Les últimes dècades del segle XIX van ser època de canvis socials i polítics arreu d’Europa i de l’Estat Espanyol. L’any 1868, una revolució va donar pas a la instauració de la primera República i a l’auge de les idees republicanes, democràtiques i socialistes. També durant aquests anys i moments de canvi s’hi va desenvolupar el primer feminisme i les primeres associacions de dones en alguns territoris del País Valencià. Tot i que aquestes no sorgiren de la nit al dia, va ser aquest nou context polític el qual, com ha assenyalat en els seus treballs la historiadora Llum Sanfeliu, els va permetre a les dones saltar a “l’arena pública”.
L’associacionisme, la premsa i l’educació van ser els principals espais de mobilització de les dones adherides al republicanisme. Tot i que no es tracta d’un col·lectiu homogeni ni amb una definició política tan definida com la que es veuria les dècades següents, les dones republicanes del segle XIX van engegar una tasca social evident. Van preocupar-se per una educació femenina més ampla que les emancipara, van ser pioneres en el moviment per la pau i contra les guerres colonials com la de Cuba, i van formar part també, en alguns casos, del moviment obrer femení d’aquests anys.
Destaca la primera societat femenina, anomenada El Despertar Femení (Societat de Confeccionadores de Taronja, Espardenyes i Oficis Varis), que agrupava les encaixadores i confeccionadores de la taronja
Pel que fa a la premsa republicana femenina al País Valencià, destaquen el setmanari La Conciencia Libre (1896), dirigit per Belén Sárraga a València; i el periòdic La X (1889) de Castelló, a mans d’Aurelia Mateo. Ambdues publicacions formaven part del gruix de premsa lliurepensadora que es desenvolupava arreu de l’Estat, on aquestes dones van trobar l’espai per difondre idees com el laïcisme, la demanda d’una igualtat educativa o el posicionament contra el reclutament de les quintes. La cultura política republicana coexistia a Castelló amb organitzacions de tendències socialistes, que despuntarien a la ciutat a principis del segle XX. Per exemple, destaca la primera societat femenina, anomenada El Despertar Femení (Societat de Confeccionadores de Taronja, Espardenyes i Oficis Varis), que agrupava les encaixadores i confeccionadores de la taronja i es va crear l’any 1913. Era un grup socialista que va arribar a assolir, durant la Guerra Civil, més de 5.500 afiliades.
D’altra banda, el setmanari La conciencia Libre va estar estretament vinculat a una de les associacions més fortes del territori valencià: l’Associació General Femenina (1897). Aquest grup, conformat entre altres per les germanes Amalia i Ana Carvia Bernal, Belén Sárraga o Maria Marin, va promoure una escola nocturna per a dones gestionada per elles mateixes. També va formar part del moviment pacifista donant suport a les primeres conferències i reunions internacionals per la pau, així com moltes d’elles van estar vinculades al lliurepensament i a la maçoneria.
Cigarreres i filadores, al capdavant
Dins l’associacionisme republicà femení de finals del segle XIX s’ha assenyalat també l’existència d’un grup alacantí anomenat Club Republicà Femení, liderat per Rita Bataller. Sobre aquesta associació, la documentació és molt escassa, però es coneix el seu vincle amb el moviment obrer alacantí i que estava conformada sobretot per dones treballadores de la fàbrica de tabac, conegudes com “les cigarreres”. Tot i el desconeixement que encara hi ha sobre el passat de les organitzacions obreres femenines valencianes al segle XIX, probablement les pioneres van ser les cigarreres de la Reial Fàbrica de Tabacs d’Alacant, que ja durant la dècada de 1840 van crear la Germanor de les Gigarreres. A través d’aquesta unió es garantien ajudes per a la jubilació, la defunció de familiars i servei sanitari de forma col·lectiva.
La primera vaga de la qual es té constància, l’any 1884, va ser a causa de l’acomiadament de vuitanta companys de la fàbrica substituïts per nova maquinària. Les cigarreres van respondre amb agitació, protesta i episodis luddites de trencament de màquines. Ja al segle XX van fundar la primera organització de dones treballadores, anomenada La Feminista, i l’any 1918, cigarreres de fàbriques d’arreu de l’Estat van fundar una federació per solidaritzar-se unes amb altres. Però cal remarcar que les cigarreres anaven més enllà de les reivindicacions de millores laborals. Tot i que la fàbrica i les experiències compartides van ser el principal element d’unió, es van preocupar per altres qüestions, com l’educativa. De fet, publicaren dos periòdics bilingües, van fundar una escola de cigarreres i van crear una biblioteca l’any 1926 amb més de 400 volums.
El primer feminisme republicà del segle XIX va ser, per tant, interclassista, en tant que també ho fou la cultura política republicana. I els límits entre la cultura política republicana i la socialista eren molt difusos pel que fa a la militància femenina. Però, en aquest moment es va generar l’embrió d’allò que amb el temps s’aniria materialitzant en un moviment feminista més definit. La proliferació de les idees republicanes, lliurepensadores i socialistes durant els anys posteriors a la revolució de 1868 van donar a les dones que s’hi movien per aquests cercles polítics un nou marc ideològic on desenvolupar-se.
Una figura representativa d’aquesta transició o herència republicana en el canvi del segle XIX al XX va ser Elena Just. Nascuda a València, Elena Just va formar part de la darrera generació de l’Associació General Femenina. Al llarg de la seua vida va estar molt vinculada a la maçoneria, on va fundar la lògia Les Filles de la Unió número 5, l’any 1891. També va escriure en diaris com La Antorcha Valentina i va desenvolupar una tasca pedagògica ampla. Així bé, Elena Just va ser sobretot protagonista del moviment obrer a la ciutat de València desenvolupat al sector tèxtil. A través de la Societat Bé d’Obreres, que va fundar amb la mestra Carmen Soler, va negociar les demandes de les treballadores en la vaga de les filadores de Velluters, l’octubre de 1902.
Les vaguistes van fer dues reivindicacions: mitja hora per esmorzar (en una jornada laboral d’onze hores) i un augment salarial per arribar a cobrar la meitat del sou del peó baró més mal pagat de la fàbrica
Els motius de la vaga eren les míseres condicions laborals de les obreres. Concretament, les vaguistes van fer dues reivindicacions: mitja hora per esmorzar (en una jornada laboral d’onze hores) i un augment salarial per arribar a cobrar la meitat del sou del peó baró més mal pagat de la fàbrica. Els amos de la fàbrica, situada al carrer Guillem de Castro i propietat de la família Alpera, es van negar a introduir aquestes mesures. Com a resposta, les 150 treballadores de la fàbrica van iniciar una manifestació fins que es van unir 400 dones del sector del teixit de la zona. S’estima que una gran part de les dones vinculades al tèxtil van secundar la vaga, que va durar un mes. Fins i tot va estar a punt d’esclatar una vaga general, pel suport majoritari de les societats obreres masculines a la lluita de les filadores. Finalment, després de molts dies de lluita i amb el suport de les societats obreres de la ciutat, les filadores van aconseguir que els patrons de la fàbrica acceptaren les seues reivindicacions. Des d’aquell moment, les treballadores podien esmorzar i gaudien l’augment salarial, tot i que continuaven cobrant la meitat que els seus companys barons.
Sovint partim d’una mirada esbiaixada a l’hora d’interpretar la història del feminisme, que únicament relaciona el passat del moviment amb grans dones excepcionals o col·lectius sufragistes com els britànics reivindicant reformes per incrementar els seus drets. No obstant això, quan s’estudia la història de les dones treballadores es requereix una visió ampliada del feminisme, entès com un llarg procés de presa de consciència que relaciona el gènere i la classe. Amb les transformacions generades a partir de la consolidació de les relacions capitalistes, la politització de les dones també va estar basada en la lluita per la millora de les seues condicions vitals i la seua educació. Perquè el feminisme i el republicanisme o socialisme eren, per aquestes dones, la mateixa cosa: instruments per l’emancipació i l’alliberament.
