Fa trenta anys que és professora del Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB i en fa vint que forma part de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva de Catalunya. En un context de lluites sindicals per l’educació pública que ha generat que certs discursos qüestionin aquest model educatiu, Santiveri critica la manca de recursos, però defensa que també és necessari un canvi més profund. Mare de dues criatures amb diversitat funcional i germana d’una persona amb un trastorn de salut mental, ha estat testimoni de com ha evolucionat el concepte d’escola inclusiva des que se’n va començar a parlar, tant des del vessant professional com des del personal.
La Plataforma per l’Escola Inclusiva ara fa 25 anys. Com has viscut el procés de creixement de l’entitat?
En el moment en què va néixer, jo només era la germana d’una persona amb diversitat funcional. Vaig entrar-hi com a col·laboradora. Però, justament un any després, va néixer el meu fill. I, passat un temps, ja vaig començar a participar de ple al grup motor. En aquella època gairebé no es parlava d’inclusió. No formava part del debat educatiu. Si bé feia temps que es caminava en aquesta direcció, no era el tema del dia. En aquests vint anys, hem aconseguit passar del model d’exclusió i segregació que teníem l’any 2001, quan la majoria de les persones amb diversitat funcional anaven als centres de necessitats educatives especials, a reconèixer que tots els infants tenen dret a estudiar junts. No només hem reconegut aquest dret, sinó que hem aconseguit que la inclusió formi part del debat públic, que hi hagi decrets i lleis que la incorporen i que hi hagi més recursos que mai en el sistema.
Has vist el desenvolupament del model des del començament, tant en l’àmbit teòric com empíric. Creus que funciona?
La meva vivència personal m’ha fet entendre què significa navegar entre sistemes que no es parlen entre ells. Soc germana d’una noia amb una discapacitat per causa de salut mental bastant greu. Fa 25 anys, vaig poder veure com el sistema va fer que la meva germana estigués aïllada en un centre d’educació especial. Llavors jo, en ser mare, vaig voler fer que el meu fill estigués en un entorn ordinari. Però aleshores, quan jo tinc una criatura que no entra al sistema per la porta ordinària, sinó per tres portes diferenciades, comencen els problemes: ha d’entrar-hi per salut, però no anem a parlar amb pediatria, sinó que ens n’anem a l’àmbit hospitalari; ha d’entrar-hi per drets socials, perquè té una certa dependència, i a més, ha d’entrar-hi per educació. I aquí la descoordinació és total.
Quina afectació té per a les famílies?
Comporta un gran desgast, perquè cada vegada que vas a una finestreta t’has d’emportar els papers de les altres dues. Però també implica una gran despesa pública de diners. Fem una cosa tres vegades. Per tant, la descoordinació la tenim en un sistema, o en diversos sistemes. I no som capaços de veure que el problema no és d’una minoria de població que cada vegada és menys minoria. Perquè recordem que, quan parlem d’educació inclusiva, no parlem de casos exclusivament de diversitat funcional, sinó també parlem de pobresa infantil, parlem de persones que han migrat i no parlen la nostra llengua, parlem de famílies desestructurades… parlem de molts casos que tenen més a veure amb la problemàtica social que no pas amb la funcional. Tots aquests casos entren dins del nostre sistema.
Com es va implementar el model a Catalunya?
Vam començar per definir què era la inclusió i quin era el model al qual Catalunya havia d’arribar. Vam lluitar per la terminologia que es feia servir: les paraules, en aquest tema i en molts altres, sempre són espinoses. El sistema va començar amb la segregació, amb els dos sistemes educatius, l’ordinari i l’educació especial, completament separats. Després va venir la integració: a començaments dels anys noranta, el que es feia era col·locar un nen amb diversitat funcional dintre d’una aula i intentar que s’integrés. Això no va funcionar. Després, es va fer patent que no és la criatura qui s’havia d’adaptar, sinó més aviat que era el centre i el context. I així va néixer el model de la inclusió. Això és el que hem anat intentant traspuar a la societat educativa. En alguns moments ens ha costat molt. Per arribar al model actual hem treballat durant anys molt intensament, no només nosaltres, sinó també tots aquells pedagogs, educadors i famílies que volien que aquesta fos la definició actual del nostre sistema educatiu. I quan parlem d’una escola inclusiva estem parlant d’una escola que vol que tots els infants tinguin els mateixos drets. Per tant, el que el sistema havia de fer era minimitzar les barreres. I com les minimitzem? Fent recursos universals.
Què vol dir “recursos universals”?
Per exemple, quan preparo un material, quan vull explicar una lliçó a classe, l’he d’explicar per a tothom. Per tant, no hauria d’utilitzar una sola estratègia, sinó totes aquelles estratègies possibles que em faran arribar fins al cent per cent dels alumnes. Això és l’important. Ara, és evident que d’aquest cent per cent tindrem unes quantes persones que necessitaran suports temporals i és aquí quan parlem dels recursos universals, tant humans com materials. També trobarem persones que necessiten recursos fixos de manera estable, siguin de la mena que siguin. Els CEEPCIR (centres d’educació especial del sistema educatiu) són proveïdors de serveis i recursos, presten material i estratègies per poder atendre les persones amb necessitats. Però aquestes persones són només la punta de la piràmide, no són tot el sistema. Quan nosaltres parlem de dotació inclusiva, parlem de tota la piràmide.
Moltes veus al sector educatiu critiquen la manca de recursos per poder fer un desplegament efectiu d’aquest model.
S’han posat més recursos, però que n’hi hagi no vol dir que sempre arriben on han d’arribar ni es millori, automàticament, la inclusió. No estan ni ben col·locats, ni acompanyats d’una bona formació, ni ben avaluats. Aquesta és una de les coses que hem anat aprenent al llarg dels anys a la plataforma. Trobo que limitar el problema als recursos és un reduccionisme molt perillós: és una paraula que aviat la gastarem. De fet, ens falten recursos fins i tot per parlar d’educació inclusiva: manca gent fent formació. Ens cal avaluar els recursos que tenim i pensar estratègicament on els col·loquem. Com més en tinguem, millor, és clar. Però el que no pot ser és que disposem de recursos que no coneixen l’educació inclusiva. Els recursos són un problema quan no estan optimitzats, tant des del moment en què els seleccionem com des del moment en què decidim on els destinem. Ara no hi ha una avaluació d’aquests recursos. Mentre això no passi i no es miri què funciona i què no per poder rectificar, els recursos faran falta.
Què falla a l’hora de dotar de recursos una aula?
“A la universitat no donem prou formació sobre educació inclusiva. I és molt teòrica, no l’estem enfocant a la pràctica”
Amb el sistema actual, si per exemple s’assigna un TEI [Tècnic Especialista en Educació Infantil] o una persona per impartir una formació en un claustre sobre escola inclusiva, pot passar que aquesta persona no tingui una bona formació, sinó que senzillament té més punts dintre del sistema i, per tant, li pertoca fer aquesta tasca per antiguitat. No són casos aïllats, és pràcticament la normalitat. També podem parlar dels EAP [Equips d’Assessorament Psicopedagògic] que donen suport als docents per atendre necessitats educatives específiques. Tenim EAP molt bons, però es poden comptar amb els dits d’una mà. I també en tenim de no preparats. Hi ha en el sistema 200 o 300 pedagogs o psicòlegs que estiguin preparats per entrar en un EAP? Realment no ho sé. El que sí que sé és que falta formació. Jo soc professora de la universitat i ara m’autoatacaré, però és que a la universitat no donem prou formació sobre educació inclusiva. I és molt teòrica, no l’estem enfocant a la pràctica. Haurien d’enfocar tots els pràcticums cap a escoles inclusives, amb mentors, fent servir bones pràctiques. Ho fem millor que abans? Sí, però encara surten estudiants graduats en educació primària que tenen molt poca experiència. Aquells que estan molt interessats s’hi vinculen més. Però estem parlant d’uns percentatges mínims.
Com es formen els equips docents?
Els docents que ja són graduats es formen a través del Departament d’Educació. Tenen càpsules formatives, que són cursos que es fan per internet. No són obligatoris, però quasi. Són molt teòrics i tenen, jo diria, pocs resultats. Són poc interactius, no t’expliquen les motivacions per fer-los, no saps si realment s’estan seguint. També hi ha una formació pilot, que és presencial i a cada centre. Aquesta considero que és la millor, però arriba a un percentatge de gent ridícul. I els cursos en relació amb la inclusió s’han de fer al claustre. Un mestre difícilment canviarà tota una línia d’escola. La formació dels docents s’ha de fer als centres. No sé si és per una qüestió de pressupostos, però és el que dèiem abans dels recursos: si agafessis tot un claustre i el formessis presencialment durant dos anys, amb un assessor que segueixi com passen de curs els infants, com es fan els traspassos, seria molt diferent. No poden ser recursos temporals, de tres mesos, i qui els imparteix ha de tenir formació i experiència.
Quan una criatura necessita suport, la resposta és àgil?
No. La resposta hauria de ser ràpida, però les coses van molt lentes i és responsabilitat del Departametn d’Educació. De gent experta en tenim, però la tenim en els centres d’educació especial. Per favor, creem els convenis i que vagin cap a l’escola ordinària. Hem de fer centres pilots i no podem trigar sis anys a crear-ne un, el diagnòstic ha de ser àgil. S’han d’estendre pel territori. Triguem sis anys a crear un nou centre pilot. El diagnòstic també ha de ser àgil. L’infant conviu a l’escola durant anys. Nosaltres comencem a detectar que cal una estratègia a partir d’I3. Des d’I3 fins a 6è, hi ha temps per poder crear materials, per poder veure quines són les barreres i perquè això no suposi un estrès. Ara, si us plau, que no hi posin burocràcia.
En l’actual context de lluita sindical i vagues, creus que s’ha qüestionat el model d’escola inclusiva?
“És clar que el model educatiu actual no es pot sostenir. Però no podem culpabilitzar-ne els nens amb diversitat funcional ni amb situacions de pobresa”
La culpa de la situació actual no és del decret d’escola inclusiva. No podem culpabilitzar ni responsabilitzar els nens amb diversitat funcional, ni amb situacions de pobresa. No podem començar ara a tenir un model d’escola segregada, seria fer marxa enrere. A mi m’ha disgustat que s’hagi fet aquesta associació, com si inclusió volgués dir estafa, engany. Això no es pot consentir. Ara bé, és clar que no es pot sostenir el model actual, en això estic completament d’acord amb els docents. És evident que els docents estan desbordats, que estan perdent moltes hores, és evident que s’haurien de disminuir les ràtios a les escoles i que les noves estratègies demanen noves estructures. Nosaltres, per exemple, estaríem molt d’acord amb la codocència [dos o més professionals de l’educació col·laboren de manera coordinada i simultània en una mateixa aula]. És una realitat a la qual tard o d’hora arribarem, encara que al Departament li costarà admetre-ho. Una codocència allibera moltíssim els mestres. N’hi ha que hi lluiten en contra, sobretot a secundària, on hi ha mestres que volen preservar el seu territori. Però ens hem d’adaptar a la nova societat i a les noves demandes. Perquè no podem marxar enrere amb l’escola inclusiva. És un sistema d’educació que manté a la mateixa aula tota la societat que després trobarem quan siguem adults. És una escola per a tots i totes.
El concepte de necessitats educatives especials (NESE) que s’aplica des del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, engloba tant casos de diversitats funcionals i trastorns, com d’alumnes amb perfils vulnerables econòmicament. Creus que aquesta categorització és adequada?
Aquesta categoria la va instaurar la consellera Irene Rigau i nosaltres creiem que no és fiable. No sabem ben bé amb quin criteri es basa. Resulta que qualsevol nen que tingui una dificultat, sigui per pobresa econòmica, per salut mental, per discapacitat física o per discapacitat mental és igual. Però, en realitat, hi ha unes barreres socials i unes barreres físiques.
Actualment, el 40 % de l’alumnat de Catalunya està categoritzat com a NESE. Pel que fa a la segona categoria, la de NESE B, amb perfils vulnerables, heu pensat a plantejar solucions com una renda universal per a infants?
No sé si seria una solució realista. Si això arriba al Parlament, s’aprovaria? Ho veig prou impossible. És molt més factible, per exemple, promocionar totes les beques menjador i d’altra mena, perquè tots els nens mengin i se’ls doni roba. Es diu que hi ha un 30 % d’infants en risc d’exclusió a Catalunya… És una barbaritat. Per això, imagina’t, que tens aquest 30 % i vols donar una renda universal? I quina és la situació econòmica del país? I hem de mirar també la situació política, que està paralitzada ideològicament. Mira què està passant a Melilla. Com podem estar pensant de retornar nens menors d’edat? Això, al llarg de la nostra història, no havia passat mai. Un nen s’ha de protegir sempre.
Parlant de possibles, hi ha qui demana tornar al model anterior, de segregació?
Sí, i tant. Els primers que van demanar-ho van ser Ciutadans. Ara pot ser que ho demani l’extrema dreta, espero que tingui el mateix final que la demanda de Ciutadans. Això, pedagògicament parlant, no té cap aval científic. Tenir escoles diverses, on hi hagi pluralitat de perfils, millora l’empatia i els valors. Això sí que hi ha estudis que ho demostren.
Quines polítiques públiques serien necessàries per garantir el model d’escola inclusiva?
L’escola inclusiva és una fita. En primer lloc, cal intentar resoldre la descoordinació entre serveis de la mateixa administració. S’hauria de fer una taula de coordinació entre els departaments de Salut, Educació i Drets socials, en la qual tinguin veu també famílies i docents. També estaria bé instaurar projectes pilot de coordinació real, és a dir, agafar un territori i fer-hi un projecte. Una altra cosa important és fer avaluacions funcionals. Això vol dir que els recursos s’han d’assignar quan les barreres siguin detectades a l’aula, no quan arriba un diagnòstic d’un l’alumne. Perquè, amb el nostre sistema, el diagnòstic a una criatura li pot arribar als 8 anys, quan està a l’escola des dels 3. S’han de simplificar els tràmits de diagnosi i avaluació dels infants. També crec que els centres han de tenir autonomia, formació per als docents amb avaluació i que se’ls ha de delegar competències. I, en darrer lloc, ha d’haver-hi equips de suport immediat.
