D’uns anys ençà s’han començat a filtrar al circuit musical català generalista alguns grups que, potser, fa una dècada, seria més complicat veure fora de l’underground. Un d’ells és Minibús intergalàctic. Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x (Neu!, 2026) és el segon disc d’aquesta formació de rock psicodèlic de les terres gironines, un treball ple de reflexions sobre “les paradoxes que travessen l’experiència humana”.
Diríeu que heu buscat un so més clàssic en aquest disc en relació amb l’anterior, Meditacions des dels Miratges Mercúrics?
Bé, justament en aquest disc hem volgut fugir d’un so més proper a un revival de música dels seixanta. Hem begut d’altres influències més fosques i pròpies del post punk i el shoegaze, a cavall entre els anys vuitanta i noranta. Però sobretot ens hem centrat en portar tots aquests referents cap a la nostra època, fugint del revivalisme però mantenint la mirada cap aquella sonoritat més crua de la ressaca dels vuitanta. Hem volgut fer un disc del 2026.
Heu comptat amb l’ajuda del productor Martin Youth Glover (que ha treballat per grups com Pink Floyd, U2, Paul McCartney o Guns N’ Roses). Com vau arribar-hi i de quina manera hi heu treballat? Quina influència creieu que ha tingut en el vostre so passar per les seves mans?
La recomanació ens va arribar per part d’en Xebi Salvatella i de l’Enric Teruel, del segell NEU!, coproductors del disc. Des del primer moment vàrem veure que era una experiència que poques vegades més podríem viure: coproduir el disc amb una llegenda consagrada, compartint sostre durant una setmana de llargues sessions de gravacions i xerradeta a parts iguals… En Youth té una manera molt britànica de treballar, quasi fabril: allò era una fàbrica de hits, i tenia un gran oïda i bona visió per detectar potencialitats i febleses de les cançons i anar a atacar-les. Van ser deu dies molt intensos a La Casa Estudio, prop de Granada. Ens vam acabar entenent amb ell i n’hem sortit molt contents, però la pressió se sentia i tots vam petar en algun moment. Tot i això, aquesta manera de treballar ens ha permès arribar a punts on no haguéssim arribat d’altra manera.
La cançó “La barqueta” vol ser una metàfora?
Vol ser una cançó. La seua lletra, si un vol, es pot llegir de forma metafòrica: us ha passat mai que, de tan pensar, planificar, intentar controlar o predir el futur, us perdeu el present i, de pas, us negueu el futur? La barqueta pot naufragar o navegar, pot desfer-se o aguantar, però l’important és que els dubtes i les pors no la deixin seca al port. Només es viu vivint, només s’estima estimant.
En diverses cançons, relateu situacions de festa que queden fora del circuit comercial. Per què us interessen aquesta mena d’espais d’oci?
No és que no ens agradi el circuit comercial, almenys a priori. Creiem que també hi ha qualitat en el mainstream. El problema està quan això va en detriment de prendre’s seriosament la cultura (que sovint sol ser sempre), i la música i l’art en general es converteixen en un simple entreteniment buit de contingut. Per nosaltres, la cultura ha de tenir un impacte transformatiu en el públic (polític, espiritual, psicològic, digueu-li com vulgueu). En general, ens fa molta ràbia que la majoria del teixit econòmic vinculat a la “cultura” a Girona tracti al seu públic com si fos idiota; i que l’única programació musical existent, o bé és caríssima, o bé és tota igual o bé no val res. Sembla que l’únic criteri existent sigui el benefici econòmic. Que, ep! És respectable. La indústria cultural ha de poder subsistir. Ara bé, creiem que el benefici econòmic ha de poder coexistir amb un criteri més elevat. Per sort, tenim festivals com el NEU!, Girona Sona o l’Onírik; sales com l’ATV, clubs com The Hive i col·lectius com Rise Up!, on sí que creiem que s’hi programa amb rigor i bon gust. A més, a la banda, tots, d’una manera o altra, hem format part del teixit associatiu alternatiu de la ciutat de Girona. Alguns com a militants actius i altres com a simpatitzants dels diversos ateneus populars de la ciutat. Més enllà d’això, ha estat un espai on, des del principi, ens hem sentit molt còmodes i contents de poder tocar-hi. Llocs com l’Ateneu 24 de Juny o l’Ateneu Salvadora Catà són dels nostres preferits a l’hora de tocar. Des d’un primer moment varen confiar en nosaltres. Són espais vitals per a la cultura alternativa en una ciutat grisa i avorrida com Girona.
Fa la sensació que, en general, les lletres, tenen un to menys explícit en aquest disc que a l’anterior. Ho veieu així? Ha estat buscat?
Trobem que allò explícit és avorrit i no volem donar-ho tot mastegat. No som Jorge Luís Borges però ens agrada que tot quedi en punt entremig entre l’enteniment i l’evocació perquè que cada persona es faci seves les cançons
Trobem que el que és explícit és avorrit i no volem donar-ho tot mastegat. No som Jorge Luís Borges, però ens agrada que tot quedi en punt entremig entre l’enteniment i l’evocació perquè que cada persona es faci seves les cançons. També ens fa vergonya despullar-nos davant de tothom. En general, ens han sortit unes lletres més introspectives i de temàtiques més relacionades amb emocions des d’un punt de vista individualitzat, però no per això menys universals. A aquesta qüestió temàtica s’hi suma el canvi de so que abans comentàvem. Entenem i componem les cançons com un tot: música i lletra. Tant una cosa com l’altra han de respondre al que es vol transmetre amb la cançó, i la manera com presentes líricament el tema que vulguis tractar, evidentment, també afectarà aquesta percepció. La utilització de metàfores i altres recursos per tal d’evitar la literalitat és intencionada, en resposta a això, però no és res meditat. Per altra banda, potser és que no sabem fer-ho d’una altra manera. A vegades el complicat precisament és no fugir de la literalitat.
A “Mòbil continu” hi dieu: “Jec al llit despullat de criteri”. Què representa per vosaltres aquesta imatge que se’ns presenta angoixant?
Se’ns fa difícil pensar en alguna cosa que no sigui angoixant avui dia. El món sembla haver petat definitivament i ja res té gaire sentit. Tung Tung Tung Sahur, Donald Trump ballant “YMCA”, Six Seven… Quin criteri es pot tenir amb tant de significant sense significat?
Què és la Vall del Mas Daurat, que dóna títol a una altra de les cançons?
La Vall del Mas Daurat és un refugi, una defensa o una utopia paralitzant. És aquell estat o racó al qual acudim quan els dolors es fan insuportables. Per sort o per desgràcia no t’hi pots quedar per sempre o et perds bona part dels jaleos i aprenentatges que suposa això de viure. No hi ha dolç sense salat, i qualsevol discurs o intent de formular una existència sense foscor o patiment amaga, paradoxalment, una foscor i patiment encara més profunda.
Lligat al tema “Cap de trons”, què vol dir per vosaltres ser “un tronat” o perquè us interessa aquesta figura?
Ens interessa perquè vivim segrestats per nosaltres mateixos, fet que resulta força esgotador tenint en compte que la persona emmordassada és la mateixa que vigila la porta, et passa un plat de farinetes un cop al dia i et diu que no tornaràs a veure mai més a la teva família.
Com heu viscut l’intent d’ús de la vostra música com a truc de propaganda política per part del PSOE i Pedro Sánchez que us va recomanar a les seves xarxes socials?
Amb molt d’agraïment, alegria desfermada i fins i tot devoció per qui ha passat a ser el millor president del govern del nostre país, Espanya. No us heu fixat que d’ençà que governa el partit socialista les classes populars ja s’han emancipat del jou del capitalisme? I que ja s’ha resolt el conflicte nacional a Catalunya? Nosaltres sí. De fet, hem estat negociant amb el Partido Socialista Obrero Español i, a partir d’ara, a les Festes de la Rosa només hi sonarà la nostra discografia. A canvi, rebrem una ofensiva quantitat de diners que utilitzarem per invertir en béns immobles i armes. D’entrada, OTAN no.
