Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Hachiko

Ella era una actriu fracassada, i jo un aspirant a escriptor, i en la mesura del seu magisteri, sabent del meu aspecte de descregut prematur, em va dir que aquella era una frase de Hemingway, aquell narrador tan extrem davant la màquina d’escriure, la vida, i els bars

/ Mireia Pujol

“A mesura que conec millor la gent, més m’estimo el meu gos”. Tenia vint anys i la meva amant, que em doblava l’edat, m’etzibava una frase com aquella com a evidència del seu desencís acumulat i com a advertiment del que m’esperava en una adultesa que tot just encetava. Aleshores, ella era una actriu fracassada, i jo un aspirant a escriptor, i en la mesura del seu magisteri, sabent del meu aspecte de descregut prematur, em va dir que aquella era una frase de Hemingway, aquell narrador tan extrem davant la màquina d’escriure, la vida, i els bars.

Han passat molts anys, i s’han invertit els papers. Ella és una actriu de culte i jo soc un escriptor fracassat. Llàstima que se n’anés prematurament i no pogués gaudir d’aquest reconeixement pòstum i posturejat des d’aquells companys de professió que la menystenien. Potser hi vaig contribuir amb aquella biografia hagiogràfica que vaig publicar en una editorial de tercera, la major part de la qual es va convertir en pasta de paper. Tanmateix, i per deformació acadèmica, vaig haver de desmentir algunes de les informacions falses, entre les quals l’atribució de l’originalitat de la frase brillant de Hemingway, que, com a escriptor que era un torrent de paraules, encara que un desastre en l’ordre i la sintaxi, havia obviat que aquella frase l’havia plagiada de Diògenes de Sinope, aquell putu amu que vivia a l’Atenes hel·lenística en una bota de vi. L’anècdota més coneguda, que relatava sovint als meus alumnes era aquella de la visita del gran emperador Alexandre, qui, en un intent de fer, de cara a la galeria, un acte de reconeixement per ser un dels filòsofs més savis, volia concedir-li allò que més desitgés, el paio el va engegar dient que s’apartés, que li tapava el sol.

Tanmateix, molts anys després, quan a ella li quedaven pocs dies, una nit em va trucar per demanar-me un favor. L’impacte de la seva malaltia i la seva solitud més absoluta em va deixar desarmat, sense possibilitat de negar-m’hi. Em va presentar el seu gos, i em va demanar que li fes companyia quan ella ja no hi fos.

Certament, sempre he estat tirant a asocial, potser no de manera exagerada, encara que m’incomoda estar envoltat de gent. Tampoc no havia tingut mai ni gos, ni gat, ni res que se li assemblés, i se’m feia estrany emportar-me aquella bestiola de mitjana edat, mida XL i mirada descreguda, gairebé com si fos una representació canina del meu estat d’ànim. No penso entrar en detalls de la mala època que passava, que m’havia portat a viure en una caravana a l’hort d’una tieta. Amb tots els llibres que hi acumulava, pràcticament no hi havia ni lloc per a mi. I Ernest, no sé si en homenatge a Hemingway o a Oscar Wilde, devia pensar el mateix, amb aquella cara de “ni boig entro amb aquest a dins d’aquest lloc”.

Ernest, com jo, era prou llest i independent. Va fotre el camp corrents, a les seves aventures. I cada vespre, a una hora regular, venia a reclamar el seu menjar i la meva companyia. No sé per què, tan diferents, i alhora tan similars, ens vam entendre bé

Ernest, com jo, era prou llest i independent. Va fotre el camp corrents, a les seves aventures. I cada vespre, a una hora regular, venia a reclamar el seu menjar i la meva companyia. No sé per què, tan diferents, i alhora tan similars, ens vam entendre bé. Em vaig acostumar a la llum de les espelmes, a llegir algunes novel·les de Hemingway, de Conrad, de London. En anglès, per descomptat, perquè Ernest, a banda de la seva identitat, tenia aquell posat d’aristòcrata britànic culte i despreocupat. De tant en tant, feia aquells gestos i badalls d’indignació en les escenes, com les d’Ullal Blanc, en què es maltractaven els animals. Era quan feia aquella cara de crític literari que tant m’agradava. Després de dormir damunt el meu llit havia après tot sol a marxar, obrir la porta, i desaparèixer durant tot el dia.

Un dia li vaig explicar aquella història de Hachiko, aquell gos japonès de la raça Akita, que, feia un segle, acompanyava el seu amo, un professor de la Universitat de Tòquio, cada matí a l’estació on esperava el seu retorn, aturat com una estàtua, a la plaça del davant. El professor, malauradament, va patir un atac de cor a la facultat i va morir. Aquell dia, van passar de llarg tots els trens sense la presència d’aquella olor amiga. I, tanmateix, el gos, malgrat els intents de la família per impedir-ho, cada dia s’escapava per anar just davant l’estació per esperar-lo. Plogués, nevés o fes sol, era allà, plantat, com si el professor pogués tornar d’entre els morts. I així durant deu anys. La història em va commoure a mi més que a ell.

Un vespre, l’Ernest no va tornar. Van passar hores, setmanes, mesos. La meva situació va millorar. Ja no havia de viure a la caravana. Tanmateix, soc jo qui, cada vespre hi torno, esperant debades el seu retorn.

Article publicat al número 542 publicación número 542 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU