Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Estranyament revoltades

Aquests dies, als carrers, les dones comencem a tenir la representativitat en la confrontació. Ho fem sabent que, sense la rereguarda, no hi pot haver barricada física ni simbòlica

/ Roser Pineda

L’estranyesa i l’excepcionalitat són la normalitat de les dones. Aquests dies ha tornat l’excepcionalitat en el marc dels informatius i les tertúlies. Ha costat emmarcar el perquè d’aquest jovent que ha pres la seva posició vers la sentència. Una oposició frontal que els i les ha situat al davant de tot de les mobilitzacions, enmig del foc i enfront de càmeres –a les quals els sorprenia la joventut i el gènere de les participants. També sorprenien la diversitat d’orígens, les consignes transversals i les maneres de fer. Potser cal parlar una mica més del paper de les dones en les revoltes, perquè, a poc a poc, anem fent de les genealogies feministes, història i memòria viva.

En el marc de la revolta, les dones han jugat un paper històric d’emancipació de la vida. En comptes de declarar la guerra a la vida, com es fa des del capitalisme i el patriarcat, la guerra que empenyen els feminismes és contra aquests sistemes d’opressió, amb les eines que no són les de l’amo: les cures, l’amor i la solidaritat.

El dia de la vaga del 18 d’octubre es va muntar un punt de cures, primers auxilis i avituallament al meu barri. Una companya relata que hi havia molta gent necessitada i agraïda de tenir un lloc on poder estar i col·laborar sense estar a primera fila, perquè tenia por. Estem necessitats de comunitats on formar part de la revolta, des de diferents punts, llocs o vincles. I les dones ho han fet des dels rols que s’acostumen a anomenar de rereguarda. Però si aquests papers són els de cuinar, parlar, plorar, cuidar i abraçar, no podria ser que els espais de sosteniment de la vida fossin també els espais de sosteniment de la revolta?

Gràcies a l’ecofeminisme podem escapar de la il·lusió de la immortalitat i aprendre que les persones som cossos vulnerables i finits, com explica Yayo Herrero a Sujetos arraigados en la tierra y en los cuerpos. Assumir la corporeïtat ens porta a ser conscients de la immanència de la vida humana i de la necessitat de la interdependència. Aquesta interrelació, que necessitem durant totes les edats, surt a la llum especialment en certs moments. Però les persones no podríem sobreviure si no fos perquè altres dediquen temps i energia a cuidar els nostres cossos.

Per això era important l’existència d’aquest lloc de cures i, sobretot, pensar en aquests espais: lluny de ser secundaris, són imprescindibles i, per tant, centrals per la nostra història política. Aquesta consciència de les pròpies necessitats humanes, revisant els esquemes mentals i representacions amb les quals comprenem i actuem en el món, és una tasca fonamental per reubicar-nos, per reconstruir i reinventar les formes de vincular-nos entre nosaltres i en moments històrics com el que estem vivint. Qui ha estat, aleshores, la gent garant d’aquesta part invisibilitzada de les nostres revoltes? Sí: ja sabem que han estat, sobretot, les dones.


Memòries de les cures a les lluites

Recordo un estudi sobre el paper de les dones en la Plataforma en Defensa de l’Ebre. S’hi apuntava que les dones del moviment havien estat responsables d’aquesta feina permanent, cíclica i vital. Això havia permès alliberar els homes, que es desresponsabilitzessin d’aquestes tasques per realitzar activitats més intermitents i sovint més públiques. Per tant, si no pensem aquesta part fonamental de les lluites i les revoltes, invisibilitzarem intrínsecament una part de la història i deixarem molta gent fora i exclosa, sense saber que aquests són espais centrals on participar. I si mirem la centralitat de la història, aquella que s’escriu des de l’acció i la producció, com diu l’amiga Mireia, la construcció de gènere continua disposant els elements perquè nosaltres no l’acabem d’ocupar. O perquè no puguem fer política amb normalitat.

En sortir de l’espectacle Ocaña, la reina de les rambles, vam xerrar d’això amb la Mercè. Què passa amb la història de totes aquelles dones al peu del canó en la defensa de drets, que han possibilitat el nostre lloc social i polític avui dia? Just fa pocs dies ens vam trobar amb un meravellós i necessari exercici de memòria històrica, al número d’octubre de la revista Idees. Un article firmat per Mercè Otero Vidal i Montserrat Otero Vidal traçava una genealogia de les nostres lluites, resistències i papers en les revoltes, de la mà d’incansables lluitadores de Ca la Dona.

Teresa Claramunt, Ángeles López de Ayala i Amalia Domingo són noms que rescaten d’aquesta primera onada de dones mobilitzades, en el marc de la Segona República. Alhora, reivindiquen el paper les dones de la vaga de la Canadenca.

Com recorda la meva companya de feina, la Rosa, el moviment feminista a Catalunya, com a la resta de l’Estat, neix al caliu de les lluites antifranquistes, del moviment veïnal
i del moviment obrer. Qui eren aquestes dones de la xarxa de vocalies de dones, dels grups de dones per l’avortament, de les dones antimilitaristes, i tantes altres que practicaven el que avui anomenem desobediència civil?

Amb la cosina Mariona compartim la necessitat de rescatar la memòria de les que desobeïen practicant avortaments quan eren il·legals o les que ajudaven a fugir les qui anaven a ser empresonades per adulteri, avortament, anticoncepció o prostitució. Aquelles eren unes lluites molt silenciades perquè resultava tabú parlar de sexualitat i dret al propi cos: bàsicament, ho era tot allò que trenqués amb la possibilitat de discriminació masclista. Aquestes són lluites ocultes, revoltes que s’han fet des de la resistència i no des de la palestra pública, que s’han fet apropiant-nos de sabers i creant-ne de nous amb xarxes extenses al llarg del territori.


S’ha perdut la por?

Aquests darrers dies, l’acció política de les dones també ha estat en primera línia. El que em diuen les que ho han viscut de prop és que les dones joves han iniciat un canvi de paradigma a diferents nivells. Podem pensar (i encertem a fer-ho) que a les primeres línies de confrontació les dones sempre hi hem estat; però aquestes setmanes aquesta realitat s’ha fet palesa des de la primera fins a l’última, des del cantó del foc fins a la darrera foguera de la nit.

Aquest canvi de paradigma es veu i es viu com una ocupació d’un lloc que se’ns havia estat vetant. Arran de les mobilitzacions dels darrers anys el 8 de març, hem perdut la por a estar al carrer, a estar en els conflictes. La vaga de totes, la manifestació nocturna, la vaga general feminista del 8 de març, han sigut escoles polítiques que han fet que la balança s’equilibri en la participació de dones i homes i persones no binàries a la revolta. Fent manifestacions no mixtes, posant cartells, rebent repressió. I també s’ha viscut aquesta confrontació entrelligada amb la interdependència intrínseca, amb les pràctiques i sabers feministes, per exemple, al punt lila de l’acampada, a les intendències en els portals, com ja han relatat alguns.

És probable que aquesta tardor també estiguem desobeint els mandats de gènere? A les dones no se’ns ha permès ser dolentes

S’ha vist la representativitat de les dones en la confrontació. Potser no se’ns havia donat l’opció, i a les dones ens agrada l’acció. L’agressivitat no és solament monopoli dels homes. Deixem de dir-li violència, si us plau. És probable que aquests dies també estiguem desobeint els mandats de gènere? A les dones no se’ns ha permès ser dolentes, liar-la per liar-la, liar-la i no cuidar la resta. Quan es difuminen una mica els estereotips de gènere, comencen a sorgir aquestes expressions.

La filòsofa Encarna Bodelón diu que les històries dels feminismes són les històries de les lluites contra les opressions patriarcals. Han fugit dels discursos de l’heroïcitat i de les imatges de victimisme. Tot i així, que se’ns negui la força davant d’un moment de masculinització de l’Estat, que amb l’excusa de les crisis polítiques fa créixer l’Estat penal i l’ús d’instruments punitius, no té sentit. Ho diu Clara Camps a l’informe Repressió i gènere (2017). Les dones no ocuparem el lloc del discurs neoconservador, de garants de la reproducció i la cura, sense rebel·lar-nos.

Aquests dies necessitem espais on parlar i curar les ferides. Tenim por, estem retrocedint en drets i necessitarem cuidar-nos de debò i repartir bé les tasques. Sense la rereguarda no hi pot haver barricada física ni simbòlica. Esperem que aquesta necessitat de cuidar-nos i cuidar el moviment passi a ser prioritària. Això ens ensenya el feminisme.

Article publicat al número 488 publicación número 488 de la Directa