A la Franja de Gaza, la destrucció és mesurable. Des de l’inici de l’ofensiva israeliana, l’octubre de 2023, el Ministeri de Salut de Gaza xifra en més de 72.000 les persones assassinades i en més de 173.000 les ferides. A això se sumen prop de dos milions de desplaçades, moltes d’elles de forma repetida i situacions d’amuntegament extrem en refugis, escoles i campaments improvisats i informals.
Les pèrdues humanes troben el seu reflex directe en la destrucció del territori. Segons dades de l’ONU-Habitat, les operacions militars israelianes han generat més de 61,5 milions de tones d’enderrocs –l’equivalent a emplenar el Camp Nou 41 vegades– en un territori de tot just 365 quilòmetres quadrats. Sota aquestes muntanyes heteromorfes de ruïnes romanen enterrats habitatges, infraestructures, xarxes de serveis i, en molts casos, cossos que encara no han pogut ser recuperats.
Arran de les guerres dels Balcans dels anys noranta s’ha consolidat el terme “urbicidi”, que fa referència a la destrucció deliberada d’una ciutat com a forma de violència política o militar. No es tracta només de danyar edificis, sinó d’atacar el teixit urbà com a sistema que fa possible la vida col·lectiva d’una societat en un moment determinat. Aquesta mena de destrucció parteix de la idea que l’urbanisme i l’arquitectura no són neutrals, perquè organitzen relacions socials, econòmiques i polítiques i, per tant, aquest entorn construït pot ser interromput o reconfigurat, el que comporta inevitablement un canvi dels modes d’habitar el territori. Des de les seves primeres formulacions en la literatura acadèmica, el concepte d’urbicidi s’ha vinculat a processos de desplaçament forçat, neteja ètnica i reconfiguració territorial.
En el cas de Gaza, la destrucció sistemàtica d’infraestructures i espais urbans no pot llegir-se només com una suma d’objectius militars individuals, sinó com una idea de transformació profunda del territori. Això modifica també les condicions de permanència de la població fins ara resident i les possibilitats futures d’habitar l’espai. La guerra no sols destrueix la ciutat existent, sinó que produeix les condicions sobre les quals haurà de construir-se la següent.
Mentre continuen els bombardejos i els desplaçaments, diversos actors polítics ja projecten escenaris diferents i en alguns casos incomptable per al mateix territori. La disputa per Gaza no es lliura només sobre les seves ruïnes, sinó també sobre els plans que pretenen definir què serà la Gaza que emergeixi d’aquestes ruïnes.
Els diferents plans de reconstrucció no han d’entendre’s com a projectes equivalents, sinó com a propostes que responen a interessos, escales i models polítics diferents. Estudiar-los permet entendre que la reconstrucció de Gaza no és només una qüestió tècnica, sinó una disputa sobre la sobirania, el territori i la vida quotidiana de la població.
El pla ‘The Great Trust’ de Donald Trump es basa en les idees del baró de Haussman, urbanista que va omplir el París de Napoleó III de grans boulevards, entesos com a eina de control polític
Israel no ha presentat fins ara un pla urbanístic integral per a la Franja. Tanmateix, això no implica una absència de planificació territorial, sinó una forma distinta d’intervenció. Les recerques de Forensic Architecture –grup d’investigació de la universitat anglesa de Goldsmiths– mostren com Gaza es reconfigura mitjançant corredors militars, zones d’exclusió, moviments de terres, demolicions sistemàtiques i noves infraestructures de control.
Més enllà de la lògica d’una operació militar puntual, moltes d’aquestes intervencions presenten característiques pròpies d’una ocupació territorial prolongada, segons les recerques de Forensic Architecture. La consolidació de corredors com el de Netzarim, l’expansió de zones buffer al llarg de la frontera o la implantació d’infraestructures permanents impliquen transformacions espacials difícils d’interpretar com a mesures temporals. En aquest context, encara que no existeixi un pla urbanístic explícit, sí que s’estan modificant de manera activa les condicions físiques sobre les quals es projectarà qualsevol reconstrucció futura.
El pla Trump, neteja ètnica turbocapitalista
El febrer de 2025, el president dels Estats Units, Donald Trump, difonia en les seves xarxes socials un vídeo generat amb IA generativa, en el qual una Gaza devastada es transformava en una successió d’hotels de luxe, gratacel enfront de la mar i complexos turístics. En les imatges apareixien bitllets caient del cel, cotxes esportius, platges reurbanitzades i escenes grotesques de celebració del suposat renaixement econòmic del territori. Al marge de la polèmica que va generar, el vídeo sintetitzava una idea que ja anava apareixent en diferents documents i declaracions de la nova administració estatunidenca: Gaza com a oportunitat d’inversió un cop finalitzada la guerra.
Aquesta visió cristal·litzaria posteriorment en el denominat Board of Peace, un organisme diplomàtic del qual forma part Israel, proclamat formalment per Donald Trump durant el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, el 22 de gener de 2026. En el mateix escenari, el seu gendre i assessor, l’inversor immobiliari Jared Kushner, va fer públic un pla mestre per a Gaza anomenat The GREAT Trust (jugant, en anglès, amb les inicials de “Gaza”, “Reconstitution”, “Economic Acceleration” i “Transformation”). El projecte planteja una reconstrucció integral de la Franja basada en una suposada desmilitarització i l’obertura a la inversió internacional. Els documents d’aquest pla inclouen nous desenvolupaments residencials d’alta densitat, zones industrials i logístiques, infraestructures tecnològiques, corredors de transport i una profunda transformació de la façana marítima al més pur estil d’una ciutat turbocapitalista.
Al GREAT, Gaza apareix com una superfície disponible per a la inversió, amb un dibuix plantejat com si la franja fos una tabula rasa. En aquest marc, la reconstrucció es formula com un procés de transformació econòmica i urbana a gran escala, articulat mitjançant inversió internacional i mecanismes de governança supranacional, amb un fideïcomís dels EUA facilitat per Israel per un període, com a mínim, de deu anys. El territori es presenta no sols com a espai a reparar, sinó com a actiu a reorganitzar dins de circuits globals del capital.
Des d’aquesta perspectiva, la reconstrucció deixa de ser sols una qüestió de rehabilitació material per a convertir-se en un exercici de disseny econòmic de l’espai. La zona projectada no parteix de la continuïtat del teixit existent, sinó de la seva reconfiguració en funció de noves lògiques capitalistes i extractivistes d’inversió, mobilitat i rendibilitat territorial. Això implica el desplaçament de la població gaziana, que queda expressat com una quelcom suposadament voluntària, però que es contempla com un dels punts clau per a millorar la rendibilitat del fideïcomís. Seria l’equivalent a una neteja ètnica amb finalitats de rendibilitat econòmica.
En aquest mateix document es comparteix que la idea d’urbanisme plantejat per a la Franja segueix els principis de Georges-Eugène Haussmann, urbanista de cambra de Napoleó III, que va dur a terme les reformes més conegudes del París del segle XIX. Les intervencions haussmanianes solen associar-se a l’higienisme urbà –ventilació, sanejament, obertura de grans avingudes, entrada de llum en barris densos–, però la historiografia urbana fa dècades que assenyala que tenien també una dimensió política i militar fonamental. Els estrets carrers medievals de París facilitaven les barricades i les insurreccions populars; els nous bulevards permetien el desplaçament ràpid de tropes, una vigilància més elevada i un control més efectiu de la població. La modernització urbana i el control polític eren dues cares de la mateixa operació.
Urbanisme al servei de l’ordre
Per això resulta cridaner que el Pla Mestre de Gaza trumpista recorri explícitament a Haussmann per a justificar la transformació del territori. El document afirma que pretén corregir una suposada causa estructural de la insurrecció mitjançant una reorganització radical de la forma urbana. És a dir, no planteja únicament reconstruir edificis destruïts, sinó modificar l’estructura espacial de la ciutat per a produir i controlar determinats comportaments socials i polítics.
A més, la referència resulta anacrònica des del punt de vista de l’urbanisme contemporani. Bona part dels debats urbans actuals –des de la “ciutat dels quinze minuts” fins a les estratègies de l’urbanisme feminista de proximitat i els teixits d’usos mixtos– han evolucionat precisament en direcció contrària a la lògica dels grans eixos, de les superinfraestructures, de la distribució del territori en grans zones segons la seva activitat i de les operacions de tabula rasa. Avui existeix un ampli consens professional entorn de la importància de preservar teixits urbans existents –si l’urbanisme està relacionat amb la manera d’habitar un territori, també implica una memòria sobre els costums–, reforçar centralitats locals i reduir desplaçaments obligats.
Per això, la qüestió no és únicament si el pla de l’administració Trump és políticament problemàtic, sinó també si resulta descontextualitzat. Mentre bona part de l’urbanisme contemporani planteja reconstruir a partir de la continuïtat i la facilitació de la vida quotidiana, el Gaza Master Plan proposa una reorganització territorial massiva inspirada en models decimonònics de modernització des de dalt.
Lliga Àrab, desenvolupisme a l’estil golf Pèrsic
La Lliga Àrab va aprovar el març de 2025 un pla alternatiu impulsat per Egipte i amb el suport de diverses monarquies del Golf Pèrsic. El projecte, valorat en 46.000 milions d’euros i elaborat a partir d’estudis del Banc Mundial i del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, s’articula sobre una premissa política clara: la reconstrucció de Gaza ha de realitzar-se sense desplaçaments forçats de la seva població.
La iniciativa sorgeix com a resposta directa a les propostes estatunidenques que contemplaven la reubicació de la població gaziana en països veïns com Egipte o Jordània durant el procés de reconstrucció. Enfront, el pla àrab reivindica el dret a la permanència en el territori i planteja el retorn de l’Autoritat Palestina (AP) com a horitzó institucional. En aquest marc, es proposa la creació d’un comitè administratiu transitori format per perfils tecnocràtics i independents, sota supervisió de la mateixa AP, amb seu a Cisjordània.
Des del punt de vista urbà, el pla s’organitza com un procés per fases. La primera etapa se centra en la retirada d’enderrocs i la recuperació d’infraestructures bàsiques, juntament amb la instal·lació de solucions residencials temporals construïdes mitjançant mòduls prefabricats i contenidors habilitats com a habitatges, distribuïts en diferents àrees del territori. Aquestes estructures configuren una ciutat provisional, pensada per a sostenir la vida quotidiana mentre avança la reconstrucció definitiva.
A partir d’aquí, el projecte escala cap a una reconstrucció de caràcter més permanent, amb la construcció de centenars de milers d’habitatges, la rehabilitació de xarxes d’aigua i sanejament, i la recuperació d’infraestructures estratègiques com el port i l’aeroport. No obstant això, aquesta fase ja no es planteja des de la lògica de la petita escala del teixit previ, o des de la continuïtat, sinó des d’una reorganització territorial basada de nou en grans peces funcionals.
Tot i que el pla introdueix en la seva formulació conceptes com “expansió urbana sostenible”, la transició entre la fase d’emergència i la reconstrucció definitiva revela un salt d’escala significatiu. L’organització del nou teixit residencial en grans conjunts d’habitatge, associats a àmplies bosses d’aparcament i separats de les àrees productives, apunta cap a un model de mobilitat fortament dependent del transport privat, alineat amb les lògiques racionalistes occidentals del segle passat, que entenien la ciutat com una màquina productiva. De la mateixa manera, la transformació del front marítim –tot i que no recorre a les imatges espectaculars dels renders estatunidencs– incorpora la previsió de desenvolupaments turístics de baixa densitat, que alterarien l’accés de la població local al litoral com a espai quotidià.
El document de la Lliga Àrab, d’altra banda, no contempla la conservació d’edificis amb valor patrimonial o històric, la qual cosa implica una ruptura amb la ciutat prèvia a la guerra. Ara bé, incorpora referències a elements associats a la cultura arquitectònica palestina –com patis interiors, arcs, voltes, talles en pedra de Jerusalem i l’ús d’aquest material en la construcció– presentats com a part d’una estratègia de “preservació de la identitat cultural i el patrimoni arquitectònic”.
No obstant això, aquests elements apareixen de manera puntual i descontextualitzada dins de les visualitzacions del pla, més com a recursos formals aplicats a noves construccions que com a continuïtat del teixit existent. En aquest sentit, la seva incorporació no equival a la preservació de l’entorn construït previ, sinó a la seva reinterpretació dins d’una lògica de nova planta que no garanteix l’arrelament espacial ni la continuïtat material del territori.
Els documents elaborats a Egipte estructuren Gaza al voltant de noves centralitats: Rafah com a node logístic, Khan Yunis com a centre de coneixement, la ciutat de Gaza com a capital administrativa i el nord de la Franja com a pol cultural. Més que una reconstrucció barri a barri, es proposa una redistribució del territori mitjançant una zonificació funcional i grans infraestructures públiques.
Aquesta lògica connecta amb una tradició desenvolupista pròpia de nombrosos estats àrabs i del golf Pèrsic, on la modernització urbana s’impulsa des de grans operacions estatals d’infraestructura i habitatge. L’escala d’intervenció és massiva: grans conjunts residencials, sistemes de transport, xarxes tècniques i zones productives articulades des d’una planificació centralitzada.
Encara que el discurs polític situa a la població palestina en el centre del procés, les decisions urbanístiques i de planificació continuen concentrades en actors estatals, organismes tècnics i agències internacionals, amb una participació directa de la població afectada encara poc definida en les fases de disseny.
Districte 11, apunt barceloní amb límits
Davant dels grans plans de transformació territorial, la posició europea s’ha orientat principalment cap a l’enfortiment institucional de l’Autoritat Palestina i de les administracions locals. La Unió Europea ha reiterat en diferents documents el seu suport a una futura governança palestina de Gaza i ha vinculat la reconstrucció a la recuperació de capacitats administratives, serveis públics i institucions civils.
En aquest marc se situa el projecte Districte 11, Ciutats Palestines, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2025. Inspirat en l’experiència del Districte 11 Sarajevo creat després de la guerra dels Balcans, el programa converteix simbòlicament les ciutats palestines en un nou districte de la ciutat i estableix una estructura permanent de cooperació tècnica i municipal. El seu objectiu no és produir un nou pla urbanístic de gran escala per a Gaza, sinó posar a la disposició dels municipis palestins recursos tècnics i coneixement administratiu entre ciutats.
Els acords signats pel consistori de Barcelona amb Ramal·lah, Bethlehem i Gaza, entre altres autoritats locals palestines, se centren en àmbits com la gestió urbana, l’espai públic, l’aigua, l’accessibilitat, la salut, la resiliència climàtica o la modernització dels serveis municipals. El projecte incorpora, a més, universitats, entitats de cooperació, associacions palestines i organitzacions humanitàries, per intentar traslladar la reconstrucció des de l’escala dels grans plans territorials a la de les capacitats quotidianes de govern local.
El document de la Lliga Àrab no preveu preservar l’entorn previ, sinó una reinterpretació amb lògica de nova planta que no garanteix la continuïtat del territori
Des del punt de vista urbanístic, el contrast del Districte 11 amb els models anteriors és significatiu. Mentre els projectes estatunidenc i àrab presenten imatges acabades de la futura Gaza –nous barris, infraestructures, centralitats o fronts marítims–, el barceloní a penes ha produït representacions espacials. No proposa una forma concreta per a la ciutat futura ni defineix una nova ordenació territorial. La seva aposta consisteix a reforçar als actors que, en teoria, haurien de participar en aquesta reconstrucció quan les condicions polítiques ho permetin.
No obstant això, aquest enfocament també té límits evidents. La cooperació municipal pot contribuir a sostenir institucions locals, intercanviar coneixement tècnic o finançar petites actuacions, però difícilment pot intervenir sobre les condicions estructurals que determinen el futur de Gaza: l’ocupació militar, el control de fronteres, la fragmentació territorial o l’absència de sobirania palestina efectiva. En aquest sentit, el Districte 11 representa potser la proposta més vinculada a la lògica de la cooperació entre ciutats, però també la que assumeix amb més claredat que cap reconstrucció serà viable mentre la població palestina no puguin decidir sobre el seu propi territori.
La reconstrucció no consisteix únicament a aixecar habitatges o reparar carreteres. Implica decidir quina memòria territorial roman, quines relacions socials poden existir i quina capacitat conserva una població per a continuar reconeixent-se en l’espai. Intervenir en un lloc ignorant deliberadament la seva història, les seves maneres d’habitar, les seves necessitats i la voluntat dels qui hi viuen comporta convertir la reconstrucció en una nova forma d’espoli. Si la destrucció ha intentat esborrar una geografia material i humana, la reconstrucció no pot consistir a substituir-la per una altra dissenyada des de fora.
Des del riu fins a la mar, la qüestió fonamental no és únicament com reconstruir Gaza, o quins models s’utilitzen per a fer-ho, sinó qui participa en aquest disseny. I la resposta és clara: la futura Gaza no tindrà sentit sense la població gaziana. Cap pla serà veritablement reparador si aquesta no pot exercir sobirania sobre el territori que habita. Els actors externs podran finançar, acompanyar o cooperar, però qualsevol forma de disseny que no permeti una quotidianitat com la que Israel va començar a bombardejar en 2023 serà una continuació del genocidi.
