Entre les cinc obres publicades de Yuliana Ortiz Ruano (Esmeraldas, l’Equador, 1992), hi ha un recull de contes, tres de poesia i una novel·la, Fiebre de Carnaval (2022), editada per La Navaja Suiza i ubicada en un lloc i temps molt concrets, el Carnaval d’Esmeraldas i la crisi de la dolarització a l’Equador. “El carnaval no és una festa despolititzada o menys important que un míting polític, sinó un acte d’origen pagà on les comunitats indígenes i negres van trobar l’espai per reafirmar la seva identitat quan la vigilància colonial ho impedia”, explica Ortiz. També relata com al Carnaval d’Esmeraldas hi ha diversos actes on es recorda la història de l’esclavisme en aquell territori, alguns dels quals fins i tot han estat prohibits. En aquest sentit, l’escriptora reivindica la festa també com “un espai de resistència i expressió política”, perquè, “per a moltes persones sobre les quals recau tota la violència del sistema, no hi ha possibilitats d’accedir a altres espais de construcció comuna”, afirma.
“Encara avui molta gent fa servir el carnaval per militar, pintar les parets o qüestionar el poder, i continua sent un acte que amenaça l’ordre colonial i la construcció nacional que nega el racisme mentre manté la divisió racial del treball”, defensa. Aquesta naturalesa es reflecteix en diferents passatges de la seva novel·la, i la importància de la celebració es plasma amb frases com: “m’adono que sense el carnaval potser jo no hauria nascut”.
El carnaval conté aquest caràcter arreu del continent americà. Ortiz cita com a exemple l’existència d’aquesta celebració a Buenos Aires abans de l’establiment de la República argentina, amb una identitat profundament negra. “En aquells moments les persones africanes racialitzades i deshumanitzades com a negres eren la principal mercaderia que arribava als ports. D’allà neix el tango o la milonga. I també va donar pas a processos d’organització social”, explica. Amb tot, l’escriptora assenyala com molts sectors encara avui marquen distància amb aquesta memòria, i cita com a exemple el rebuig que va provocar l’actuació de Bad Bunny en alguns sectors a l’Argentina que neguen formar part de la tradició latina.
Un element central de la festa i la celebració carnavalesca és la música, de la qual Yuliana Ortiz també n’és una gran apassionada. “Per mi la música és una escola política, de consciència corporal i de gaudi. La música, sobretot la que més m’interessa a mi, la de la diàspora africana a Amèrica i el Carib, s’ha construït en un context opressiu: a les barriades, a les faveles i als bateys. I, amb tot, té un gest actiu de generositat radical, perquè fa ballar i està oberta a tota la humanitat”, relata. “Aquest és el gran acte poètic de la comunitat negra”, afirma l’escriptora.
Segons l’autora, “encara molta gent fa servir el carnaval per militar, pintar les parets o qüestionar el poder, i continua sent una amenaça per a l’ordre colonial i la construcció nacional que nega el racisme”
Ortiz subratlla que la música és present en tot moment quan escriu. Amant de la salsa, té com un dels seus artistes referents al porto-riqueny Tite Curet Alonso, compositor prolífic de la discogràfica Fania Records, a qui descriu com “el més mal pagat de la Fania i el més fosc, amb molta consciència racial, i formació com a sociòleg, malgrat que això no signifiqués res en el context de relació colonial entre els Estats Units i Puerto Rico”. Cita també Roberto Roena, “un dels primers que va girar la mirada cap al Brasil, creant molts arranjaments que venen de la samba i la bossa nova”, i a la resta d’artistes vinculats al segell Fania. A més, recalca la influència en ella d’altres gèneres musicals com el funky o el kuduro, amb una menció especial a grup Buraka Som Sistema.
L’escriptora ha visitat enguany Barcelona en el marc de la cinquena edició del festival de literatura llatinoamericana de KM Amèrica, organitzat per la Casa Amèrica Catalunya, que va reunir una quarantena de participants de diferents geografies, generacions i tendències al voltant de taules rodones, muntatges teatrals i fins i tot una ruta literària. La uruguaiana Fernanda Trías o l’haitià Jean D’Amérique van ser altres convidats internacionals al certamen. Sobre els seus referents literaris, Ortiz esmenta que, malgrat que part de la seva formació es va basar en autories del con sud-americà, actualment la majoria de les preferències són del Carib: la guadalupenya Maryse Condé, els dominicans Junot Díaz i Rita Indiana o els cubans José Lezama Lima i Severo Sarduy.
En consonància amb el to polític que travessa tot el diàleg que mantenim, parlem de l’onada reaccionària que recorre el continent americà. “Per a les persones que descendim de la diàspora africana, la nostra vida està sota amenaça constant”, afirma, tot remarcant la manca d’accés als drets humans i recursos que pateixen aquestes comunitats. “És per aquest motiu que és important parlar del racisme antinegre, que afecta els cossos racialitzats com a negres, i també les persones que els rodegen, indígenes o mestissos, i viuen en les mateixes barriades i territoris”, explica.
Ortiz lamenta, a més, la situació que travessa el seu país sota la presidència del govern dretà de Daniel Noboa. “A l’Equador hem passat d’un govern d’esquerres a un de feixista. Cal entendre que un govern és algú amb qui et puguis barallar. Amb el de Rafael Correa no estàvem d’acord en tot, però podíem dissentir, i va dur a terme polítiques públiques i educatives sense les quals jo no existiria com a escriptora. La dreta, en canvi, a Llatinoamèrica, davant d’un dissens et fa desaparèixer o et mata”, lamenta. “Tal com hem parlat al llarg d’aquesta conversa, avui a l’Equador la festa també és per nosaltres un espai de resistència i expressió política”, conclou.
