Zakine Türkeri fuma molt i ho fa de pressa mentre beu cafè en els bancs enfront del bloc 11 de Can Batlló, on el passat mes de maig va presentar Un verano kurdo, editat per Azadi (Plataforma en solidaritat amb el poble kurd) i l’Editorial Descontrol, en el marc de les conferències organitzades per Azadí. El llibre recull les anotacions de la seva experiència a diferents zones del Kurdistan durant l’estiu del 2014. En aquesta estada va conèixer moltes de les vides que creen el plural mosaic de la comunitat kurda, entre elles. els camps de refugiades sirianes, les bases guerrilleres del PKK, kurdes exiliades que fugien de la repressió a Turquia, les supervivents del genocidi yazidita, així com algunes militants de les Unitats de Protecció Popular YPG i els fronts de batalla; des d’on lluiten contra l’ofensiva del DAESH.
A la mateixa conferència, Türkeri també va donar veu a la situació que viuen els mitjans de comunicació i les periodistes a Turquia, una professió històricament associada a molts riscos al país. Segons Reporters sense fronteres, Turquia ocupa el preocupant lloc 155 d’una llista dels 180 països que més respecten la llibertat de premsa. La decadència progressiva que ha anat vinculada a l’erosió democràtica del país dels darrers anys i, sobretot, arran de l’intent de cop d’estat del juliol del 2016. Com a periodista, ni ahir ni avui ho ha tingut fàcil. En la seva trajectòria destaca com a redactora de l’Ozgür Gündem, un diari sorgit l’any 1992 a Istanbul caracteritzat per les seves anàlisis en profunditat del conflicte kurdo-turc, un objectiu periodístic que va col·locar el mitjà com a col·laboracionista del PKK a ulls de Turquia i que en els següents quatre anys a la seva fundació patiria una ràtzia (para)policial, amb 25 de les seves periodistes assassinades a comissaries per forces paramilitars o bé forçades a exiliar-se. Altres noranta membres de l’staff van ser detingudes i la seva redacció va ser objecte d’atacs, com el de l’any 1994, quan una bomba va esclatar i va matar a un periodista i va ferir-ne a 23.
L’agost del 2016, el Gündem va ser clausurat pel govern Erdogan i alguns dels seus membres van ser empresonats. Avui dia, a Turquia hi ha 149 mitjans de comunicació clausurats i 234 periodistes detingudes…
A Turquia hi ha un caos. Hi ha massa detencions arran de l’intent de cop d’estat. El govern, els jutges, les presons, s’han vist desbordades. Aquest caos va permetre a molta gent marxar del país, quelcom que ara és impossible, perquè han cancel·lat molts passaports i moltes ja no poden sortir. Han detingut i empresonat a periodistes molt famosos, inclús alguns que fa anys donaven suport a Erdogan. L’objectiu és fer por, un avís, que prenguin nota.
Segueixen quedant mitjans crítics amb el govern?
N’hi ha alguns, sobretot digitals, però tinc la intuïció que Erdogan ho fa servir com a bandera de la tolerància, de mitjans no reprimits, però perquè en el fons tenen un impacte insignificant. Alguns mitjans resisteixen però l’estat els fa molt de mal. No es pot fer un periodisme professional. Nosaltres tenim la seu clausurada i alguns dels nostres periodistes escriuen des de pisos. Sense aquesta repressió brutal, el nou Gündem podria vendre 100.000 números en lloc de 10.000. Molts quioscos no s’atreveixen a vendre’l i hi ha problemes per a distribuir-lo.
No has tingut cap represàlia per escriure Un verano kurdo?
No. Vaig presentar l’esborrany a tres editorials, però totes em van demanar que revisés coses. No es van atrevir a publicar-lo, perquè també s’han de protegir. Finalment ho vam publicar en el Gündem. Encara no he tingut cap problema, però això no vol dir que demà no puguin venir per mi. El govern no té cap criteri de detenció. Hi ha gent que està sent acusada per un tuit o un retuit, poden acusar-te de ser terrorista d’ISIS, de Gülen, del PKK…
Perquè et facis una idea, jo fa anys vaig participar en la realització d’un documental sobre drets humans que es deia La Espalda del mundo, de Javier Corcuera, que resseguia els deu anys a la presó de la Leyla Zana i del seu marit a l’exili i que era molt més suau que aquest llibre que ara he escrit. Però arran d’aquell treball vaig haver d’exiliar-me deu anys fora de Turquia i vaig estar al Pais Basc.
Precisament en aquesta estada al País Basc, arran del documental, vas escriure una anàlisi anomenada El asunto vasco, que es va publicar a Ankara. Salvant les distàncies, pots extreure algun paral·lelisme entre els moviments d’alliberament nacional basc i kurd i la naturalesa de les seves reivindicacions?
Cada conflicte té les seves complexitats i els seus contextos, i és difícil establir una comparació sòlida amb el conflicte kurd. Sí que hi ha alguns elements comparables, vist a grans traçades. Ambdues són causes nacionals, liderades per militants d’esquerres i dividides interna i externament. La burgesia europea va resoldre l’assumpte nacional un segle abans i els bascos i kurds van adonar-se que havien perdut el tren de l’estat-nació. Així que van recórrer a les armes, els va tocar fer aquest paper, aquesta lluita d’alliberament nacional. Però a Euskadi, amb el temps es va anar perdent el sentit i es va convertir en quelcom gairebé venjatiu, amb famílies, amics i diverses generacions represaliades. En la meva opinió, però, és impossible tenir el suport majoritari del poble si aquesta lluita es planteja des de la lluita armada a dins dels marcs de la Unió Europea. I no fico la UE com a model, perquè hi ha moltes injustícies, però és un context més democràtic i no és comparable amb el context de lluita armada a Orient Mitjà.
I pel que fa a les polítiques penitenciàries i repressives dels estats turc i espanyol?
“Els mateixos estats que defensaven els drets dels palestins eren els que oprimien amb mètodes bàrbars als kurds. I això pel moviment kurd va ser molt dolorós, van estar sols durant tot un segle, entre quatre estats bàrbars”
Aquest és un altre dels punts que ambdós moviments comparteixen, ja que els estats a on estan integrats han reprimit aquests moviments d’alliberament de manera brutal, amb solucions antihumanes, inclús en contra dels seus propis sistemes penitenciaris, com la política de dispersió o l’aïllament. Però això és una debilitat dels estats, davant la manca de solucions polítiques que podien aportar. Tot i així, cada estat trobarà sempre la manera de reprimir les resistències que hi ha als seus territoris, amb mètodes brutals, però que no són cap novetat. Sense dubte el cas kurd és infinitament pitjor que el basc. Fa 35 anys que dura el conflicte, rodejats per quatre estats, governats per dictadors, que han declarat enemics als kurds. Hi ha hagut 40.000 morts. En els 40 anys de conflicte d’ETA amb el govern espanyol hi va haver uns 1.300 morts. Els anys més pacífics del conflicte a Kurdistan van ser els “anys d’or” d’Erdogan, on s’estava vivint una democratització, i en qualsevol d’aquells anys ja morien més persones que en tot el conflicte basc. Ni tan sols en les pitjors èpoques del franquisme ambdós conflictes són comparables. A Orient Mitjà, la repressió sempre és molt més brutal. Fent un altre paral·lelisme, hi ha la causa Palestina. Però inclús aquesta, tot i la repressió genocida d’Israel, té el suport de molts països del món. També pel fet que és un país àrab i hi ha molts estats àrabs al seu voltant que li donen suport. Però els mateixos estats que defensaven els drets dels palestins eren els que oprimien amb tots els mètodes bàrbars als kurds. I això pel moviment kurd va ser molt dolorós, ja que van estar sols durant tot un segle, entre quatre estats bàrbars.
Com veus la situació a Orient Mitjà?
Després de l’esfondrament de l’imperi otomà i de la primera guerra mundial les potències colonials van dividir el mapa d’Orient Mitjà. I en aquell moment és quan els kurds van perdre el tren de l’Estat-nació. Aquesta divisió ens ha regalat un segle de patiment. Divideix i venceràs. Els àrabs tenen 22 estats però ningú ho havia demanat. És la mateixa nació, però dividir-los també va ser un punt de divisió d’Orient mitjà. Països com Jordània són plenament artificials, el van muntar com a zona fictícia, una regió que històricament s’ha dedicat a l’acollida de refugiades de conflictes armats de la zona. ISIS és el resultat d’un segle nefast, de tota la merda que han generat les potències europees colonials, del parasitisme que ha xuclat els seus recursos, donant suport a dictadors i alimentant els seus conflictes. Ara hem arribat a un punt de problemes i misèria a tots nivells on ja no hi ha una solució. Perquè la posició d’un antiimperialista seria dir Go home!, a països com Rússia, EUA o Turquia que intervenen allà, però ara jo ja no sé què és el que hem de dir. Perquè penso que, sense aquestes intervencions, en tres dies tot Orient Mitjà estaria en mans de l’ISIS. Però intervenen perquè ara ISIS també suposa una amenaça per la UE i per a EEUU.
Com es posiciona Turquia en tot això?
El govern d’Erdogan porta al poder uns quinze anys. Erdogan va ser votat per una immensa majoria i tot Occident l’hi va donar suport, per a veure si funcionava aquest model d’Islam i democràcia. I s’ha de reconèixer que els seus primer anys de mandat, fins al 2009, van ser el govern més progressista d’Orient Mitjà. Amb l’esclat de les guerres de Síria i Iraq. Erdogan va creure que seria el rei d’Orient Mitjà, l’estat més influent de la regió, com ho és Alemanya dins d’Europa. Però va començar a tornar-se boig, dient que havia somiat un altre imperi otomà, almenys en termes d’influència. I el seu model va fracassar, ja que és un model molt nacionalista. Potser amb un acord amb els kurds podria haver tingut una esperança pels seus plans… però ara és massa tard. I amb la guerra de Síria, Turquia ha tingut el paper brut de contenció de refugiades, i ha comprat el silenci de la UE davant les barbàries que ha comès amb els kurds i sectors progressistes turcs. I en això, jo culpabilitzo més a la UE que a Erdogan.
A la xerrada vas parlar bastant de l’ISIS. Què creus que fa que algú s’incorpori a les seves files?
Un comandant de les YPG, que també havia participat en combats contra l’exèrcit turc, ho va exposar de forma molt clara en una conversa que vam tenir. A ell li semblava que era més dur lluitar contra ISIS que contra Turquia, ja que quan lluitaven contra els turcs, els soldats que hi havia a l’altra banda eren persones amb unes perspectives de vida; no volien morir. En canvi els gihadistes de l’ISIS han renunciat a la vida. Hi ha molta desesperació a la regió, la gent ja està vivint en un infern. Ja coneixen l’infern. I volen anar al paradís. I se’ls diu això: Si mors per la gihad, aniràs al paradís. Hi ha molts joves d’Orient Mitjà desesperats, en condicions infernals a la terra, i mentre aquestes condicions segueixin a ISIS no li faltaran membres. I si els derroten però no es canvien les condicions existents sortirà un altre ISIS. Això anirà a més. I no ho justifico, però intento comprendre per què algú de 15 o 20 anys, inclús des dels suburbis de Paris, vol anar a allà a donar la vida. Doncs perquè no té una vida. L’esperança de tantes generacions en l’altre món vol dir que només esperen a morir per tenir alguna oportunitat.
Darrerament, la publicació feminista JINHA, també clausurada pel govern turc, va publicar una investigació on destapava una xarxa d’esclaves sexuals menors d’edat provinents de camps de refugiats turcs i sirians per al consum de les forces especials turques destinades al Kurdistan. Quina és la situació de les refugiades a Turquia?
“Turquia ha tingut el paper brut de contenció de refugiades, i ha comprat el silenci de la UE davant les barbàries que ha comès amb els kurds i sectors progressistes turcs. En això, jo culpabilitzo més a la UE que a Erdogan”
Turquia no pot gestionar tres milions de refugiades. Jo critico a Erdogan, però reconec que és molt de pes per al país. A Turquia, la majoria de les refugiades volen sortir i arribar a Europa, però les fronteres estan tancades. I s’esperen als carrers, a on només hi arriben les sectes gihadistes, que serveixen com a punts de captació per a l’ISIS i per a les màfies de tràfic de persones. No hi ha prou recursos ni condicions. Erdogan públicament ha criticat que encara no ha rebut els 3.000 milions promesos per la UE. Però a la UE li rellisquen les condicions de les refugiades, perquè els percep com a éssers perillosos, sobretot si vénen de països musulmans. Necessitem un canvi completament radical de les polítiques de la UE, perquè el que realment és preocupant és l’augment del populisme de dretes que brolla a Occident. El que es fa amb les refugiades és el que es feia a l’edat mitjana quan es cremaven les bruixes. Haurien de ser considerats crims contra la humanitat. També crec que una altra part de la responsabilitat aquí la té Aràbia Saudi, que és un país milionari i que no va obrir les portes del seu país a les refugiades, tot i compartir la mateixa religió i idioma, el que facilitaria la integració de les nouvingudes. El Kurdistan autònom de l’Iraq, amb pocs recursos i una autonomia recent i feble, n’acollia a 2’5 milions, i té una població de 5 milions.
Al llibre parles del xoc que et va suposar la visita a aquest Kurdistan autònom de l’Iraq (KRG), en contraposició amb el projecte de Rojava. Què en destaques? Quina és la relació Barzani-Erdogan?
El KRG té una autonomia, tot i que feble i amb pocs recursos, i una dependència econòmica gairebé absoluta cap a Iran i Turquia, els dos únics països amb qui comercia. La relació Barzani-Erdogan funciona, tot i que Barzani no està molt content, però té les mans lligades per aquesta dependència. Bàsicament els hi compra tots els productes, a canvi de l’exportació de petroli, que el KRG desenvolupa com un monocultiu. En aquest sentit, el seu model imita a Dubai i en aquest segle això no és un model a seguir. Però s’ha d’anar amb compte, i entendre les peculiaritats d’aquell context. Ningú pot portar a terme un projecte progressista o revolucionari en unes terres tan hostils com aquelles. Podríem dir que és ”normal” el seu camí. El que no és normal és el que passa a Rojava. Com ha pogut brotar un projecte revolucionari en aquelles terres? Tot i que de moment és molt sòlid, no sabem quant durarà.
