Etiòpia torna a estar en guerra. Des de fa setmanes, els combats se succeeixen en gran part del nord del país, en concret a les regions de Tigre, Afar i Amhara. El territori més afectat per la guerra que, entre 2020 i 2022, va posar fi a la vida de centenars de milers de persones, torna a ser l’epicentre d’un conflicte que amenaça de ser encara més virulent que l’anterior.
A mitjan setembre, fins a set grups armats i polítics van anunciar la creació de l’Aliança de Forces dels Pobles Etíops per la Supervivència, coneguda com l’Aliança per la Supervivència. En formen part algunes de les organitzacions regionals més importants i amb un llarg historial d’insurgència contra el govern d’Addis Abeba, entre les quals hi ha el Front d’Alliberament Popular de Tigre (TPLF), el moviment nacionalista amhara Fano o l’Exèrcit d’Alliberament Oromo (OLA). Els objectius declarats són “eliminar el règim despòtic i genocida del Partit de la Prosperitat, garantir la supervivència i seguretat dels nostres pobles i establir un govern de transició inclusiu”.
Tres dies més tard, les intencions polítiques van donar pas a les armes. El TPLF va iniciar una ofensiva a Tigre i va prendre diversos punts estratègics, mentre Fano intensificava les seves operacions a Amhara i Uguugomo feia el mateix a Afar. L’avenç dels rebels va arribar a fer témer al govern etíop que els combats s’acostessin a la carretera que connecta Addis Abeba amb Djibouti, una artèria clau per a l’economia etíop per on circula la gran majoria de les importacions del país.
Set grups armats i polítics, entre els quals organitzacions regionals amb un llarg historial d’insurgència contra el govern d’Addis Abeba, van anunciar la creació de l’Aliança per la Supervivència
L’ofensiva, però, va topar ràpidament amb la resposta de l’exèrcit federal, que va iniciar una contraofensiva amb el suport de forces aliades i que, el 3 d’octubre, va prendre el control de Mekelle, la capital de Tigre. El TPLF es va retirar de la ciutat i va anunciar que continuaria “operant des d’un altre lloc”. La pèrdua de Mekelle implica un revés important per a l’aliança opositora, però en cap cas significa el final d’uns combats que continuen en diversos punts del nord. La retirada del TPLF obre la porta a una nova fase de guerra de guerrilles, una estratègia que el moviment ja va adoptar el 2020 després de perdre el control de Mekelle i que podria contribuir a estendre els combats per més parts de Tigre.
Amb la presa de la capital regional i, poc després la localitat d’Adigrat, l’exèrcit etíop també se situa més a prop de la frontera amb Eritrea. Si durant l’anterior guerra Asmara va combatre contra el TPLF al costat del govern etíop, ara la situació és ben diferent. Des d’Addis Abeba s’acusa el govern eritreu de donar suport a l’Aliança per la Supervivència, i assegura que l’exèrcit eritreu ja es troba dins de territori etíop. De moment, tots dos països han anunciat una ruptura completa de les relacions diplomàtiques que fa créixer el temor que acabin entrant en una confrontació militar directa de conseqüències devastadores i que convertiria el conflicte intern etíop en una guerra de dimensions regionals.
Un adversari comú
La guerra que va començar a Tigre l’any 2020, va deixar una factura humana difícil de dimensionar. Des de la Unió Africana, s’estima que més de 600.000 persones podrien haver mort durant el conflicte, mentre altres investigacions eleven la xifra fins a gairebé un milió. Durant la guerra, es va generalitzar l’ús de la fam com a arma de guerra, impedint l’entrada d’ajuda humanitària. A més, s’hi van produir massacres que diversos organismes consideren que tenien una intenció de neteja ètnica contra la població tigrayana, milers de dones i nenes van ser víctimes de violència sexual i la infraestructura sanitària va quedar pràcticament devastada. Les ferides d’aquesta guerra continuen obertes i desenes de milers de persones desplaçades encara no han pogut tornar a les seves llars.
El conflicte va començar poc més d’un any després que Abiy Ahmed rebés el Premi Nobel de la Pau per haver posat fi a dues dècades d’hostilitats amb Eritrea i per la seva aposta inicial per una obertura política i la negociació amb diversos grups armats. El primer ministre que el 2019 era presentat com el símbol d’una nova etapa de reconciliació nacional i regional, acabaria ordenant poc després una operació militar contra el govern de Tigre que derivaria en una de les guerres més mortíferes del que portem de segle XXI. La guerra va acabar el novembre de 2022 amb la signatura de l’Acord de Pretòria, però la fragilitat d’aquests acords i les seves mancances es convertirien en causes directes de l’esclat de la guerra actual.
Les ferides de la guerra que va començar a la regió de Tigre l’any 2020 continuen obertes. S’hi van produir massacres i milers de dones i nenes van ser víctimes de violència sexual
L’acord va ser signat únicament pel govern federal i el TPLF, deixant fora actors fonamentals del conflicte com Eritrea i les forces amhara que havien combatut al costat de l’exèrcit etíop. Tampoc va resoldre, entre altres, la disputa sobre els territoris occidentals de Tigre, ocupats durant la guerra per forces amhara i que totes dues regions reclamen com a propis. Així, l’acord de pau va aconseguir aturar els combats, però no va aconseguir resoldre els conflictes que havien conduït a la guerra.
Lluny d’obrir una nova etapa de pau i estabilitat, Etiòpia va entrar aleshores en una nova fase marcada per la fragmentació del conflicte. Les forces amhara, que havien combatut al costat del govern federal durant la guerra de Tigre, es van convertir en adversàries d’Abiy Ahmed després que Addis Abeba intentés integrar les forces especials regionals en les estructures federals, desencadenant una insurrecció a Amhara liderada per Fano.
Per la seva banda, l’OLA va mantenir i fins i tot redoblar la seva pròpia guerra contra el govern central, desencantats amb Abiy Ahmed i les seves promeses inicials d’acabar amb la marginalitat política històrica dels oromo. Al mateix temps, la promesa d’obertura política dels primers anys d’Abiy Ahmed va anar donant pas a una major repressió contra l’oposició i a una reducció de l’espai polític, trobant-se el govern etíop davant d’un nombre creixent de fronts militars i polítics per tot el país.
És en aquest context en què s’entén la sorprenent composició de la nova Aliança per la Supervivència. Els grups que la integren tenen objectius polítics molt diferents i alguns d’ells han estat enemics directes, especialment Fano i el TPLF. Ara, però, aquestes diferències han quedat temporalment relegades davant d’un adversari comú. El que els uneix no és tant un programa polític compartit, com la percepció que el projecte d’Abiy Ahmed ha acabat convertint el govern central en una amenaça per als interessos i l’autonomia de diferents pobles i regions.
Les diferències han quedat temporalment relegades. El que els uneix és la percepció que el projecte d’Abiy Ahmed ha acabat convertint el govern central en una amenaça per a diferents pobles i regions
Al darrere hi ha dues concepcions diferents de com ha d’organitzar-se Etiòpia. Des de la Constitució de 1995, el país funciona sobre un sistema conegut com a federalisme ètnic, que divideix bona part del poder territorial entre regions associades a les diferents comunitats i els reconeix àmplies competències polítiques i culturals. Abiy Ahmed, en canvi, ha defensat una identitat nacional etíop comuna i més centralització del poder, reduint el pes polític de les estructures construïdes al voltant de les nacionalitats.
Això no significa que els membres de l’aliança vulguin la secessió ni la fragmentació del país, sinó que reivindiquen també una Etiòpia unida, però on aquesta unitat sigui compatible amb l’autonomia i els drets polítics de totes les nacionalitats. D’aquí que el manifest de l’aliança presenti el govern d’Abiy Ahmed com una amenaça per a la integritat territorial del país i per “l’existència dels nostres pobles”.
Aquesta reivindicació, però, no està exempta de contradiccions, ja que alguns dels moviments que avui denuncien la concentració de poder d’Abiy Ahmed van formar part del sistema polític que va governar Etiòpia durant dècades i van exercir un poder considerable des de les institucions federals i regionals. La defensa de l’autonomia territorial conviu així amb interessos polítics propis i amb la voluntat de recuperar espais de poder que alguns d’aquests actors han perdut en els darrers anys.
El temor d’una escalada que traspassi Etiòpia
Mentre els fronts s’acumulen a l’interior d’Etiòpia, el principal temor és que el conflicte acabi desbordant les seves fronteres i arrossegant bona part de la regió. En els darrers anys, les ambicions d’Abiy Ahmed han anat obrint fronts diplomàtics al voltant d’Etiòpia, especialment la seva obsessió pels suposats drets legítims d’obtenir un accés propi al mar Roig o els seus alineaments amb potències com Israel i els Emirats Àrabs Units, que han alterat l’equilibri regional i han generat tensions amb diversos països veïns.
Una mostra d’aquest deteriorament és la cimera celebrada el 4 d’octubre, en plena guerra, a la ciutat egípcia d’El Alamein entre Egipte, Eritrea, Somàlia i Sudan. Els quatre països van acordar reforçar la coordinació política i de seguretat i van reivindicar el respecte a la sobirania dels estats i la no-interferència en els seus afers interns. La trobada no es va presentar formalment com una aliança contra Etiòpia, però la coincidència és significativa.
Els combats han tornat a provocar desplaçaments massius. Si la confrontació s’estén, seran les poblacions les que quedaran atrapades entre exèrcits, milícies i interessos regionals
Amb Eritrea, el govern etíop no ha ocultat la voluntat de recuperar un accés al mar a través de la seva costa, alhora que l’acusa de donar suport a les insurgències. Amb Somàlia, el conflicte gira al voltant de l’acord que Etiòpia va signar amb Somalilàndia el gener de 2024, pel qual Addis Abeba obtindria un arrendament de 50 anys d’una franja de costa per establir-hi una base naval i comercial a canvi del reconeixement de Somalilàndia, un territori que Somàlia considera part del seu Estat. Per la seva banda, Egipte manté una llarga disputa amb Etiòpia pel control del Nil, mentre el Sudan ha acusat el govern d’Abiy de donar suport a les Forces de Suport Ràpid (RSF), enfrontades a les Forces Armades en una guerra que dura ja més de tres anys.
L’enfrontament amb bona part dels seus veïns fa encara més difícil contenir les conseqüències d’una nova guerra al nord d’Etiòpia. Una intervenció directa d’Eritrea podria obrir un conflicte entre dos estats molt militaritzats i que ja van protagonitzar una guerra fronterera entre 1998 i 2000, mentre que la implicació d’altres actors podria connectar la guerra etíop amb els conflictes del Sudan, la inestabilitat a Somàlia o la creixent competició pel mar Roig. La regió ja està travessada per múltiples conflictes i interessos creuats, i les aliances que s’hi han format no responen a blocs estables, sinó a interessos que poden convergir o xocar segons el conflicte. Amb això, el risc més evident és que la guerra etíop acabi actuant com el punt de connexió entre disputes que fins ara avançaven per separat.
Però més enllà d’aquest entramat geopolític, una nova guerra regional tindria un cost que difícilment assumirien els governs que avui mouen les seves peces al voltant d’Etiòpia. La guerra de Tigre ja va provocar centenars de milers de morts, milions de desplaçats i una destrucció que encara no s’ha reparat, i els nous combats ja han tornat a provocar desplaçaments massius i a dificultar l’accés humanitari. De nou, si la confrontació s’estén, seran les poblacions d’aquests territoris les que quedaran atrapades entre exèrcits, milícies i interessos regionals.
