Quan s’imposa la versió oficial és el moment de fer periodisme. No per publicitar-la acríticament, sinó tot el contrari: per qüestionar-la, repreguntar i investigar quins interessos s’amaguen darrere del comunicat del gabinet de premsa de torn. A la Directa mai no hem estat complaents ni acomodades, el que en nombroses ocasions ens ha comportat conseqüències: des d’agressions físiques a demandes judicials. Però sempre ens n’hem sortit. Aplicant el mestratge periodístic de Xavier Vinader hem creat equip, hem desenvolupat mètode i hem guardat sempre asos a la màniga. A vegades, per entendre els perquès, no cal explicar el qui, el quan, el com i l’on en una primera instància, sinó fer-ho a la carta i esperar les postres pel final.
Així es va fer, per exemple, l’any 2011, quan van arribar a la redacció de l’aleshores setmanari els enregistraments de les comunicacions entre els antiavalots dels Mossos que van participar en l’assalt a l’acampada del 15M a la plaça de Catalunya de Barcelona. El crit d’un comandament policial que deia “o generem pànic o no els traurem d’aquí” posava sobre la taula moltes preguntes sobre el model policial, i calia publicar-ho, però una altra part dels enregistraments ens servirien per entendre el que vindria més endavant. Era el preludi de la violència descarnada de l’1 d’octubre de 2017, on aquell mateix sotsinspector va ordenar les càrregues contra els manifestants que eren a les portes del domicili sabadellenc d’un alt càrrec de la Generalitat, acusat d’organitzar el referèndum sobre la independència de Catalunya, i així ho va declarar amb la identitat protegida per una mampara, durant el judici del Procés al Tribunal Suprem. Són dos fets allunyats en el temps que s’entenen millor si s’expliquen junts.
Un cas similar és el mític de Jordi, agent de la Brigada d’Informació del Cos Nacional de Policia espanyola, que va aparèixer per primer cop a la portada de la Directa l’any 2006 amb relació a les presumptes tortures patides pels joves independentistes anomenats “els tres de Gràcia”. Va tornar-hi l’any 2016, quan volia captar com a confident un jove anarquista del Poble-sec, i encara va reaparèixer com a assessor en gihadisme del ministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido després dels atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost de 2017, per acabar sent un dels coordinadors d’Informació del segrest de les urnes de l’1 d’octubre a la ciutat de Barcelona.
Vam aplicar el mateix mètode per desmentir dues de les versions oficials més grolleres de les darreres dècades, en els casos d’Ester Quintana i dels “Onze del Raval”. La nostra missió periodística en aquests casos: desmuntar les mentides del ministre de l’Interior espanyol Alfredo Pérez Rubalcaba i del conseller d’Interior català, Felip Puig, respectivament. I com a derivada directa, sempre hi ha la transformació social. El coneixement ciutadà de la lesivitat dels projectils que rebentaven ulls de manifestants va conduir a la seva il·legalització a Catalunya. I la barra lliure de la llei antiterrorista quedaria qüestionada pel fet de truncar les vides d’un pastisser o un repartidor de butà del Raval.
I arribaria la figura de les alertadores. Picaven a la porta testimonis directes de trames corruptes, amb la necessitat d’explicar-ho des de l’anonimat, per descarregar-se de qualsevol complicitat. La corrupció del Palau de la Música, de l’alcalde sabadellenc Manuel Bustos en el cas Mercuri o de l’alcalde de Lloret de Mar, Xavier Crespo, en el cas Clotilde, van aflorar gràcies a persones valentes i decidides, a qui havíem d’escoltar i protegir. La nostra feina: contrastar, verificar i publicar. I així va es va fer, amb equip i mètode.
Amb els anys, també hem confirmat la importància de la independència editorial. Els grans aterratges de capital forà a l’estil Mister Marshall de la mà de projectes com Eurovegas, Barcelona World, el casino Hard Rock, el parc Maestrazgo – Els Ports o la Copa Amèrica de vela, només es poden refutar periodísticament si no ens finança l’Ibex-35. Molts mitjans es van limitar a reproduir les paraules dels consellers de torn o dels lobbies inversors, venent-nos les mil meravelles. Des d’aquest mitjà vam esbrinar d’on sortien els diners, vam posar cara als capitostos d’aquells suculents negocis i vam alertar dels greus impactes mediambientals que en molts casos comportaven. Va quedar clar que la societat no és tan permissiva amb els megaprojectes quan li arriba informació contrastada dels pros i contres.
En l’àmbit de l’habitatge ens hem fixat des de l’inici en qui s’amaga darrere de societats mercantils envoltades d’opacitat, com Blackstone –amb entramats difícils de resseguir– i que acostumen a tenir tentacles en paradisos fiscals. Tan rellevant és posar cara i veu a les víctimes dels desnonaments com a les responsables del fet que el preu dels lloguers es dispari. En dues dècades, la màxima de “faig el que vull amb les meves propietats” ha perdut consens i les administracions s’han vist forçades a intervenir el mercat, amb regulacions i limitacions a qui es lucra amb aquest dret bàsic.
Quan vam saber que durant aquestes dues dècades no només investigàvem, sinó que també ens investigaven, no vam quedar del tot perplexes. La trama d’infiltracions d’agents policials en espais de l’activisme social tenia per objectiu l’espionatge, fins al punt que una de les policies amb doble identitat que vam desemmascarar havia assistit a una xerrada sobre periodisme antifeixista que vam impartir a la nostra redacció. Entre els anys 2022 i 2025 el truc de l’as a la màniga ens va permetre revelar que un mínim de sis policies a nòmina de la Moncloa i amb disfressa d’activista convivien entre nosaltres.
