Els dies 7 i 8 de maig va tenir lloc a Madrid el primer judici a l’Estat espanyol per maltractament animal en un laboratori d’experimentació. Anteriorment hi havia hagut denúncies d’irregularitats i inspeccions, però mai no s’havia arribat a una vista oral penal, amb acusats i peticions de presó —en aquest cas concret, contra dos tècnics de laboratori de l’empresa Vivotecnia. Per això tenen raó aquelles organitzacions que qualifiquen aquest judici d’històric, independentment de quina sigui la sentència final.
Tanmateix, més enllà del seu caràcter històric, el judici ha posat al descobert qüestions de fons que el debat polític i social ja no pot continuar esquivant. En concret, ens obliga a reflexionar sobre dues idees còmodes però profundament errònies que encara persisteixen: que aquests casos són simples excepcions aïllades i que el benestar animal als laboratoris d’experimentació és possible.
En primer lloc, Vivotecnia no és un cas aïllat, sinó la conseqüència lògica d’un sistema estructuralment i volgudament opac. L’experimentació animal implica, per definició, maltractament i patiment legal sobre els animals, i la línia que separa el que és violència legal del que no ho és és tan fina que resulta extremadament fàcil traspassar-la. En un context de controls anecdòtics, inspeccions anunciades, comitès d’ètica que funcionen com a òrgans d’autoprotecció i pressions operatives diverses, és ingenu pensar que Vivotecnia és una excepció. No tenim gaires casos d’aquest tipus no perquè siguin excepcionals, sinó perquè gairebé mai es filtren –tot i que s’han documentat també en laboratoris d’Alemanya, el Regne Unit o els Estats Units. Tots ells no són casos aïllats, són la punta de l’iceberg d’un sistema que és un frau ètic des de la seva concepció.
En un context de controls anecdòtics, inspeccions anunciades, comitès d’ètica que funcionen com a òrgans d’autoprotecció i pressions operatives diverses, és ingenu pensar que Vivotecnia és una excepció.
En segon lloc, només una retòrica propagandística pot sostenir que existeix benestar animal, és a dir, que és possible no causar dany, o limitar-lo fins al tolerable, en un context d’experimentació com el dels laboratoris, on precisament el maltractament i el patiment, com es deia, són inherents a la pràctica mateixa. De fet, moltes persones que van veure els vídeos filtrats de Vivotecnia es van horroritzar amb les imatges sense ser conscients que bona part del que mostraven eren procediments permesos per la llei. Per això el judici ha quedat reduït a dos casos, no tant pel que es feia com per com es feia i, més concretament, perquè no es feia amb la sedació o anestèsia necessària per reduir el patiment. Reduir-lo, no eliminar-lo, perquè la funció dels animals en llocs com Vivotecnia és essencialment comprovar si pateixen o moren arran de substàncies la toxicitat de les quals es prova amb ells. I quan això no passa, quan les substàncies no els causen danys evidents, això no implica absència de dany global, perquè en tots els casos els animals han estat criats, confinats, sotmesos a tota mena de manipulacions i finalment matats amb aquesta finalitat.
El dany és inherent a l’activitat experimental. Imaginar que es pot minimitzar el patiment animal mitjançant controls més estrictes o protocols com les fracassades Tres R (reduir, refinar i reemplaçar) és negar dues realitats alhora: la naturalesa inherentment lesiva de l’experimentació animal i la mateixa lògica de funcionament humà.
Per exemple, una de les dues qüestions que s’han jutjat en aquest cas era l’extracció de sang a través dels ulls a rates que era visible que no estaven prou sedades. Un dels acusats, preguntat sobre això durant el judici, va afirmar que cada individu metabolitza l’anestèsic de manera diferent i que ell no podia augmentar la dosi si aquesta no estava pautada. En teoria, els protocols haurien de permetre afinar en una qüestió tan important, però amb aquesta afirmació el tècnic posava en evidència dues qüestions fonamentals: d’una banda, que és impossible protocol·litzar-ho tot i, quan parlem de dolor, això no és una qüestió menor; de l’altra, que és impossible saber del cert si un tècnic ha administrat la dosi correcta, si se n’ha oblidat, si s’ha equivocat o si simplement actua amb crueltat deliberada, com suggerien els insults terribles i absurds que se sentien als enregistraments i que ens costarà tant d’oblidar.
La mateixa tècnica d’extracció de sang ocular és un exemple d’aquesta lògica. Les puncions retroorbitals serveixen per obtenir sang de darrere de l’ull. Tot amb l’objectiu habitual: analitzar-la i valorar l’efecte tòxic de les substàncies administrades. La pregunta a fer-se aquí és per què emprar un mecanisme com aquest i no una extracció de sang de la cua o d’altres parts del cos menys sensibles. La resposta no té a veure amb la ciència. Aquest és el procediment habitual quan es vol obtenir una quantitat gran de sang ràpidament, una solució molt pràctica quan s’ha de fer amb molts animals. Es fa així, simplement, per comoditat i rapidesa pel laboratori.
És fàcil imaginar que la sedació no sigui la principal preocupació d’un tècnic sotmès a pressió per fer la feina ràpidament i acostumat —i, per tant, dessensibilitzat— al dolor dels animals.
La punció retroorbital causa dolor, lesions oculars, inflamació i, fins i tot, ceguesa en els animals. Només s’accepta legalment amb els animals sedats, però el cert és que aquests danys no afecten a la informació que es busca a través de l’extracció de sang. I els animals acabaran sent matats en qualsevol cas. És fàcil imaginar que la sedació no sigui la principal preocupació d’un tècnic sotmès a pressió per fer la feina ràpidament i acostumat —i, per tant, dessensibilitzat— al dolor dels animals. De fet, aquesta tècnica està prohibida o fortament restringida en molts països i institucions, i la majoria de guies modernes recomanen alternatives. Aquest és només un dels molts exemples possibles que mostren que l’experimentació animal, lluny de poder garantir el “benestar” dels animals utilitzats, crea un context propici per a la normalització i la dessensibilització davant d’aquest dany.
Aquesta realitat fa que el principal argument en defensa de l’experimentació animal hagi quedat reduït a una idea: que el dany és un mal menor justificat per un bé major, la salut dels humans (i, en menor mesura, dels altres animals). Però aquest argument amaga que ni tan sols la premissa utilitarista es compleix: aquest bé major no s’obté, com mostra el gairebé 90% de mitjana de fracàs en humans dels fàrmacs que han tingut èxit en animals o el major poder predictiu en toxicitat dels nous mètodes sense animals. L’experimentació amb animals no és la forma més eficaç d’investigar, sinó una pràctica heretada de l’Antiguitat i institucionalitzada —paradoxalment— com a tècnica innovadora de la ciència moderna per interessos particulars.
Que aquesta pràctica continuï sent una de les bases de la ciència encara avui ens hauria d’horroritzar. I, de fet, ho fa. Totes les enquestes mostren —explícitament o implícita— que la immensa majoria de la població europea voldria evitar l’ús d’animals en l’experimentació. Si això continua passant és sobretot per una enorme inèrcia reguladora i institucional, travessada per interessos comercials, dinàmiques de prestigi acadèmic i estructures de poder ja consolidades.
L’experimentació amb animals no és la forma més eficaç d’investigar, sinó una pràctica heretada de l’Antiguitat i institucionalitzada —paradoxalment— com a tècnica innovadora de la ciència moderna per interessos particulars.
Estudiar la biologia d’espècies no humanes per curar i protegir l’espècie humana és un procediment extremadament ineficient. I l’argument que aquesta pràctica també beneficia els mateixos animals queda desmentit sistemàticament per les estadístiques sobre experimentació animal a la Unió Europea. Les alternatives a l’ús d’animals existeixen. Sempre han existit i, amb les actuals capacitats tecnològiques i d’intel·ligència artificial, no han fet més que multiplicar-se exponencialment. Per això l’experimentació animal també és un frau científic.
Hem d’agrair profundament la tasca de totes les organitzacions que han impulsat aquest cas fins a portar-lo als tribunals. Totes elles són conscients que no es pot acabar amb l’experimentació animal amb un judici, perquè el problema no es limita a possibles excessos o irregularitats, sinó als mateixos pressupòsits ètics i científics que la sustenten. Tanmateix, aquest judici, sense que aquesta sigui la seva finalitat, fa cruament visible la fallida ètica i científica de la retòrica que sosté l’experimentació animal.
