Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Escollir escola, un procés amb dubtes i contradiccions

El moment de l'elecció de centre obre en moltes famílies un debat important. El fet d'haver d'equilibrar variables que no sempre coincideixen en una escola, com la proximitat, el model de gestió, la despesa que suposarà mensualment i la composició de l'alumnat, esdevé un trencaclosques difícil de resoldre. En parlem amb diverses famílies per conèixer de primera mà quins aspectes es van plantejar en el moment de triar escola

Escola de Cal Maiol de Barcelona, tancada durant el confinament per la COVID-19 / Àngel Monlleó

Delphine Boghos

Un fill de 3 anys comença P3 al setembre. Han escollit, entre altres opcions d’escola pública, les escoles Jaume I i Gayarre (Sants, Barcelona). La família viu a Sants.

Vam començar a fer portes obertes dos anys abans que ens toqués, ja que l’educació ens sembla fonamental. Buscàvem un entorn i, sobretot, un grup de persones unides, que sabés acompanyar de la millor manera les personetes en la seva autenticitat, tenint en compte les seves maneres de ser, els seus ritmes i els seus interessos. Buscàvem un entorn organitzat per tenir cura de les relacions entre els infants des d’aquesta mirada i obertura a la diversitat. Sabem que a Barcelona el sistema educatiu està canviant, però necessitàvem sentir-nos segurs que l’entorn on estigués el nostre fill fos relativament consolidat, i, més enllà de les intencions, fóssim capaços de veure una certa experiència, sensibilitat i organització real implementada a l’escola. A les escoles Jaume I o a Gayarre vam veure un plantejament flexible, divers i humà, i un equip pedagògic que respirava cohesió i diàleg.

 

Carmen Giménez

Un fill de 12 anys comença primer d’ESO al setembre. Han escollit l’institut La Melva (Elda, Alacant). Viuen al barri de l’Altico de San Miguel d’aquest municipi alacantí.

Anàvem a l’escola CAES Vírgen de la Salud, al barri de la Tafalera. És la que ens toca per on visc. De petita jo també hi havia anat. És una escola on ens ofereixen molts ajuts, no paguem el menjador ni els llibres. Hi ha un molt bon col·lectiu de persones, com la directora i la cap d’estudis, i un professorat que entén molt bé l’alumnat. Estan molt preparats i es bolquen molt en l’ètnia gitana i ajuden molt els alumnes. Majoritàriament tot l’alumnat és gitano. Jo hi treballo com a monitora de menjador i puc veure les actuacions dels infants, i veig que no és veritat tot el que es diu sobre altres escoles on hi ha molt alumnat gitano. Hi ha gent a qui no li agrada barrejar-se gaire quan hi ha gitanos, però no és com es pensa. Quan tractes amb els infants són com qualsevol altre. I si tenen alguna dificultat amb l’aprenentatge, doncs per això ja hi ha els professors, que són experts. Inclús hi ha més alegria, perquè celebrem el dia del poble gitano, per exemple, tot i que aquest any no s’ha pogut fer per la COVID. Jo soc la que ho organitza, i altres anys ha vingut fins i tot l’alcalde. Ara estic amb el tema de les matrícules de l’institut per a l’any que ve. El meu fill anirà on ens pertany per barri. Crec en la professionalitat dels professors, li anirà bé.

 

Marc Iglesias

Dos fills de 18 i 16 anys. És una de les famílies fundadores de La Pinya, projecte d’educació lliure on van escolaritzar la canalla. Anys després, van optar per l’escola Estel Guinardó, al barri on viuen.

Vam optar per un projecte d’educació lliure perquè era el que ens semblava més adient per als primers anys de vida de les criatures. Volíem que es respectessin els seus ritmes i necessitats i, alhora, que se sentissin partícips i corresponsables d’una comunitat pedagògica autogestionària. Així, l’any 2004, vam engegar l’embrió del que es convertiria en La Pinya (amb seu a Cal Suís, Esplugues de Llobregat). Però quan la gran va fer set anys, vam començar a buscar una escola petita, de barri i amb un plantejament pedagògic que, en la mesura del possible dins la institució, fos respectuós amb els infants. Vam tenir molta sort i vam trobar una escola pública municipal amb un director que ens va encantar. L’Andreu Isern, que va morir el 2018, va ser la raó principal d’escollir l’escola Estel Guinardó. Hi ha qui defensa que els projectes d’educació lliure són elitistes o excloents i que cal apostar només pel sistema públic. A parer meu, però, són transformadors i ajuden a enfortir el teixit dels barris. D’altra banda, molts mestres formats en projectes d’educació lliure, avui són a les plantilles de centres públics amb plantejaments pedagògics més potents.

 

Yolanda Martin Raga

Un fill de 22 anys, un de 16 i un altre de 4. El menor, que ha començat P3 enguany, va a l’Escola Pia Sant Antoni (Barcelona). La família viu al barri del Raval.

L’Escola Pia és una escola concertada. M’agrada perquè és innovadora en pedagogia. La vam escollir perquè les públiques que tenim en el nostre districte no m’agraden i tampoc hi ha places. Per a mi, té objectius clars i atenció particular. M’agradaria que tinguéssim més col·legis públics, ja que els que hi ha estan de gom a gom i, com que no tens possibilitats d’entrar-hi, et toca anar a una concertada. Jo abans d’escollir vaig mirar que l’escola estigués a prop de casa, que hi parlessin català i que tingués unes bones instal·lacions. El meu fill petit va a la mateixa escola a la qual van anar els seus germans. Les despeses en una concertada són moltes i l’educació i l’ensenyament és igual en una pública que en una concertada; els valors dels nens també depenen dels pares. No vaig dubtar en el moment de triar perquè aquesta escola era l’única en la qual agafarien el meu fill, perquè les que tinc en el meu districte estan saturades de nens que no parlen espanyol. No soc racista perquè tinc un fill mulat, però això els endarrereix a l’hora d’aprendre i a part no m’agraden gens les que tinc prop de casa.

 

Laia Treserra Comelles

Una filla de 13 anys ha acabat primer d’ESO a l’IES Sagrera-Sant Andreu (Barcelona) i un altre de 5 anys ha acabat P4 a l’escola Congrés-Indians de la Sagrera. La família viu al Poble-sec.

Tant l’institut com l’escola són centres públics amb un model educatiu que s’emmarca en l’educació activa. Dins d’uns límits clarament establerts, són projectes on es deixa força marge a l’elecció individual, el joc lliure i el treball per projectes. Volíem una escola amb aprenentatges a partir de l’experiència, i que ho fes des del respecte a les emocions (sense l’odiós “no ploris”, per exemple). Ara, però, hem optat per canviar el petit a una escola del barri. La decisió no ha estat gens fàcil, però al cansament pels desplaçaments s’hi suma la sensació permanent de viure entre dos barris. El nostre principal dilema va ser entre la proximitat i el model pedagògic, que en el nostre cas anava vinculat també a triar entre una escola amb una majoria aclaparadora d’alumnat de famílies provinents d’altres països o una escola on no. Ens semblava que per compromís polític havíem de triar barri, però també sentíem que havíem d’oferir a la nostra filla un espai on se li respectessin les emocions i el ritme d’aprenentatge. Sabem que la segregació escolar és un problema, però per posar fi a les escoles gueto no n’hi ha prou que certes famílies apostin per dur els seus fills a segons quins centres. La segregació en gran part és reflex de les desigualtats socials.

 

Marta Aliguer i Jordi Marrón

Un fill d’11 anys ha cursat sisè i una filla de 8 anys ha cursat tercer de primària. Van a l’escola pública Bosc de Montjuïc (Poble-sec, Barcelona). La família viu al mateix barri.

Bosc de Montjuïc és una escola pública tradicional de barri. El seu tret més diferencial és la ubicació: està situada a Montjuïc, en un entorn natural privilegiat; una característica que marca l’experiència vivencial dels infants. La vam escollir per principis: teníem clar que volíem que el nostre fill anés a una escola pública de proximitat. Escollir-la ens semblava una decisió d’una gran transcendència que determinaria la vida del nostre fill per sempre més. Van ser unes setmanes tenses, fins i tot ens discutíem entre nosaltres! Hi ha diferències molt grans entre les escoles públiques de Barcelona, fet que fa que les famílies sovint ens acabem comportant com clients. És un comportament una mica hipòcrita: defensem l’escola pública però que sigui guai, amb noves pedagogies i amb famílies que ens caiguin bé; ens omplim la boca amb paraules com inclusió i integració però contribuïm a la segregació. Poquíssimes famílies del nostre perfil opten per escoles amb alumnat d’alta complexitat, per més innovadora que sigui la seva pedagogia.

Article publicat al número 504 publicación número 504 de la Directa

Articles relacionats