Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ens dona, ens lleva

A finals de gener torna el sol a l’illa, guaita de nou per damunt de la línia de la mar només una miqueta, com si no volguera donar-ho tot d’una després de les setmanes on, d’amagat, només deixava vore una mena de claror residual, suficient al migdia però del tot insuportable si s’allargarà eternament. M’agradava pensar que la llum era diferent quan el sol tornava, i que amb ella es transformava tot, però no eren més que les ganes que aixina fóra. Vaig deixar Magerøya, al nord de Noruega, ara fa just dos anys, després d’un d’aquells temporals que incomunicà l’illa amb la terra ferma; d’aquells que allà amunt tanquen la gent a casa i posen a prova amarres, paciència i por. Ningú vol quedar-se massa temps a port; ningú pot, millor dit: dia que passa no torna i dia sense peix, dia sense jornal. Al llarg dels anys, vaig poder conèixer eixe tros de roca en totes les estacions; sovint hi voldria tornar, però mai quedar-m’hi. Hi ha una olor permanent al record cada volta que evoque aquells mesos: a peix, a cafè matiner, a gos banyat, a fetge. Sang de balena tacant un plat blanc, vi xilè massa car per a acompanyar les nits pendents del cel. I el silenci.

L’illa guarda la presència de tots els qui li guanyaren el pa a la mar, també als racons on ja ningú encén les calderes per extraure l’oli dels leviatans i la fusta de deriva s’amuntona a les platges amb les restes del que en altre temps fou casa, església, factoria, moll. Allà on encara les barques ixen cada dia, els morts també miren a la mar, i al poblet menut de Kamøyvær altre gener quedà gravat a pedra i memòria. Passejava el gos entre les boies oxidades, costera amunt cap al cementeri, quan el monument que a tantes costes es repeteix aparegué. Una dona i una xiqueta miren la mar; saben que no tornaran aquells als que esperen. Les flors seques, els noms gravats a la pedra, i una inscripció universal, com la tragèdia: la mar ens ho dóna, la mar ens ho lleva. Lluny d’allò, el Mediterrani guarda una falsa sensació d’amabilitat. Per a les que venim de terra endins, les pèrdues són altres, però des d’aquella primera visió a Kamøyvær, quan, mentre llegia els noms dels desapareguts, una menuda barca de pesca navegava cap a fora, he vist repetides les flors i la pedra, els noms i el gest congelat en forma d’homenatge a desenes de pobles costaners. A tots els llocs es menja peix, també ben lluny de la mar, però no se’ls fan monuments, als mariners, a les ciutats d’interior. En un món cada volta més allunyat de qui produeix, va creixent el deute de la societat amb qui diàriament posa cos i renda –la vida també- per a alimentar-nos. I el reconeixement necessari no és únicament el dels monuments i les rotondes, les plaques per al record. El títol del quadre on Sorolla pintà l’escena en què el mariner Pascualet mor, de la novel·la Flor de Mayo de Blasco Ibáñez, continua ressonant més de cent anys després: I encara diuen que el peix és car.

Prompte, ningú no recordarà que durant uns dies fórem conscients de la nostra vulnerabilitat i als diaris, ja no seran notícia les injeccions milionàries per apedaçar infraestructures fins al pròxim temporal

El temporal de la passada setmana sembla llunyà recuperada certa normalitat, encara amb la maquinària pesant treballant per refer la primera línia. Retirar peix mort i deixalles, refer passeig i murs perquè el turisme continue arrabassant-mos la possibilitat de viure d’altra manera. Els últims dies han sigut freqüents els comentaris on la mar apareix tota ella essent algú amb personalitat pròpia que ens retorna, amb tota la fúria de què és capaç, el mal que durant dècades li hem fet. Una venjança de la qual el pitjor, diuen, encara està per vore. Prompte, ningú no recordarà que durant uns dies fórem conscients de la nostra vulnerabilitat i als diaris, ja no seran notícia les injeccions milionàries per apedaçar infraestructures fins al pròxim temporal. Les reflexions aniran als calaixos on la mar guarda les seues pròpies escriptures, i més avant, quan torne a reclamar, ja vorem. Resulta curiós com, en general, esta personificació només es dóna davant de les catàstrofes. Els corbs marins i les gavines no li agrairan el peix mort que ningú s’ha emportat en caixes, bosses i carros de la compra. Tampoc tota aquella gent que encara soparà tonyina uns dies o que va fer collita de corballs, dorades i llobarros de les piscifactories, però també meros, congres i d’altres als que la força del temporal ha tret d’allà avall al fons. A la mar, la xàrcia plena de peix gros i viu porta l’alegria –és efímera, només per al moment– dels dies bons, perquè demà qui sap.

La bruixa, que li deia la tia de Pascualet, seguirà impertorbable als nostres patiments i desitjos. La pèrdua del pesquer Rúa Mar amb sis vides a bord serà una notícia més, vista passar enfront del televisor o el diari per a qui no pensa què hi ha més enllà del lluç que eixe matí la pescatera li prepara per al dinar. Entre allò que ens dóna i allò que ens lleva, l’estirp dels hòmens i dones, que des de fa milers d’anys li esquiven els arravataments, seguirà cada jornada deixant-se la pell mentre al passeig marítim, amb un gintònic a la mà, qui no l’entén més enllà dels deu metres i del mes d’agost, reclamarà camions de sorra i dutxes.