caiguda lliure de visitants des de l’any 2015. Se segresta per a un ús privat part d’un pulmó verd imprescindible i l’opacitat en la gestió assoleix límits insospitats.

Pel que fa a l’educació, els actuals mitjans audiovisuals fan obsoleta –si en algun moment va tenir sentit– l’exhibició d’éssers vius. Com ens podem explicar sinó que els infants sàpiguen tant de dinosaures i sense haver-ne vist mai un de viu?

Les multinacionals de la indústria de l’exhibició d’animals defensen el seu negoci presentant com un tot unes finalitats que en realitat desenvolupen molt parcialment: l’educació, la conservació i la recerca. És a dir, posen tres constructes incontestables com a aparador i d’aquesta forma apel·len a uns valors absoluts i a un suposat coneixement expert que invalida les possibles objeccions de persones profanes. La qüestió, doncs, seria esbrinar si es pot fer una educació, també una educació en valors -incloent-hi la coherència- sense fer patir, si es pot fer una conservació eficaç sense exhibició i una investigació que contribueixi al bé comú sense Zoo.

Pel que fa a l’educació, els actuals mitjans audiovisuals fan obsoleta –si en algun moment va tenir sentit– l’exhibició d’éssers vius. Com ens podem explicar sinó que els infants sàpiguen tant de dinosaures i sense haver-ne vist mai un de viu? Els materials educatius del Zoo denoten un esforç important, per part de les persones responsables de l’àrea, per atraure tot el ventall d’alumnes des d’educació infantil fins a batxillerat. El problema rau en la consistència intel·lectual i moral dels arguments. Així, per exemple, quan afirmen que aposten per “Fomentar el respecte envers els animals mitjançant un millor coneixement i protecció de la natura”. D’aquí grinyolen com a mínim tres referències: respecte, coneixement i natura. Un Zoo és, conceptualment, un dels més clars exemples de manca de respecte pels animals i no pot ensenyar-lo mes que per oposició. Tractar els animals com a objectes i peces d’una col·lecció implica absència de respecte.

Pel que fa al coneixement, malauradament no hi ha correspondència entre el coneixement i la correcció de les decisions i actes morals envers “l’objecte” conegut (en aquest cas molt més greu, ja que parlem de subjectes). Les persones que practiquen la caça, la tauromàquia o l’ensinistrament són grans coneixedores que gairebé mai van a favor dels animals que tant diuen estimar. Finalment, pel que fa al pretès respecte a la natura, la natura és d’on varen ser arrencats molts dels animals que hi ha al zoo a causa de la voracitat i avarícia de qui vol veure “feres” tot esmorzant i dinant a casa. Res més llunyà de “la natura”. No es pot negar que als zoos el comportament està netament restringit i apareixen conductes patològiques derivades del patiment de viure engabiats i aïllats. La reproducció està determinada pels interessos de la xarxa internacional de recintes associats i alterada per la captivitat. Més que perpetuar el model colonialista i antropocèntric cal un treball seriós i profund d’incorporació al currículum escolar dels valors antiespecistes.

La Fundació Born Free detalla que a Europa, entre les espècies engabiades, les que estan en perill d’extinció no arriben ni a un 7%, les que estan en greu perill són menys del 4% i les extingides fora dels zoos europeus representen un 0,23%

Ssovint es posa com escut la quitxalla per no tancar el zoo. Això no obstant, alguns centres educatius fan objecció de consciència i han descobert que anar a un Centre de Recuperació de Fauna és molt més edificant. Els infants posseeixen un interès intrínsec vers animals d’altres espècies que pot desenvolupar-se sense contradiccions. En relació a la conservació, el percentatge de fites del zoo és molt minso i perfectament compatible amb el seu tancament com a espai d’oci i exhibició. Dalia Conde, de l’organització Species360 –una investigadora clarament afí a un model on no importa l’individu ni la seva capacitat emotiva ni els seus drets– reconeix que menys del 13% de les espècies amenaçades o en perill d’extinció estan representades als zoos del món. A més, parlar de representació no vol dir assegurar-ne la conservació. La Fundació Born Free detalla que a Europa, entre les espècies engabiades, les que estan en perill d’extinció no arriben ni a un 7%, les que estan en greu perill són menys del 4% i les extingides fora dels zoos europeus representen un 0,23%.

La plataforma ZOOXXI afirma que només un 1% dels mamífers del Zoo participa d’un programa de reintroducció. Cal aplaudir els programes de cria i reintroducció de dues espècies locals de tortugues, una de tritons, dos d’amfibis i tres espècies d’ocells i de les gaseles comunes. La pregunta és: en quina mesura la participació del zoo és crítica en aquesta recuperació? ¿Què tenen a veure aquestes espècies amb els lleons, ossos, elefants, girafes, dragons de Komodo i molts altres individus d’espècies exòtiques que pateixen al Zoo?

¿Té sentit convertir els subjectes tancats en zoos en provetes vivents per quan –en un hipotètic escenari millor i llunyà– la seva càrrega genètica pugui esdevenir un ésser respectat en el seu ple dret? Quines espècies aconsegueixen mantenir un potencial genètic prou sa per a prosperar a la natura? A aquestes preguntes els zoos europeus responen matant entre 3.000 i 5.000 animals sans anualment. Cal tenir en compte que menys d’un terç dels individus reintroduïts sobreviuen a l’entorn silvestre i molts moren o agonitzen durant el transport.

Els zoos europeus maten entre 3.000 i 5.000 animals sans anualment. Cal tenir en compte que menys d’un terç dels individus reintroduïts sobreviuen a l’entorn silvestre i molts moren o agonitzen durant el transport

El subterfugi de la recerca està carregada d’un simbolisme gairebé totèmic i implica les universitats, una altra icona, però percentualment és anecdòtica. Molta de la recerca que es fa només sosté la producció de les mateixes persones investigadores i té un impacte molt baix en benestar animal. El que s’està fent des del Zoo de Barcelona, més enllà del mateix cercle acadèmic i les mateixes inèrcies, és “una màquina que es reprodueix a si mateixa” en paraules de la Doctora Leyton.

Volem pensar que la nostra sensibilitat està canviant i que promourem el tancament dels zoos d’animals com ho van fer el 1930 els que van acabar amb la reclusió i exhibició de grups de persones capturades a altres continents. Els arguments d’un famós promotor de zoos humans, Juan Vilanova, el 1888 ens ressonen. A ell i a molts d’altres els va saber molt greu que l’ètica social erradiqués allò que creien tan científic, pedagògic i promotor de la conservació.

Quan pensem en la nostra relació amb els animals no humans també ens estem repensant com a espècie. Quan pensem en la seva llibertat estem pensant en la nostra. Quan ens pensem travessades per interseccions que ens volen desiguals no podem obviar l’especisme com una d’elles. El zoo és en definitiva un mirall, del que som i del que no volem seguir sent.