Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Ivet Eroles Palacios, autora de ‘Dones al marge’

“La cacera de bruixes mostra mecanismes d’exclusió que es reprodueixen fins a l’actualitat”

/ Júlia Molins

D’algunes, els coneixements sobre el bestiar, els camps, les plantes o els remeis naturals. D’altres, el compromís, la solidaritat o la força per mantenir-se fora del motlle assignat. També, la capacitat de gestionar les emocions. I de cuidar l’entorn. I de defensar el que és casa. Són sabers i maneres de fer que la periodista Ivet Eroles Palacios (Santa Maria de Meià, 1988) reivindica a Dones al marge. Bruixes i altres històries d’estigma i oblit (publicat per l’editorial Fonoll l’any 2020 i amb il·lustracions de Maria Anaïs Miranda Solé), un recull de “retalls de vida de dones que han marcat la diferència en les seves comunitats”, sintetitza l’autora. El món rural n’és escenari alhora que protagonista, al costat de catorze dones amb les quals traça un trajecte que trepitja des del segle XVI fins a l’avui de terres com ara els Pirineus. És des d’on Eroles Palacios fa aquesta aportació de reconeixement i memòria davant d’una part de la història que veu “buidada”, com s’han buidat els pobles del seu voltant.


Quines aportacions de les dones de terres pirinenques reivindiques amb aquest llibre?

Amb el llibre volia posar en valor les vides de les dones del món rural, que normalment han sigut menystingudes. No s’han reconegut els actius que tenim aquí i que podem aportar al món. En fixar-me en altres reculls feministes, veia que normalment anomenem aquelles dones que han destacat en l’àmbit cultural, científic o polític, perquè són les qüestions que la societat sol reconèixer. En canvi, hi ha qüestions a les quals socialment no se’ls ha donat el valor que mereixen. Hi ha altres savieses, altres coneixements, que són igual o més importants que els que permeten assolir grans fites professionals; que ajuden a fer que la vida continuï. I que tingui més sentit.


Entens la ruralitat com un eix de discriminació?

“Hi ha altres savieses, altres coneixements, que són igual o més importants que els que permeten assolir grans fites professionals; que ajuden a fer que la vida continuï”

El món rural és on es produeixen els aliments, on hi ha una biodiversitat que s’ha de conservar i on les persones de ciutat s’evadeixen de càrregues també, però tot i això sempre ha estat arraconat, tant de la construcció que ens fem d’idea de país com del que socialment posem en relleu. Les dones del món rural estem doblement invisibilitzades, pel fet de ser dones i de pertànyer al món rural. Són dues càrregues que d’entrada ja tenim. Jo m’he adonat d’això de manera vivencial, perquè soc filla d’un poble de cinquanta persones del Prepirineu català. He crescut en un entorn que no donava valor a tot el que nosaltres som, un territori al qual li faltava autoestima. María Sánchez explica a Tierra de mujeres que les persones del món rural moltes vegades som educades per marxar-ne, perquè l’única idea que es té de prosperar és a les ciutats. Jo intento donar-hi la volta i reivindicar que podem avançar, que ens podem desenvolupar en els nostres territoris de muntanya o de camp, de la mateixa manera o més. Hem de reconèixer tot el que tenim, la riquesa que podem aportar, i trencar amb discursos centralistes.


Escrius que mentre t’has dedicat a “despentinar el passat”, t’adones que en el present “se’ns enreden velles injustícies”. Són el fil que uneix, més enllà de l’època en què se situen, les vides en què t’has fixat?

Sí, totalment. En el període de la cacera de bruixes, que té als Pirineus el bressol, no només de Catalunya, sinó d’Europa, es configuren dinàmiques que són extremadament vigents. En aquell moment es va construir el concepte de bruixa des de la mirada de l’altre; des dels qui volien conduir una dona a la forca. La secta de les bruixes no va existir mai, inclús ho va dir la Inquisició anys més tard. Hem de tenir en compte que a Catalunya la Inquisició no va fer els ajusticiaments, sinó que eren els tribunals locals els que, envoltats d’aquests rumors i acusacions de veïns, acabaven ajusticiant aquestes dones. La cacera de bruixes mostra una sèrie de mecanismes d’exclusió social, de discriminació i d’injustícia que es reprodueixen fins a l’actualitat.


Qui eren les acusades de bruixes?

Hi havia uns prototips de persones que rebien aquesta acusació, com ara dones que s’havien quedat viudes, dones remeieres, dones que tenien sabers especials, dones que no es privaven de tenir conflictes amb la seva comunitat. Quan s’han recollit històries sobre la bruixeria, es parla de dones pobres, normalment viudes, que demanen almoina. Un relat típic que s’ha recollit diverses vegades i que mostra com estigmatitzaven aquestes dones és la història d’una dona pobra que demanava almoina, algú no li havia volgut donar i aleshores es creia que ella li havia llençat un malefici. I fent un paral·lelisme amb una de les històries del llibre més recents: ara es reivindica molt la figura de les trementinaires com a dones sàvies de muntanya que anaven pel món repartint ungüents. Però en aquell moment eren dones de casa pobra que havien de buscar una activitat econòmica complementària a les feines del camp i havien de recollir herbes i anar-les a vendre per tot Catalunya, i la gent de la seva pròpia vall les assenyalava com a pobres, llardoses, brutes. Hi havia un estigma de classe molt pesant sobre elles. Sobre les acusades de bruixes, com deia, hi havia certs perfils lligats a la marginalitat, però també va ser un fenomen que va esquitxar gent que no tenia aquests perfils. En alguns casos, les acusacions de bruixeria van ser per intentar acaparar béns.


Quina relació hi ha?

Quan s’acusava de crim de bruixeria, es contemplava de forma jurídica que se’ls expropiessin els béns. Les acusacions per crim de bruixeria les feien els veïns i les veïnes dels pobles, que assenyalaven dones de la seva comunitat i generaven rumors al voltant d’elles. El moment històric en què es produeix la cacera de bruixes és especialment significatiu que sigui en el període de transició entre l’edat mitjana i l’edat moderna, en el qual, tal com explica la filòsofa i activista feminista Silvia Federici, és el moment en què es gesta el capitalisme. Un clar paral·lelisme amb els mecanismes d’exclusió o estigmatització social de la cacera de bruixes el trobem durant la Guerra Civil espanyola. Quan els nacionals van entrar al Pallars el maig del 38, van passar pels pobles demanant noms de persones que poguessin simpatitzar amb els rojos. Veïns i veïnes van assenyalar-ne d’altres, sabent que la majoria acabarien afusellades. Les llistes d’aquests pobles no es van configurar sempre per la politització de la gent, sinó que sobretot eren fruit d’enveges i odis personals.


A qui afecta el mecanisme d’exclusió de la cacera de bruixes en l’actualitat?

“La cacera de bruixes és produeix en el període de transició entre l’edat mitjana i l’edat moderna, en el qual, tal com explica la filòsofa i activista feminista Silvia Federici, és el moment en què es gesta el capitalisme”

En la població migrada és evidentíssim quan es generen rumors que els fan responsables dels mals del moment, dels problemes econòmics, dels problemes de cohesió social… S’està aplicant el mateix mecanisme d’exclusió i estigmatització que s’aplicava en la cacera de bruixes. També hi ha un paral·lelisme amb col·lectius que pateixen altres discriminacions, com són les persones LGTBIQ+ i les persones que tenen algun problema associat a la salut mental, entre d’altres. Ara mateix, elles pateixen el mateix estigma que carregaren les dones considerades bruixes. I és encara més pervers que passi ara, perquè en el moment de la cacera de bruixes, la societat era analfabeta en gran part i no tenia accés a alguns coneixements. Necessitaven trobar explicacions on fos per justificar els mals del moment: plagues, inundacions, pedregades, la mort d’infants, d’adults, d’animals… Tot això s’ho acabaven carregant les considerades bruixes. La societat del moment no tenia majoritàriament un accés a la informació que permetés pensar d’una altra forma. Avui sí, però seguim amb la comoditat d’assenyalar l’altre, en lloc de buscar responsabilitats en nosaltres mateixes o en poders i elits, per exemple.


En quina mesura l’acusació de “bruixa” té a veure amb la transgressió dels mandats de gènere, de les normes de la feminitat, assignades a les dones?

Hi juga un paper clau. Això ho ha estudiat molt la historiadora i antropòloga Núria Morelló. Una de les dades que ho demostren és que quan parlem de cacera de bruixes i no de bruixots és perquè a Catalunya el 90% de les persones que van ser acusades del crim de bruixeria eren dones. A Europa, el 80%. Els homes que van ser acusats ho van ser, en alguns casos, perquè tenien dones de la família que es consideraven bruixes i es creia que ells ho havien heretat. Claríssimament, les dones estaven en el punt de mira. Quan es comença a produir la cacera de bruixes, al segle XV, veiem que abans l’Església havia començat a generar discursos misògins, en què s’identifica les dones com a responsables del mal, del pecat, de la luxúria, de distorsionar l’ordre social. L’Església, a Catalunya, per tant, no mata aquestes persones, però crea l’argumentari i l’imaginari per justificar la persecució. Es presenta la dona com un ésser luxuriós, pecaminós, amb una sèrie de coneixements que no es poden demostrar. Coincideix amb el període històric en què es comença a racionalitzar el coneixement, sobretot en mans masculines, que comencen a controlar tot allò que sabien fer les dones. Quan l’Església comença a crear el discurs misogin és quan fiquen l’atribut de bruixa en el cos de les dones, de manera personificada, mentre que abans, quan es revisen els mites i llegendes previs a aquest període, les bruixes en l’imaginari popular es consideraven esperits nocturns, que entraven a les cases per asfixiar i cruixir les persones, sobretot els infants.


Els estereotips de gènere, que afecten la manera com som llegides les dones per allà on ens movem, arrosseguen alguna cosa d’aquest imaginari?

Arrosseguem tot el que es va gestar en aquell moment. La domesticació del comportament femení que es produeix en aquella època, per exemple. Ens comencen a limitar molt els comportaments sexuals, inclús relacionals. Les acusacions, la persecució… van produir l’efecte social d’anar quedant a l’ombra i de limitar el comportament i les savieses que podien tenir les dones. Poder fer el que volem i el que sentim és una lluita que portem arrossegant des d’aquell moment, i segurament des d’abans. També arrosseguem les connotacions negatives de la paraula bruixa. Hi ha una exigència estètica de com han de ser les dones, de com ens hem de mostrar per no “semblar bruixes”. És una idea que predomina sobre nosaltres en una societat patriarcal que ens té el peu al coll. És important que des del feminisme hàgim intentat anar resignificant el concepte de bruixa i que reivindiquem que eren dones, per exemple quan diem que som les netes de les bruixes que no van poder cremar. Ni penjar, afegeixo, perquè a la majoria les duien a matar a la forca. I, de fet, el cert és que també som netes de les persones que van assenyalar aquestes dones.

"La cacera de bruixes mostra mecanismes d'exclusió que es reprodueixen fins a l'actualitat"
Ivet Eroles durant la presentació del llibre “Dones al marge”, a la llibreria La Ciutat Invisible, a Barcelona |Júlia Molins


La darrera història que reculls al llibre és la d’una dona que acompanya la seva criatura en el trànsit de gènere. Per contrast amb la imatge de les grans ciutats com a espais de més llibertat per viure sexualitats i identitats de gènere diverses, sovint s’associa el món rural a una idea de més control social, de més sanció contra qui se surt de les normes de gènere. Es parla de ‘sexili’, per exemple, per referir-se a la migració de persones LGTBIQ dels seus pobles d’origen a entorns urbans. Pensar que els entorns rurals són més conservadors davant dels mandats de gènere és una mirada estigmatitzant vers la ruralitat o té una base de realitat?

“Als marges és on trobem explicacions, i alternatives, per la qual cosa considero que és cap on hem de fixar-nos per veure si podem explicar el futur d’una altra forma, d’una manera que no estigui plagada d’injustícia”

La idea que tenim del món rural com a espai limitador i del qual has d’escapar per veure i viure algunes experiències s’està transformant. És l’experiència actual que jo tinc al Pallars, on faig vida. Si miro vint anys enrere, sí que és cert que persones LGTBIQ+, fins que no arribaven a entorns urbans no es desenvolupaven amb llibertat. Diria que ja no hi ha tanta diferència entre la ruralitat i la urbanitat. El jovent que ha crescut en els darrers anys al Pirineu és obert, té incorporada la diversitat sexual i de gènere en el seu dia a dia. Karen, la dona protagonista del darrer capítol del llibre, explica que no va tenir cap mena de problema ni amb el centre educatiu ni al poble quant a l’acceptació del seu fill. En un poble ens coneixem totes i parlem a vegades de la vida de les altres. Però tant si algú està malalt, com si se separa, com si és un trànsit de gènere, en aquest cas. Karen no es va sentir especialment jutjada ni estigmatitzada. Tot i que reconeix que sempre hi ha actituds hipòcrites o poc tolerants. La constitució del col·lectiu Voliaina, format per persones LGTBIQ+ del Pallars, encara dona més esperança a la transformació del territori, perquè esdevenen referents. Una cosa que està passant és que al Pallars s’incorpora de base la visió transfeminista, perquè el col·lectiu LGTBIQ+ del territori va de la mà del col·lectiu feminista. Estem en un moment interessant, en què anem portant als nostres pobles debats que d’entrada no es donen amb tanta força com en les ciutats. Aquests debats i formes de pensament van creixent amb els seus propis ritmes, ja que els reptes davant la diversitat sexual i de gènere també hi són. Pots trobar en un barri les mateixes dinàmiques que en un poble.


En quina mesura les dones al marge que en el teu llibre poses de costat, més enllà dels segles, poden ser útils per mirar endavant?

Jo penso en les catorze protagonistes del llibre com unes guies per la història i pel moment actual, que ens insinuen camins que s’obren als marges, on elles estan ubicades; camins per entendre com ha funcionat el passat i com s’articula la societat avui. Si veiem que la vida que elles han tingut ha estat esquitxada de discriminacions, d’estigmes, de morts, de marginalitat, ens serveix per reconèixer-ho i per veure com ho hem anat reproduint al llarg dels segles. Als marges és on trobem explicacions, i alternatives, per la qual cosa considero que és cap on hem de fixar-nos per veure si podem explicar el futur d’una altra forma, d’una manera que no estigui plagada d’injustícia. Crec amb la informació i amb la memòria històrica per fer les coses de manera diferent. Hi ha camins oberts, i en podem inventar d’altres, per deixar de reproduir els mateixos mecanismes d’exclusió de fa segles.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU