Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Generació 'Lo riu és vida'

Susanna Abella | @aiguaifang

El pròxim 15 de setembre, la Plataforma en Defensa de l’Ebre celebra el seu divuitè aniversari. Han passat divuit anys des d’aquell funest setembre en què el govern de José Maria Aznar va anunciar el Pla Hidrològic Nacional amb un gran transvasament de l’Ebre cap a València, Múrcia, Almeria i Barcelona, juntament amb infinitat d’embassaments i més i més regadius a la conca de l’Ebre.

Divuit anys d’aquell dia, en plenes festes majors de Tortosa, que vam veure perplexes Jordi Pujol fent un míting al sopar d’empresaris de les Terres de l’Ebre, dient que aquell transvasament era inevitable i què calia “acceptar les compensacions” que estava disposat a pagar l’Estat al territori.

La resposta va ser clara per part de la societat ebrenca: “Lo riu és vida, l’aigua no està en venda”. Així va començar un dels períodes històrics més interessants de les Terres de l’Ebre i que –de retruc– també ha tingut els seus efectes en l’esdevenir de la resta de Catalunya.

Vam veure perplexes Jordi Pujol fent un míting al sopar d’empresaris de les Terres de l’Ebre, dient que aquell transvasament era inevitable i què calia “acceptar les compensacions” que estava disposat a pagar l’Estat

La societat ebrenca es va organitzar davant el potent i superb govern d’Aznar, aliat en el govern captaire de Pujol. Era una lluita, com totes les lluites socials i ambientals, de David contra Goliat. Del petit i feble contra el fort i poderós Estat.

Era frustrant escoltar-los dient “el trasvase del Ebro no perjudica a nadie” mentre pensàvem “natros no som ningú? tan insignificants som que no som res?. Però lluny de deixar-nos vèncer pel desànim i acceptar les engrunes com volien els governs de torn, ens vam organitzar i sortir al carrer massivament.

En plena polèmica de l’ús de l’espai públic recordem amb orgull com els carrers, les parets, el mobiliari urbà, les carreteres, etc… van ser l’escenari de moltes mobilitzacions i l’espai de difusió de la lluita antitransvasistaMalgrat els molesti a alguns, els carrers sempre han sigut, són i seran dels moviments socials.

Els carrers van ser nostres, les escridassades (ara en diuen escratxes…) a qualsevol membre del govern de Pujol o del PP eren constants. Pujol i Felip Puig van haver de girar cua a Amposta i Deltebre perquè estàvem asseguts al mig de la carretera i no ens movíem.

Els carrers van ser nostres, les escridassades (ara en diuen escratxes…) a qualsevol membre del govern de Pujol o del PP eren constants. Pujol i Felip Puig van haver de girar cua a Amposta i Deltebre

Les parets, els balcons, van ser nostres, plens de pancartes, domassos, nusos blaus i pintades per tot arreu. Avui encara continuen essent nostres i es mantenen grans pintades a la vora del riu a Tortosa, Amposta, Deltebre, Miravet i La Ràpita. Pintades que són patrimoni de tot el territori i de la història de la societat ebrenca.

El moviment social del 2000 no va néixer per generació espontània, era hereu de la lluita antinuclear de finals dels 70 contra la nuclear d’Ascó, del moviment feminista i antimilitarista contra una caserna de dones militars a Tortosa i de la Coordinadora antitransvasament que als 80 s’havia oposat al minitransvasament a Tarragona i posteriorment al Pla Borrell.

Des d’aquell 15 de setembre del 2000 han passat moltes coses. Els primers anys, el ressorgir de la veu del carrer d’un territori que encara tenia i té latent els efectes de la Batalla de l’Ebre i del caciquisme. La cerca d’aliances, tant a la Conca de l’Ebre i Catalunya, com a la resta de l’Estat espanyol i la Unió Europea. Aglutinar l’energia de la gent del carrer amb el saber del món científic. La posterior derogació del transvasament de l’Ebre amb el primer govern Zapatero. La sequera del 2008 on el tripartit va impulsar un transvasament cap a Barcelona. Els plans de Conca de l’Ebre, amb un cabal ecològic per al riu que fa riure, mentre continuen omplint d’embassaments i nous regadius la conca de l’Ebre. L’aparició de plagues com el musclo zebrat, el caragol poma i ara el cranc blau que són una amenaça per al bon estat del riu i del Delta de l’Ebre.

Paral·lelament a tot això ha crescut una generació de joves impregnada per l’esperit de revolta del moviment social i que igual que la generació del 2000 era hereva de les lluites antinuclears, feminista, antimilitarista i ambientals dels anys 70 -80-90, és hereva de tot l’aprenentatge fet des del 2000.

Joves que durant aquest temps han tingut un posicionament actiu vers el territori encapçalant els moviments socials que han sortit posteriorment com la lluita contra el magatzem de gas del Castor, el cementiri nuclear d’Ascó, la massificació eòlica a la Terra Alta, la descontaminació de Flix.

Aprofito per recordar el paper d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, juntament amb la resta d’eurodiputats catalans (menys PP i C’s), davant les institucions europees en defensa de l’Ebre. També la Carme Forcadell, xertolina i ebrenca que sempre ha estat al nostre costat

Els mesos que vénen seran durs a Catalunya. Els judicis contra les preses i presos polítics no seran justos. La justícia intentarà capar el moviment social independentista amb causes dures contra els CDR. La bel·ligerància dels sectors més reaccionaris de Catalunya encapçalats pels fatxes de Ciutadans i els lleva llaços anirà en augment. La repressió dels cossos de seguretat de l’Estat estarà sempre esperant a actuar, no oblidem que el PSOE, malgrat voler aparentar una altra cosa, va avalar i justificar les pallisses de l’1 d’octubre i tota la repressió que patim.

En aquest context dur, alhora apassionant i decisiu per a Catalunya, us convidem a viure els 18 anys d’aquesta Generació Lo Riu Es Vida (@gloriuesvida). Pot semblar que no estem per celebracions però no és així, hem de celebrar i gaudir de l’aprenentatge fet durant tot aquest temps, de l’energia positiva generada i aprofitar-les per enfortir-nos col·lectivament.

Aprofito per recordar el paper d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, juntament amb la resta d’eurodiputats catalans (menys PP i C’s), davant les institucions europees en defensa de l’Ebre. També vull recordar la Carme Forcadell, xertolina i ebrenca que sempre ha estat al nostre costat. Per ells i tota la resta de presos polítics també celebrem aquesta Generació Lo Riu Es Vida amb una mirada positiva cap al futur.