Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Freddy Mutanguha, supervivent al genocidi de Ruanda

“Els genocidis es poden preveure perquè sempre hi ha algun senyal”

/ Kigali Genocide Memorial

Tenia divuit anys quan van començar les massacres. Era l’abril de 1994, i de la seva família, només ell i la seva germana Rosette van sobreviure. La resta –els pares i quatre germanes més– van morir a mans de la Interahamwe, les milícies hutus. “Arran d’anys d’enfrontaments entre les dues ètnies a Burundi i a l’interior de Ruanda, aquelles matances contra els tutsis havien de suposar la solució final”. Rememora un genocidi que, en tan sols cinc mesos, va provocar la desaparició de 800.000 persones –la majoria tutsis assassinades amb matxets i altres armes blanques– i dos milions de desplaçades. Gràcies a l’Associació d’Estudiants Supervivents del Genocidi (AERG), que va fundar amb altres orfes, va poder elaborar el dol. Aquest procés el va dur a Aegis Trust, l’entitat encarregada del memorial del genocidi de Kigali i de la qual avui és director. Mutanguha recorre el món donant conferències i també treballa en plans de prevenció que ajuden a tancar ferides i faciliten un marc de convivència a l’estat centreafricà.


Com es va gestar l’odi contra la comunitat tutsi?

Els tutsis portàvem més de cinquanta anys discriminats. Estàvem exclosos de la majoria d’escoles, no podíem exercir de metges ni advocats, treballar a l’administració o desenvolupar qualsevol activitat econòmica. Però el pitjor era la deshumanització, de la qual era impossible escapar, ja que en el document d’identitat figurava la nostra ètnia.


Què recordes de les massacres de 1994?

La Radiotelevisió Lliure dels Mil Turons (RTLM), dirigida per les faccions hutus més extremes, feia mesos que arengava la Interahamwe –milícia hutu– a perseguir la minoria tutsi fent circular la mentida que preparàvem atacs contra ells. La nit del 13 d’abril, una d’aquestes milícies va entrar a Kibuye i es va endur tota la meva família. Només em vaig salvar jo i la meva germana Rosette.


Coneixies els assassins?

Sí, els caps de la milícia eren Benoit, un veí que havia ajudat els pares perquè anéssim a l’escola, i Kanani, antic alumne de la meva mare. El dia abans, i potser tement la massacre, ella va advertir-me que, si passava alguna cosa, havia de ser fort. Cada any, el mes d’abril, em tornen els malsons.


Has pogut perdonar els botxins?

El perdó és un viatge ple d’interrogants, en el qual acabes descobrint que perdones per tu i els teus éssers estimats. Es tracta de buidar la ira i viure-ho com un procés de sanació i autoestima.


S’ha avançat suficient en la recerca de la veritat?

Saber la veritat és complicat, però almenys els autors van admetre davant del tribunal gacaca les atrocitats que havien comès i que, si tallaven el coll als veïns, era perquè estaven convençuts que complien amb el seu deure. Gacaca és un referent de justícia comunitària, ja que combina diferents mètodes de resolució de conflictes. Des d’aleshores, la veritat ha esdevingut un principi compartit per tots els ruandesos.


Les supervivents heu rebut l’ajuda necessària?

“A Ruanda encara hi ha un reducte negacionista que, si tingués l’ocasió, cridaria a cometre noves matances”

Hem comptat amb la Comissió d’Unitat i Reconciliació i els memorials del genocidi, on se celebren nombrosos actes de memòria. Després, algunes entitats organitzen l’Akagoroba k’ababyeyi, una vetllada en què víctimes i victimaris ens reunim per parlar del passat, la criança i els reptes de la comunitat.


Són importants aquestes trobades?

Eviten que tornin els recels i permeten als botxins comprometre’s amb la benevolència i la humanitat. Així és com recuperem la confiança i podem impulsar projectes tan importants com el cohabitatge entre membres de les diferents ètnies.


Ja no es donen les condicions per a un altre genocidi?

Sí i no. Ruanda ha progressat en matèria de perdó i seguretat, però encara hi ha un reducte de negacionistes que, si tinguessin l’ocasió, cridarien a cometre noves matances, de les quals hem après que es poden preveure perquè sempre hi ha algun senyal.


La comunitat internacional hauria d’assumir la culpa d’haver-se desentès del genocidi?

Ho hauria de fer, però abans ha de reconèixer l’error que va significar l’esclavitud i el saqueig dels nostres recursos durant la colonització. Malauradament, no han adoptat cap mesura concreta.


El cas de Ruanda pot servir per a altres contextos on s’han viscut conflictes similars?

Amb aquesta idea actuem al Sudan del Sud, Kènia o la República Centreafricana. Allà utilitzem la narració de contes i testimonis de persones resilients que promouen l’empatia, la compassió i el pensament crític.

Article publicat al número 503 publicación número 503 de la Directa