Situació incerta per als treballadors temporals del camp de Lepe (Huelva). Després de diversos incendis que van calcinar els assentaments precaris on vivien durant aquest mes de juliol i de dues setmanes d’acampada davant l’ajuntament del municipi com a protesta, la Unitat Militar d’Emergències es va desplegar per a muntar un camp provisional per als temporers. Però tot just aquest dimecres 29 de juliol, la UME abandonava el municipi, negant-se en instal·lar el campament en els terrenys cedits per l’Ajuntament, ja que, segons els militars, a l’indret s’arribaven als cinquanta graus a l’ombra durant el dia. Aquesta mateixa setmana, a més, el consistori anunciava una demanda judicial contra l’Associació Nous Ciutadans per la Interculturalitat (Asnuci) pel suport que ha reiterat a l’acampada de protesta dels temporers.
El passat febrer el relator de les Nacions Unides va instar el govern espanyol a prendre mesures de protecció pels jornalers que viuen en condicions infrahumanes a prop dels camps
La situació de precarietat dels temporers no és nova. El passat febrer, com si es tractés d’un avançament en premier, el relator de les Nacions Unides, Philip Alston, va instar el govern espanyol a prendre mesures de protecció pels jornalers que viuen en condicions infrahumanes a prop dels camps. Al juny, com a recordatori, el Parlament Europeu va resoldre sobre la necessitat de protegir els treballadors agraris extracomunitaris, en el context de la pandèmia.
El treball essencial dels temporers i temporeres
Als anys 90 el sector agrícola andalús va quedar pràcticament desproveït de mà d’obra després de l’èxode rural que va dur a milers de joves a buscar una vida millor a les ciutats i a les autonomies del nord de l’Estat espanyol. La despoblació va coincidir amb l’inici del procés migratori intercontinental més important des de la descolonització. Milers d’immigrants africans van començar a arribar a les costes espanyoles per participar dels treballs temporals de recol·lecció de fruita que pocs joves locals estaven disposats a fer.
La realitat del treball? Baixos salaris, altes temperatures i molta feina. Aquest és el dia a dia dels jornalers que proveeixen d’aliments frescos a part d’Europa i que sostenen una indústria cada cop menys eficient. Vint anys després, encara no s’han establert polítiques d’integració i protecció laboral apropiades i acompanyades de supervisions estrictes; el que condueix a constants polèmiques d’explotació laboral i sexual.
Sense dret a un habitatge digne
Després de la mort d’en George Floyd als Estats Units i l’inici de la que podria ser descrita com la tercera onada antiracista, són moltes les organitzacions que s’han vist legitimades per denunciar les violacions de drets fonamentals que es viuen a l’Estat espanyol.
En el cas dels temporers, el racisme estructural és innegable. Segons la profesora Mónica Montaño, a la població de Lepe hi ha un aproximat de 1.000 habitatges buits, al mateix temps que milers de treballadors sense llar.
Els veïns amb els quals ha pogut parlar la Directa comenten que els temporers viuen bé d’aquesta manera, i inclús alguns d’ells afirmen que no llogarien els seus habitatges perquè “s’hi fiquen molts i ho deixen tot malament”. Tot i això, els assentaments mantenen un ordre. La majoria són nets dins les possibilitats d’un habitatge fet de palès i plàstics, sense serveis d’habitabilitat bàsica, cohabitat per gats i al costat de camps i granges de cavalls.
Els temporers, per la seva banda, denuncien la falta d’accés a l’habitatge, tot i la seva voluntat de pagar per un dret que consideren fonamental. L. Tandjigora, un dels treballadors del camp de Lepe relata el seu periple: “Vam deixar casa nostra buscant una vida millor, però el que ens hem trobat és tot el contrari. No demanem que se’ns regali res, hem vingut a buscar una oportunitat de treballar, guanyar honestament els diners, i tornar a casa. Però mentre ho fem, volem un lloc digne per viure. No haver de dormir al carrer o a les barraques. No és humà.”
Tres incendis en una setmana
Els temporers denuncien que any rere any els seus assentaments són incendiats. Saben que en alguns casos s’inicien arran d’incidents domèstics, però denuncien que la Guàrdia Civil i els bombers no actuen a temps, motiu pel qual s’arriben a calcinar fins a 70 construccions.
El passat 12 de juliol, un incendi es va propagar per unes 50 barraques de Lucena del Puerto (Huelva), de forma accidental. El passat 13 de juliol, a plena llum del dia, va tenir lloc un segon sinistre a prop de l’Hotel Portugal de Lepe; i pocs dies més tard, la matinada del 17 de juliol, va tenir lloc un tercer incendi que va destruir més de 70 barraques.
Seydou Diop, portaveu dels temporers afirma que “cada cop que es cremen barraques, aprofiten per dir que no es poden tornar a construir, però no ens ofereixen cap alternativa que sigui digna i on puguem viure els treballadors del camp”.
En el cas dels incendis de Lepe, la investigació policial està en curs i encara no s’han fet públics els resultats. Un temporer denuncia haver vist un home blanc passejant prop el focus de l’últim foc, trenta minuts abans de l’inici del sinistre, que més tard va ser retingut per la policia.
Així mateix, L. Tandjigora, relata amb l’assentiment de més companys, com la policia va arribar a les 4:30 de la matinada i que els bombers no hi van ser fins una hora i mitja més tard. “La gent cridava i demanava a la Guàrdia Civil que truquessin als bombers, però deien d’esperar. [Els bombers] van arribar al voltant de les sis, però gairebé tot estava cremat excepte quatre o cinc barraques. Un jove li va tornar a demanar a la Guàrdia Civil de trucar als bombers, però aquesta va respondre que no calia, que faltaven poques per cremar-se”, explica el temporer. Per la seva banda, la Guàrdia Civil i els bombers asseguren haver seguit tots els protocols.
Lleida, Albacete i Almeria
La situació a Lepe no és única a l’Estat espanyol. A Lleida, molts dels treballadors temporals viuen al carrer. Enguany, Keita Baldé, jugador de futbol de l’AS Monaco francès, va intentar llogar habitacions als hotels de la ciutat per a 200 persones que es trobaven sense llar. La resposta dels propietaris va ser clara: no.
Keita Baldé, jugador de futbol de l’AS Monaco francès, va intentar llogar habitacions als hotels de Lleida per a 200 persones que es trobaven sense llar, però els propietares no hi van accedir
A Albacete els varen allotjar en un espai qualificat de lamentable. Es van donar positius de coronavirus i en comptes d’aïllar els malalts els van deixar a tots junts, un fet que va motivar l’organització d’una manifestació per aconseguir un tracte coherent i evitar un contagi generalitzat. La resposta dels ciutadans i dels mitjans de comunicació va ser atacar-los.
Al mar de plàstic, a Almeria, la situació és semblant a Lepe i Albacete. Les condicions de vida són deplorables i la Junta d’Andalusia ha acusat els temporers de ser portadors del virus i culpables dels rebrots, un extrem que les organitzacions agroalimentàries han qüestionat.
