La conversa amb André Stern no deixa indiferent. Penso que tothom que va assistir a la seva conferència organitzada per Grapat, Jugar i jugar als cinemes Girona de Barcelona el dissabte 18 de maig va quedar amb la mateixa sensació. André Stern col·loca als infants com a iguals, en una societat encara poc preparada per donar aquesta nova mirada a la infància, aquest canvi d’actitud; una visió que ha plasmat en llibres com el recent Yo nunca fui a la escuela (editat en llengua castellana per Litera).
Mai et va passar pel cap anar a l’escola?
Mai! Si hagués volgut, hi hauria pogut anar. He de confessar que sense intentar fer cap proselitisme, els missatges que m’arribaven de l’escola, no eren gens inspiradors. Perquè jo podia jugar tot el dia i els altres nens i nenes havien d’estar a l’escola, després fer els deures i a més, perquè els altres infants quan sabien que jo no anava a l’escola em deien que jo tenia sort! Com si els meus fills, un dia em demanessin d’anar a escola, hi podrien anar.
O sigui que els teus fills, no van a l’escola?
No, no els portem a l’escola. Però no és un dogma. No vull canviar un dogma, per un altre dogma. Ho hauria pogut fer, si hagués volgut. Hi ha infants que no van a l’escola i tenen la curiositat de veure què és durant un parell de dies. El més divertit és que els nens que ho demanen, diuen tots el mateix: és interessant però no tinc temps d’anar a l’escola.
Què hi ha de diferent entre la teva experiència de no escolarització i la dels teus fills?
El món. El món ha canviat, per exemple, hi ha l’aparició de tot el món digital. Hi ha coses a les quals els meus fills poden accedir fàcilment que jo no vaig poder. Però la infància no ha canviat, els infants són els mateixos que tenen les mateixes ganes de jugar, els mateixos impulsos.
L’escola és una institució històrica, quin canvi proposes, de quin mètode parles?
“Jo no parlo mai d’escola, perquè no parlo de mètode. Parlo d’una cosa que existia molt abans de qualsevol mètode… Parlo d’infància. Es tracta de parlar d’algú de qui mai es parla…de l’infant”
Jo no parlo mai d’escola, perquè no parlo de mètode. Parlo d’una cosa que existia molt abans de qualsevol mètode… Parlo d’infància. I jo treballo amb la gent que fa l’escola i no critico mai l’escola. No es tracta de criticar ni d’estar en contra de res. Es tracta de parlar d’algú que mai es parla…de l’infant.
En quin lloc queda la infància en aquesta societat?
La infància ens concerneix a tots. El dia que et van dir que t’estimarien més si arribessis al concepte que tinc de tu, et van fer una ferida. I tots portem aquesta ferida, des de petits ens han dit: has de canviar, has d’esforçar-te, has de progressar. Deixar l’estat que estàs i evolucionar a un estat millor i això és molt ofensiu. És d’això de què parlo.
Quina pressió?
És clar, com una olla exprés. T’han dit que t’has de portar bé, què has d’escoltar perquè si no escoltes no trauràs bones notes, si no treus bones notes no tindràs una bona carrera i si no fas una bona carrera, no tindràs cap títol i si no tens cap títol, no tindràs cap bona feina, si no tens treball, no tindràs diners i si tu no tens diners, no tindràs ni marit, ni fills, ni casa, ni gos…ni res. Jo no critico ni elogio cap mètode, jo dic que s’ha d’obrir aquesta olla exprés. En resum, t’estimo perquè ets com ets.
La comunitat és important, la tribu?
“Sense cap prejudici, sense cap isme, sexisme, racisme, edatisme, l’infant no té res d’això. I tot el que sigui reduir el món, crea un aquari, prefereixo nedar en llibertat”
La comunitat és un límit, el poble també és un límit. Tenim el món als nostres peus. I el món és l’altre element de l’infant. Dins el món hi ha tots el colors, totes les religions, tots els gèneres, totes les professions i dins la diversitat el nen viu la seva pròpia diversitat. Sense cap prejudici, sense cap isme, sexisme, racisme, edatisme, l’infant no té res d’això. I tot el que sigui reduir el món, crea un aquari, prefereixo nedar en llibertat. Clar que es necessita tribu, però en néixer venim com a ciutadans del món i és una gran sort. Perquè l’acompanyament forma part del gueto a la infància.
Què significa quan dius que creem guetos amb els infants?
La infància és un gueto, perquè creem comportaments, actituds i objectes especials i reservats només per a la infància. Tenim una manera de parlar als nens i nenes que només la fem servir amb ells. Ens comportem amb els infants d’una manera completament diferent de la que ho fem amb els adults. I això als nens i nenes no els agrada, perquè tenen un radar molt potent per captar la discriminació. Imagina que ens trobem pel carrer amb l’edat que tenim, no ens coneixem de res, em paro, et passo les mans pels cabells i et dic “ai que maca que ets, aiii”. Aquest és el gueto en la infància. És el famós edatisme.
Edatisme…?
Si, la discriminació per edat, el cas és que els infants són molt lleials envers nosaltres i ells mateixos acaben construint els murs del seu gueto. És aquesta idea que l’adult és l’educador i l’infant el que ha de ser educat. El més interessant és que dins les poblacions oprimides, es practica també el gueto de la infància. Els discriminats, ja sigui per la seva pell, el seu gènere… Discriminen la infància.
[L’André de sobte s’aixeca i es col·loca en una actitud amenaçant, a pocs centímetres. Jo estic asseguda i ell em diu: aquesta és l’actitud discriminant. La veritat, m’incomoda.] Doncs, quina seria la manera més correcta d’acostar-nos a un infant?
“El que ha creat el gueto cap als infants, és la falta de confiança, una moció de censura cap als infants. El ‘jo t’estimo però t’estimaria més si omplissis les meves expectatives'”
No en tinc ni idea, perquè sinó estaria intentant vendre’t un mètode i jo parlo d’una nova actitud i aquesta nova actitut és veure el món a través dels ulls dels infants. El que ha creat el gueto cap als infants, és la falta de confiança, una moció de censura cap als infants. Jo t’estimo però… Aquest però és mortal. Jo t’estimo però t’estimaria més si omplissis les meves expectatives. La verdadera confiança que porta a un amor incondicional, és jo t’estimo perquè ets com ets. Un cop ens adonem d’això, la millor manera d’acostar-nos als infants és una qüestió personal de cadascú.
I el joc, quin paper té en tot això?
El joc és una manera de veure el món. La manera lúdica d’enfrontar-se al món és l’única manera que tenim d’aprendre. Jo treballo amb científics, i és a la conclusió que han arribat últimament.
Has deixat de jugar en algun moment?
Mai, el joc no és una ocupació.
Per què creus que jugar és més important que anar a l’escola?
“Els nens i nenes són el que juguen. És la seva manera d’agafar seguretat en el món, com ho fa un pilot en la seva simulació de vol”
Jo no faig jerarquies, jo només dic que jugar és el més important. Perquè s’acostumen a fer sinònims infància i aprenentatge i no tenen res a veure. Creiem que els infants són el que estan aprenent, però aprendre no és alguna cosa que existeix com a tal. El nostre cervell no està fet per memoritzar informació, això és una activitat que no funciona. Per dir-ho d’una manera més tècnica, la informació ha d’activar els nostres centres emocionals per ser memoritzada. Si això no passa, la informació entra per una orella i surt per l’altra. Per això, gairebé tothom ha oblidat el 80% de què hem après. No perquè siguem mals alumnes, sinó perquè no ens interessa gens. I el 20% que no hem oblidat, és el 20% que ens ha interessat de veritat.
I com ho hem de fer?
Només hi ha una activitat que activi els nostres centres emocionals… Jugar.
Si l’única activitat que mou el nostre centre emocional és el joc, entenc que parles del joc en un sentit molt ampli. És a dir, si jo estic llegint alguna cosa i m’emociono, estic jugant?
Sí, és l’actitud lúdica, el joc és la manera que tenen els infants de viure les coses. Perquè els nens i nenes són el que juguen. És la seva manera d’agafar seguretat en el món, com ho fa un pilot en la seva simulació de vol.
