“Zein da gai infrasoinuak entzuteko
behingoz aintzat hartzeko
zein da gai su artifizialak tarteko
arreta jartzen hasteko” *
Infrasoinuak, Berri Txarrak
Gener costerut, en pocs dies, de sud a nord i de la perifèria al centre, ho hem vist tot altre cop: una barraca de Montcada i Reixac on moria asfixiada una parella –la Jéssica i el Munir– mentre provaven de passar la nit sense fred fent foc en una llauna; tot un barri de faveles d’Iquique cremat enmig una onada d’extrema calor; i un incendi al cor de l’hivern del Bronx que s’enduia dinou vides d’un bloc eixam. Veníem de desembre, és clar, res va començar ahir: la mort de quatre persones en un incendi en una antiga oficina bancària de la plaça Tetuan. Veníem d’on sempre i de fa un any: l’incendi d’una nau al barri del Gorg amb quatre vides cremades. Quatre mesos després d’aquell incendi, el TSJC anul·lava la multa de 500.000 euros a Gas Natural –per incompliment de la llei de pobresa energètica– per la mort de la Rosa, l’àvia de Reus de 81 anys morta en un incendi el 2016 després que li tallessin el subministrament. Una pregunta porta a totes. El que passa avui retruny en l’ahir –i en el demà. Incendis. Assentaments, barraquisme, infrahabitatge o quart món. Aquí. A tocar de casa. Sota l’skyline. On i quan serà la propera osca?
En una altra variable de la mateixa estela de foc i fum, ahir al matí 140 persones eren desnonades d’una nau del carrer Progrés de Badalona. Que el carrer dugui per nom Progrés frega la sinestèsia –bomba humanitària, merda suculenta, racisme solidari. Perquè tan mal acostumats com estem a què la banca sempre guanyi, resulta que la propietat de la finca era i és i serà de la SAREB. Aquell banc dolent, com si n’hi hagués hagut de bons en l’orgia immobiliària que mai ha acabat, que va néixer de les cendres d’un rescat públic de 50.000 milions d’euros que mai tornaran. El mateix banc pèssim que ahir es negava taxativament a ajornar, obrir una mediació o negociar una sortida humana, després d’aconseguir –poder és poder– que dos jutjats es posessin d’acord. A favor de la banca, clar. La realitat, sí, sempre és extremadament demagògica. La primera de la Directa d’enguany –L’etern retorn del barraquisme– ho clava maldestrament i la crònica d’ahir, a peu de nit i de desnonament, del Jesús Rodríguez és també un homenatge a Xavier Vinader: preguntar, repreguntar, contrapreguntar. Fins a trobar respostes.
La democràcia s’esfuma perquè els que ara diuen que volen salvar-la porten dècades enfonsant-la
L’arbre i el bosc, centrar-se avui en l’última milla del desnonament d’ahir –és a dir, l’actuació policial dels Mossos d’Esquadra, disset furgons per desnonar 140 vides a precari– explica només parcialment l’enèsim fracàs polític, social i institucional. Infra, ho és gairebé tot: la desídia, l’especulació, l’atur, la pobresa, les desigualtats, la saturació dels serveis socials, la desvergonya classista, el tuf racista, la mateixa degradació de la condició humana. Infrademocràcia. No hi ha res de nou en el vell: la crisi i la vulneració del dret a l’habitatge va petar fa catorze anys –i allà seguim, desnonament rere desnonament– i la política més que extintors a l’incendi hi ha posat benzina. Exabrupte paradoxal: la democràcia s’esfuma perquè els que ara diuen que volen salvar-la porten dècades enfonsant-la.
Només faltava Albiol, sociòpata en calent amb comptes panamenys, fent acte de presència i reclamant noves lleis exprés de desnonament i penes més altes –tres anys de presó– pel delicte de cercar recer enmig de milers de pisos i naus buides. Tampoc sobrava, per completar el retaule, el nou alcalde socialista de la ciutat reconeixent i ventant-se que mai van demanar una moratòria i desentenent-se de qualsevol alternativa habitacional digna, en ple hivern i en plena sisena onada de la pandèmia. L’argumentari ha estat antològic: sosté l’alcalde Rubén Guijarro que com no podien permetre’s que continuessin vivint en condicions infrahumanes, els enviava al ras del carrer. Li respondré amb un altre socialista, perquè em ressona el darrer missatge de David Sassoli, gairebé testament del president de la cambra europea, en el vídeo-nadala del passat desembre on cridava a abandonar la indiferència: “Després d’anys de cruel inflexibilitat ens hem adonat que la desigualtat no pot ser ni tolerada ni acceptada, que viure en la precarietat no és humà, que la pobresa no ha de ser amagada sinó combatuda i erradicada”.
L’alcalde Rubén Guijarro sosté que com no podien permetre’s que continuessin vivint en condicions infrahumanes, els enviava al ras del carrer
Gener de 2022, doncs, gairebé clavat encara a aquell novembre de 2010, quan la PAH aturava el seu primer desnonament. Ahir també hi havia gent des de primera hora –la bona gent de Badalona Acull–, posant el cos, que és l’únic –sempre serà l’únic i no és poc– que podrem fer. Com un bucle infinit, allà seguim encara. I sí, en pocs dies –de Montcada a Xile, de Badalona al Bronx–, ho hem vist tot, fonamentalment perquè no es fa quasi res. No hi ha miratges en aquest descampat. Ho va escriure Erri de Luca, infrasons, fa molt –fa massa– al poema coral Cor:
Som els innombrables, el doble en cada casella d’escacs,
i empedrem d’esquelets el vostre mar per caminar-hi al damunt.
I no. No podeu comptar-nos, si ens compteu augmentem,
fills de l’horitzó, que ens aboca a pilots.
Hem vingut descalços –en comptes de les soles–
sense notar les espines, les pedres, les cues d’escorpí.
Cap policia pot mostrar-se tan prepotent
com totes les ofenses que ja ens han estat fetes.
Farem de criats, dels fills que no heu fet,
les nostres vides seran els vostres llibres d’aventures.
Portem Homer i Dant, el cec i el pelegrí,
l’olor que vau perdre, la igualtat que ja heu sotmès.
* “Qui és capaç d’escoltar els infrasons / tenir-los en compte d’una vegada
qui és capaç, amb aquests focs artificials pel mig / de començar a prestar la deguda atenció”.
