Quan el 1978 el segell musical Olivia Records, format per feministes radicals lesbianes, va fer parada a Seattle durant una gira per tot el país, va rebre una amenaça contra la seva tècnica de so, Sandy Stone, una dona transfeminista. Provenia del grup paramilitar format per dones Gorgons i volia matar-la. “Vam ser probablement l’única gira musical de dones que va necessitar seguretat seriosament”, explicava Stone en una entrevista a The Trans Advocate.
No era la primera vegada que la discogràfica rebia amenaces per incloure una dona trans dins el col·lectiu feminista. Una de les més reconegudes opositores va ser Janice Raymond, professora d’estudis de la dona i ètica mèdica, i exmembre de Germanes de la Misericòrdia, un institut religiós de dones catòliques. En 1979 va plasmar el seu posicionament antitrans a The Transsexual empire: The Making of the She-Male. Raymond no considerava significatiu l’origen de les diferències de gènere i, tal com ella mateixa afirmava, “les dones, nosaltres, sabem el que som”.
Raymond també considerava que les dones trans “violen el cos de la dona” quan “redueixen les seves formes físiques a un mer artifici, apropiant-se del cos”. En 1987, el seu llibre va rebre la resposta d’Stone, també considerada una de les pioneres en els estudis trans, amb The Empire Strikes Back: A Posttransexual Manifesto.
Si retrocedim fins al sorgiment de les primeres activistes feministes opositores als drets de les persones trans, es pot afirmar, doncs, que l’activisme feminista transexcloent, habitualment confós amb el feminisme radical, no és nou i poc té a veure amb la igualtat, la justícia o anar a l’arrel de l’opressió. Amb tot, els darrers anys, ha agafat especial protagonisme el debat al voltant del transfeminisme.
Ofensiva legislativa
El 1975, Brooke Williams, membre del moviment per l’alliberament de la dona Redstockings, va introduir el terme “feminisme cultural” per descriure la despolitització del primer feminisme radical sorgit a finals dels seixanta als Estats Units i l’aparició d’un pensament essencialista. Aquest afirmava l’existència d’una “naturalesa femenina” i identificava l’home biològic com el problema i no pas el rol que li atorga el sistema patriarcal.
Segons la historiadora Alice Echols, el feminisme cultural va prendre forma durant mitjans dels anys setanta, quan les feministes culturals van començar a tractar el capitalisme “com a un sistema relativament benigne, que es podia captar per a la lluita en contra del patriarcat”
La historiadora estatunidenca Alice Echols va ampliar aquesta distinció teòrica a Cultural Feminism: Feminist Capitalism and the Anti-Pornography Movement. Segons Echols, el Feminisme Cultural era un corrent filosòfic posterior al feminisme radical —sorgit del declivi de la “New Left” (moviment d’esquerres que va sacsejar occident i origen del Moviment pels Drets Civils als EUA o el Maig del 68 a l’Estat francès)— que era més partidari de mantenir que d’erradicar les diferències de gènere. Aquest corrent, segons Echols, va prendre forma durant mitjans dels anys setanta, quan les primeres feministes culturals van començar a tractar el capitalisme “com a un sistema relativament benigne, que es podia captar per a la lluita en contra del patriarcat”.
Rastres del Feminisme Cultural nascut als EUA, de caràcter liberal i majoritàriament protagonitzat per dones blanques, segueix avui dia tenint una influència sobre el moviment feminista pel que fa a l’avanç en els drets de les persones trans i, en especial, de les dones trans, assenyalades com a intruses dins els col·lectius feministes.
El 2016, el grup activista Women’s Liberation Front (WoLF) va demandar el govern dels Estats Units per haver modificat la categoria “sexe” a “identitat de gènere” en la llei federal que lluitava contra la discriminació de gènere. L’organització que, segons informa a la seva web, treballa per “restaurar, protegir i avançar en els drets de les dones i les nenes”, ha centrat part de la seva activitat a oposar-se al reconeixement de les persones trans.
Alhora, onze estats també van demandar el govern de Barack Obama per aquest canvi. Posteriorment, Idaho i Iowa van aprovar normes que restringien la participació de persones trans a competicions esportives, i aquest 2022 Texas ha considerat que la transició de gènere en menors és un abús per a ells. En l’actualitat hi ha més de 150 restriccions específicament antitrans a diferents estats estatunidencs, segons l’American Civil Liberties Union.
El feminisme transexcloent, en diversos casos, s’ha aliat amb la dreta conservadora i catòlica per impedir l’avanç de polítiques i drets que millorin les condicions de vida de les persones trans. L’informe de WoLF sobre el seu impacte social en 2021 no amaga els seus socis: organitzacions conservadores religioses en defensa de la família tradicional i contra l’avortament o el matrimoni homosexual, com la Family Policy Alliance, United Families Internacional o l’American Principles Project. En el cas d’United Families Internacional, fundada en 1978 per “influir en les polítiques públiques i mantenir i enfortir la família”, ha estat catalogada com a un grup homòfob per una organització americana d’advocacia especialitzada en drets civils, la Southern Poverty Law Center. Fins i tot, en l’any 2006 va contribuir amb 50.000 dòlars a donar suport a la Proposició 107 d’Arizona, una iniciativa per prohibir el matrimoni homosexual.
Feminisme “caduc”
A casa nostra, tot i que diverses sentències dels tribunals europeus han estat favorables a l’autodeterminació del gènere i la despatologització de les persones trans; sectors feministes liberals o, fins i tot, d’esquerres, han dut a terme el que la doctora en Dret Marina Echebarria atribueix com a “una campanya de pànic moral”, construïda, en molts casos, “sobre arguments que provenen d’un àmbit purità i que fan una segregació de sexes estricta”. Per això, considera que darrere d’aquesta visió “no hi ha l’abolició del gènere per masclista i patriarcal; només defensen una exclusió de les persones transsexuals”.
La doctora en Dret Marina Echebarria considera que es tracta d'”una campanya de pànic moral”, construïda “sobre arguments que provenen d’un àmbit purità” i amb els quals no es busca “abolir el gènere per masclista i patriarcal”, només “defensar l’exclusió de les persones transsexuals”
Tot plegat, sostenen que la conseqüència és un “esborrat de dones”. L’Alianza Contra el Borrado de Mujeres, creada el 2019 i recolzada pel PP i Vox en la seua oposició a la llei trans, explica a la seva pàgina web que “eliminar el sexe com a categoria jurídica esborra a les dones, perquè invisibilitza el principal element sobre el qual es basa la desigualtat estructural”. Quelcom que l’informe temàtic del Consell d’Europa del juny de 2022 sobre el reconeixement legal del gènere nega, fet que implicaria que “hi ha una competició en la protecció dels drets humans, quan l’essència d’aquests és protegir la dignitat humana”.
Per a la també doctora en Dret Encarna Bodelón, especialitzada en gènere, es tracta de persones que formen part d’un feminisme caduc provinent de figures com Amelia Valcárcel, Celia Amorós o Lídia Falcón. Valcárcel, de fet, dirigeix l’Escuela Feminista Rosario de Acuña, que va protagonitzar la polèmica pel caràcter antitrans de les jornades de Gijón del 2019.
“Hi ha feminismes perifèrics o contraculturals que fa molt de temps que no compartim res amb ells: ni en els drets de les persones trans ni dels reproductius ni en el concepte de família ni les relacions monògames. Fins i tot, en temes econòmics, moltes són feministes liberals o socialdemòcrates”, explica Bodelón. Per això, proposa ampliar la visió del que es consideren feministes transexcloents: “Aquí la discussió també és si són anticapitalistes, revolucionàries i postcolonials”.
Xarxa per “restaurar l’ordre natural”
Aquesta aliança, però, no és gratuïta, perquè l’extrema dreta, la dreta i l’Església no només no reconeixen les persones trans, sinó que també són antifeministes i han posat a la seva diana els avanços socials i en drets LGTBIQA+, per la igualtat entre homes i dones o els drets reproductius.
El Congrés Internacional d’Ideologia de Gènere el 2011 a la Universitat de Navarra, lligada a l’Opus Dei, va ser clau per elaborar l’agenda contra el moviment feminista. En aquest congrés, es van dur a terme estudis i investigacions que posaven en dubte les lleis contra la violència de gènere, el matrimoni homosexual o l’avortament.
El feminisme transexcloent, en molts casos, s’ha aliat amb la dreta conservadora i catòlica per impedir l’avanç de polítiques i drets que millorin les condicions de vida de les persones trans
Es tracta d’una estratègia que l’informe Restaurar l’ordre natural del Foro Parlamentari Europeu sobre Població i Desenvolupament (EPF), publicat en 2018, situa els seus inicis en 2013, de la mà d’extremistes estatunidencs i europeus. Una xarxa de polítics, elits econòmiques i religiosos influents que han dut a terme el que anomenen “Restaurar l’ordre natural: una agenda per Europa” i han tingut resultats concrets, com el projecte de llei contra l’avortament de Polònia el 2016. El finançament d’oligarques, multimilionaris o aristòcrates han permès la creació de plataformes com Hazte Oír o CitizenGo, que també han dut a terme campanyes contra les persones trans.
Per això, activistes i col·lectius LGTBIQA+, veuen perillós adoptar un discurs similar des del feminisme i les esquerres. Nahbi, membre del grup trans del col·lectiu Lambda de València, es pregunta “com pot ser que en un moviment que lluita per la igualtat i per la justícia, gent que s’autodenomina d’esquerres estigui defensant aquestes posicions i discursos, que podrien ser perfectament de VOX”; i que, a més, “té similituds amb el feminisme anti-LGTBIQA+ de finals de segle passat”.
D’altra banda, Marina Sendra, del col·lectiu LGTBIQA+ de Terres de l’Ebre H2O, sentencia que “al final, tot es redueix a controlar l’agenda de les persones que no som homes cisheterosexuals blancs: es comença per les dones, se segueix per les persones trans i, després, qualsevol altre col·lectiu”. Tot plegat, consideren que es tracta més d’una campanya d’odi que no pas una forma de lluita feminista.
