Un dels senyals que la primavera ha arribat són els primers turions de les esparregueres de bosc (Asparagus acutifolius) que es fan camí entre la terra, buscant el sol, i que ixen ben drets i prims a l’exterior. Si es troben a un lloc on els rajos de l’astre abunden, els brots s’hauran fet verds; si es troben a l’ombra d’una bardissa o d’un marge, seran morats i llargs. En tot cas, cal collir-los abans que s’espiguen perquè la tija comença a fer-se llenyosa i és massa dura per cuinar-la.
Les mans que cullen aquests espàrrecs bords han de tractar de fer-ho sense arrencar-lo d’arrel. Normalment, ho fa la gent que passeja a la vora de camins i marges, o pels boscos de carrasques o pins. Com que pensen que ja hauran brotat perquè ja s’ha acabat l’hivern, agafen una bossa o una cistella per aprofitar que ixen a passejar. Entre conversa i conversa, cerquen el brot dret i prim, obrin la mata –que punxa una mica, a causa d’un tipus de tija anomenada fil·locladi– i cacen els espàrrecs, un per un. Quan tornen al poble, abans de dir-se adeu, es reparteixen el manoll entre totes equitativament. El més comú és que en facen un remenat amb ou o una truita eixa mateixa nit per a sopar.
Aquesta planta de la família de les liliàcies és d’aspecte més petit i prim que l’esparreguera conreada (Asparagus officinalis), es troba en tota la conca Mediterrània, però és difícil de comprar. Qui cull els espàrrecs sol fer-ho per autoconsum, per a regalar o per a bescanviar-los. Amb això, anar a fer espàrrecs és una activitat pròpia de persones i comunitats que viuen en contacte amb el medi natural, que saben llegir el paisatge. Parlem, doncs, d’una pràctica molt arrelada, ja que els seus brots es mengen des de fa més de 3.000 anys. I també saludable, perquè els seus rizomes i arrels s’utilitzen des de ben antic en medicina per a tractar infeccions del renyó o de la bufeta gràcies a les seues propietats diürètiques.
