Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Guies sense rumb

La pandèmia ha deixat tocat de mort negoci turístic, obligant les professionals del guiatge turístic, que ja eren la baula més precaritzada d'un sector econòmic que mou milions, a buscar una altra feina per sobreviure

Una guia turística habilitada treballant a Barcelona abans de la pandèmia / AGUICAT

“Si qualsevol pot fer de tot, quin valor donem a les coses?”. La pregunta la formula l’Àngel López i Gillué, un de tants guies turístics habilitats que han hagut de buscar una altra feina ­–els gurús de la nova economia en dirien reinventar-se, reorientar-se o reciclar-se– després que la pandèmia de la COVID-19 deixés tocat de mort aquest sector. Estem asseguts en un racó del Parc del Clot, a Barcelona, coberts per uns arcs que s’acaben transformant en columnes. Al mig, una escultura estranya, inquietant i tenebrosa, rodejada d’aigua, custodia la nostra conversa.

Des de fa cinc mesos treballa com a professor de Secundària i Batxillerat a l’escola Maristes Anna Ravell, on inicialment havia de cobrir una substitució de dues setmanes. Parlant sobre la seva nova ocupació, m’explica que un dia va posar un documental sobre turisme a classe, i que quan va sortir un free tour va aturar la projecció per matisar que allò no era un guia. Que qualsevol no pot fer de tot. Que cal donar un valor a les coses.

Però com es dona valor a una cosa invisible? Aquesta vegada pregunto jo. Mai havia sentit a parlar sobre el “guia habilitat”. No sabia que per ser-ho s’han de superar unes oposicions amb un temari amplíssim: preguntes sobre el patrimoni, la cultura, l’arquitectura i tot el que és necessari per entendre Catalunya; que les qui exerceixen com a tals duen penjat al coll un carnet groc amb la seva identificació; i que, a diferència dels guies no habilitats (els citats free tour), tenen la potestat de reservar activitats en els BECINS (Béns Culturals d’Interès Nacional). A Barcelona, en serien exemple el Parc Güell, la Casa Batlló o la Sagrada Família.

A diferència de les guies no habilitades (‘free tour’), les habilitades tenen la potestat de reservar activitats en els BECINS (Béns Culturals d’Interès Nacional). A Barcelona, en serien exemple el Parc Güell, la Casa Batlló o la Sagrada Família

Txell Carreras és qui m’obre les portes d’aquest món que sembla submergit a les profunditats. És la presidenta d’AGUICAT (Associació de Guies de Turisme Habilitats per la Generalitat de Catalunya), l’organisme sense ànim de lucre nascut el 2016, que reivindica un turisme responsable i de qualitat i que exerceix com a representant d’un col·lectiu invisible per a la ciutadania, per a l’administració i, fins i tot, per a la mateixa gent del sector.

Ens asseiem en un banc de la plaça de la Revolució. Barri de Gràcia, Barcelona. La tremolor de les cadires i les taules dels bars és l’acústica que acompanya la nostra conversa d’entretemps. Són les 15.30 h, hora de recollir atenent les restriccions del Procicat. La seva mirada es dirigeix sobre la frenètica activitat del nostre voltant, però en cap cas perd el fil de les meves preguntes.

Guies sense rumb
Des de fa cinc mesos, l’Àngel López i Gillué treballa com a professor de Secundària i Batxillerat a l’escola Maristes Anna Ravell, on inicialment havia de cobrir una substitució de dues setmanes |Jaume Herrero

 

Presideix l’AGUICAT des del 7 de març de 2020, una setmana abans de decretar-se el confinament domiciliari que va deixar sense feina les 380 guies habilitades que formen part de l’associació. Algunes han aconseguit treballar en un altre sector, d’altres estan cobrant les ajudes pels autònoms mentre busquen feina, i una minoria segueix exercint com a guia, però ara enfocades al públic local.

La rutina de la Clara ha canviat molt. En lloc d’atendre la clientela caminant per les diferents rutes de la ciutat, ara ho fa asseguda a l’Hospital Dos de Maig, on treballa com a administrativa, atenent les queixes del públic

La Clara (ens demana fer servir un nom fictici) no forma part d’aquesta minoria. La seva rutina ha canviat molt. En lloc d’atendre la clientela mentre camina per les diferents rutes de la ciutat, ara ho fa asseguda a l’Hospital Dos de Maig, on treballa com a administrativa, atenent les queixes del públic a la UAC (Unitat d’Atenció al Ciutadà). Des de les 6.45 h a les 14.30 h. Ens trobem a la sortida. El primer que em diu és que busquem la terrassa d’algun bar. Que necessita prendre alguna cosa. Que ja no pot més.

Em recorda que just avui, el dia que ens trobem, feia un any que havia marxat de viatge a les Filipines. Del 5 de febrer al 5 de març. Les projeccions apuntaven que el 2020 seria el gran any del turisme: des del 2016 al 2019, la despesa turística a l’Estat espanyol havia augmentat de 77 a 94 milers de milions d’euros, mentre que el nombre de visitants s’havia incrementat de 75 a 83 milions. Però la pandèmia va convertir tots els gràfics en paper mullat.

D’entrada, la Clara va intentar seguir fent de guia amb públic barceloní, però després “d’enredar” a tots els familiars i amics resultava inviable seguir per aquest camí. Va ser aleshores quan va entrar com a interina a l’hospital al novembre per cobrir una baixa.

Des del 2016 al 2019, la despesa turística havia augmentat de 77 a 94 milers de milions d’euros, mentre que el nombre de visitants s’havia incrementat de 75 a 83 milions

La Clara s’esforça per mantenir un somriure tota l’estona, deixant al descobert unes dents grosses i uns ulls encongits. Però em confessa que està cansada, sense energia i desmotivada. La transició del guiatge, la feina de la seva vida, a l’hospital, on treballa per sobreviure i pagar tota sola el seu pis, ha estat abismal. El sol fet de rememorar la seva època de guia, ja li fa brillar els ulls.

Em parla de la Sagrada Família, i l’emoció que suposa veure com visitants de diferents religions vessen llàgrimes mentre la visiten. M’explica que, aleshores, cada dia era diferent, mentre que, a l’hospital, l’absorbeix la monotonia i la turmenta la mala educació d’algunes de les persones que atén.

 

Via lliure per a l’intrusisme

Però, en paral·lel a les misèries de la pandèmia, la precària situació dels guies turístics ve de temps enrere. Txell Carreras me’n fa cinc cèntims. L’any 2006 es va promulgar la directiva europea de serveis, coneguda com a “directiva Bolkstein”, que apostava per una major liberalització de l’activitat econòmica. Des del 2012, la Generalitat de Catalunya ha realitzat, entén, una lectura esbiaixada de la directiva, fins al punt de concloure que tothom pot esdevenir guia turístic.

D’aquesta manera, la línia que separava les guies oficials dels free tours s’ha anat difuminant. Aquesta figura representa el paradigma dominant de l’intrusisme que abunda en el sector. Fa referència al conjunt de guies sense una formació específica que no exigeixen una tarifa fixa a la seva clientela, sinó que depenen de propines tot i que acostumen a treballar per grans multinacionals.

Les anomenades ‘free tour’ son guies sense formació específica que no exigeixen una tarifa fixa a la seva clientela, sinó que depenen de propines tot i que acostumen a treballar a per grans multinacionals

L’última víctima que es pot cobrar aquesta tendència liberalitzadora és el carnet de guia habilitada. L’AGUICAT s’hi ha plantat en ferm i es troba en negociacions amb el Departament d’Empresa i Turisme de la Generalitat, l’encarregat de tutelar el col·lectiu.

De moment, s’ha substituït el carnet per un paper amb un codi QR, emparant-se en la llei de protecció de dades. Però l’invent no ha acabat de rutllar. A l’última reunió, un company de Txell Carreras va demostrar com piratejar el codi. Com si no en tinguessin prou amb els pirates del free tour. L’anècdota li arrenca un somriure de desesperació, i fa la sensació que ni ella mateixa es creu el que acaba d’explicar.

Al marge del carnet, també han variat les proves que cal superar per ser guia. Les oposicions han passat a la història, ja que ara es demana el grau de Turisme i una àmplia competència en idiomes: nivell C en català, castellà i idioma estranger i nivell B d’un segon idioma. La Clara i la Txell formen part de l’última promoció, la del 2012, que va realitzar les oposicions. Des d’aleshores, el sector fa nou anys que no incorpora guies noves.

 

Del Parc Güell a Mercavallès

L’Aleix Moncal no pertany a l’última fornada, ja que és guia des de fa deu anys. Em rep a casa seva, una estona abans d’agafar el cotxe cap a la fruiteria. Cada dia va a Mercavallès amb la furgoneta, algunes tardes despatxa a la botiga i d’altres fa repartiments a domicili.

El seu tarannà traspua una tranquil·litat absoluta: parla a poc a poc, selecciona les paraules amb molta cura i el seu to de veu és d’una serenitat molt agradable. M’explica que no ha necessitat el trencament de la pandèmia per valorar el guiatge. El troba a faltar, sobretot el fet d’estar en contacte permanent amb gent nova i practicar idiomes.

Guies sense rumb
L’Aleix Moncal, és guia turístic des de fa deu anys, però fa uns mesos va decidir obrir una botiga de fruites i verdures a Terrassa |Mireia Comas

 

Estem asseguts als dos extrems de la taula de la sala d’estar, respectant la distància de seguretat. Després d’oferir-me mil alternatives, em decanto pel te verd. La seva hospitalitat posa al descobert la seva ànima professional, fent-me sentir com un turista a qui es vol impressionar quan visita un lloc nou. Me’l miro amb escepticisme quan esmenta que és un negat amb les llengües. Abans d’exercir com a guia a Barcelona, havia viscut a Anglaterra i França, i actualment està estudiant italià a l’Escola Oficial d’Idiomes.

Però a la fruiteria el ventall de llengües es redueix. N’és el propietari amb la seva dona, aprofitant que l’anterior amo era amic dels seus pares i volia traspassar el negoci per jubilar-se. Tot queda en família, ja que la resta de personal que treballa a la botiga són el seu cunyat, la dona del cunyat i el nebot d’un altre germà.

Després d’empassar-me el te a correcuita, amb dos glops llargs, l’acompanyo en el seu cotxe. Finestres obertes. Per on s’escapa una nova conversa que treu al descobert el seu romanticisme. Primer m’explica que va estudiar Història de l’Art sense pensar en les sortides. Després, que mentre cursava el grau se li va despertar la vocació de guia, pensant que viatjaria per tot el món. Finalment, em confessa que la seva feina encaixava a la perfecció amb la seva filosofia de vida: treballar menys, percebre menys ingressos, però tenir més temps per altres coses.

Segons la Direcció General de Turisme, a Barcelona el nombre de pernoctacions va caure un 82,8% al juliol passat i un 78,9% a l’agost

Quan arribem, les úniques persones que es troben dins la botiga són el cunyat i la dona.  Ella es troba amagada al magatzem, ordenant caixes, però de seguida em rep amb uns ulls alegres. Com si estigués esperant la meva visita. Tot el gènere està disposat en una harmonia tal, que sap greu tocar res. Durant la meva visita no ve clientela, però l’Aleix Moncal m’assegura que el negoci permet pagar els salaris de la família. Per a ell només és un lloc de pas, ja que la seva intenció és tornar a fer de guia i deixar la fruiteria a la família.

Em confessa que se sent més segur quan li pregunten sobre el Parc Güell que quan li demanen per l’acidesa de les fruites. Quan noto que començo a fer nosa m’acomiado, deixant enrere l’ampli ventall de colors i olors de l’establiment per enfilar cap a la grisor de l’estació de tren de Terrassa.

Durant el trajecte de tornada reviso unes xifres tan esfereïdores, que converteixen l’èxode de les guies habilitades en una qüestió de supervivència. Segons l’informe del mes de setembre de la Direcció General de Turisme, a Catalunya es va produir un descens de les pernoctacions del 50% en els mesos de juliol i agost. Un percentatge que encara va resultar més sagnant en el cas de Barcelona, on va caure un 82,8% al juliol i un 78,9% a l’agost.

 

Guies per un turisme sostenible

Abans de la pandèmia ja hi havia veus que demanaven una reflexió sobre el model turístic. Veus com la de la Txell Carreras, que concep la crisi sanitària com una oportunitat única per virar cap a un turisme responsable i sostenible. Clar que la voluntat no sempre va lligada amb l’optimisme.

–Confies que es produeixi un canvi de paradigma?

–És com preguntar-me si confio en els polítics.

No hi confia. Com tampoc ho fa en el Departament d’Empresa, de qui sospita que vol acabar amb els guies habilitats. L’anècdota del codi QR no és l’única que té per explicar. En les setmanes prèvies a les eleccions al Parlament de Catalunya, va mantenir un cara a cara amb un dels candidats d’Esquerra Republicana, interessat per la problemàtica que denuncia l’AGUICAT. I resulta que, tal com ella ho veu, la seva ignorància era absoluta: desconeixia la figura del guia habilitat, així com l’existència del carnet groc acreditatiu. Precisament el que la distingeix de les free tours.

Des de l’octubre, Mariona Cairó, tresorera de l’AGUICAT, està treballant de professora al Centre de Formació d’Adults de l’institut de secundària Eugeni d’Ors, a Vilafranca del Penedès

La junta de l’AGUICAT està composta per la presidenta, la vicepresidenta, la secretària i la tresorera. Totes dones en aquest mandat. Mariona Cairó en forma part en qualitat de tresorera, un càrrec que exerceix de forma altruista en el seu temps lliure. Malgrat no haver-hi turisme, en l’inici de la pandèmia li va suposar una gran càrrega de feina, ja que els afiliats de l’associació reclamaven informació sobre les ajudes pel sector.

Des de l’octubre Cairó està treballant de professora al Centre de Formació d’Adults de l’institut de secundària Eugeni d’Ors, a Vilafranca del Penedès. Com succeïa amb Àngel López i la Clara, ella també està cobrint una baixa que inicialment havia de durar tres setmanes. Abans d’asseure’ns per parlar, em dissenya una ruta pel centre. Caminem per uns passadissos infinits mentre m’ensenya l’aula on dona classes, amb els seus pupitres d’un verd escola. Em presenta també la resta de professorat en el despatx que comparteixen. “Ets la més mediàtica”, li comenta una companya, després de saludar-me amb el colze.

Guies turístics de l’Associació de guies habilitats per la Generalitat de Catalunya (AGUICAT) treballant durant les visites solidàries que van fer per la Marató. |AGUICAT

 

Des que ha canviat de feina, la seva rutina s’ha vist alterada per complet. Quan feia de guia, ella es muntava els seus propis horaris. Quan li tocava un grup d’americans, per exemple, s’enduia fruits secs perquè no dinaven. Ara, disposa d’uns horaris més estables: d’entrada i sortida del centre, de menjar i de dormir. L’única continuïtat entre ambdues ocupacions és la comunicació amb la gent: abans turistes, ara alumnes. Amb la diferència que a l’aula es troba cada dia a les mateixes persones, un fet que aprecia perquè li permet veure l’evolució del grup.

Posats a trobar avantatges, sent professora també s’estalvia les preguntes incòmodes que rebia d’amics i familiars quan exercia com a guia. Que si fa free tours. Que si treballa en un bus turístic (que, en realitat, només disposa d’una audioguia, no pas d’una persona de carn i ossos). Que si només li paguen per sortir a passejar. Tot plegat ho encaixa amb un somriure de resignació. Conscient que cal seguir lluitant per donar visibilitat al col·lectiu i per deixar clar que no és una afició. Que el guiatge és una professió. Una confusió amb la qual s’han trobat els cinc testimonis que recull aquest reportatge.

Posats a trobar avantatges, com que és professora, la Mariona diu que també s’estalvia les preguntes incòmodes d’amics i familiars quan exercia com a guia: que si feia ‘free tours’, que si treballava en un bus turístic, que si cobrava per passejar…

Cap d’ells s’atreveix a fer travesses sobre el retorn al sector. La Clara és escèptica respecte al ritme de vacunació. L’Àngel López té clar que, sigui quan sigui, li agradaria compaginar-ho amb la feina de professor. L’Aleix Moncal, el més optimista de tots, s’aferra a la idea que serà el febrer de 2022. La Mariona Cairó, que prefereix no pensar-hi, creu que si aquest estiu es reactiva es convertirà en una jungla pels guies. I Txell Carreras se’n va fins al 2023.

Al final de la conversa, la presidenta em confessa que té ganes de què li agafin el relleu al capdavant d’AGUICAT. L’activitat més institucional i l’atenció constant als mitjans de comunicació l’esgota, tot i que amb el temps ha après a gestionar-ho. Ens acomiadem mentre veig com enfila, amb l’incert futur del sector sobre les seves espatlles, pel carrer de la Mare de Déu dels Desemparats.