Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

I què si sóc petit!

Fins al 13 de gener, podem prendre consciència de la nostra menudesa a la Sala Beckett de Barcelona amb l’espectacle Pluja de Guillem Albà i Clara Peya

/ Kiku Piñol

Diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) que petitesa és la qualitat comuna de les coses sense importància i que un dels sinònims més habituals és “insignificança”, és a dir, allò que no té significat, que no es pot definir: l’inefable. Del que ens parla Pluja -fins al 13 de gener a la Sala Beckett de Barcelona- és, precisament, de la necessitat de prendre consciència de la nostra menudesa per a poder-la valorar en la seva justa mesura, ni més ni menys. És una qüestió de perspectiva, de saber-nos petits i de gaudir de l’esquifidesa.

Guillem Albà i Clara Peya parteixen de la seva pròpia intimitat perquè aquesta graviti, al voltant de l’espai amb forma de nou que comparteixen espectadores i actors, fins al final de l’espectacle. L’amistat entre ambdós, entesa com a relació íntima, esdevé la fortalesa sobre la qual es fonamenta Pluja i la deslliura del to afectat i les impostacions en què podria haver incorregut. Els dos protagonistes, per tant, són transsumptes d’Albà i Peya que prefereixen, en aquest cas, la proximitat i la intensitat del personal a una ficcionalització excessiva que potser no hauria estat prou eficaç per als propòsits del projecte.

Al llarg de l’espectacle tant ell com ella es desprenen de la pressió d’haver de solucionar sols els seus problemes. No tot està en les nostres mans, semblen voler dir, les circumstàncies, sovint, ens empetiteixen

Albà s’acompanya de titelles i ninos que li permeten aprofundir en el tema del doble, del reflex, de les diverses arestes que conformen l’home i la dona. Explicar-se un mateix vol dir explicar allò que ha estat, allò que podria haver estat, allò que és… i la consistència de tot plegat és tan delicada que només la suporta l’altre, la presència de l’altre. Marc Angelet n’ha pensat la dramatúrgia a partir de moviments quasi (o sense el quasi) coreografiats per Adriana Peya, que s’ensamblen de manera natural amb el conjunt i li atorguen un aire com de ritual, de ritual de la quotidianitat. La música de Clara Peya i del seu piano és aquosa i es complementa amb la resta de llenguatges de l’obra amb fluïdesa, de forma orgànica, amb poques notes, les imprescindibles per a suggerir i per donar llum a l’invisible, a l’inefable.

Les relacions que s’estableixen entre el personatge d’Albà i la resta de personatges (titelles, humans o de plàstic) tenen a veure amb tenir cura de l’altre, amb la necessitat de sentir el suport de l’altre. Al llarg de l’espectacle tant ell com ella es desprenen de la pressió d’haver de solucionar sols els seus problemes. No tot està en les nostres mans, semblen voler dir, les circumstàncies, sovint, ens empetiteixen, i atrevir-se a relacionar-nos tan estretament com puguem pot esdevenir allò que ens permeti afrontar-les amb més empenta.

És d’agrair que el teatre petit, el de companyies petites, ens recordi i ens digui mirant-nos als ulls, que pertanyem a una comunitat, que l’èxit no consisteix a ser incommovible, que els self-made man (and woman) no han de ser els nostres models morals, que doctrines pseudofilosòfiques difoses per la indústria de l’autoajuda i els seus derivats, els qui promouen l’individualisme més recalcitrant i adoren l’ésser humà autosuficient, formen part d’un sistema mercantilista i deshumanitzat que cal combatre. Pluja és un esglaó important en la dramatúrgia catalana de risc cap a universos personals en els quals el teatre ha de ser una experiència compartida, on l’espectador no queda fora sinó que n’és protagonista. Tres quarts d’hora de concentració de sensacions, com el contingut d’una nou, com una gota de pluja, com una abraçada.