El mes d’agost passat la inflació ha tornat a superar els deu punts percentuals. Des del mes de març de 2021 no ha parat de créixer, passant de l’1,3% fins al 10,8% aquest juliol. Tot i que a l’agost s’ha reduït en 0,3 punts percentuals, la inflació subjacent -la que no té en compte els preus dels aliments no elaborats ni productes energètics- s’ha enfilat fins al 6,4%, la xifra més alta des de 1993. L’augment de preus generalitzat s’ha concentrat principalment en els preus de l’habitatge, que han augmentat la seva variació en quasi dos punts, fins al 24,8%, i els preus de les begudes no alcohòliques i els aliments, que han augmentat en un 13,8%, la xifra més alta des de l’inici del ja llarg episodi inflacionari i la més alta des del gener de 1994.
Durant aquest últim any de la inflació se n’han dit moltes coses, però no és una qüestió nova: la inflació ha estat històricament un tema central de la política econòmica. Els seus efectes en el creixement econòmic es fan palesos a través del seu impacte en el consum, en la inversió i en l’estalvi. Les mesures que es prenen per mirar de fer-hi front es presenten des de l’hegemonia ortodoxa liberal com una qüestió tècnica, totalment aliena a la condició essencialment política de l’economia, i que, per tant, han de ser dissenyades i dirigides per figures tecnòcrates que normalment no compten amb cap mena d’eina per ser elegits o fiscalitzats de forma democràtica, el que significa que senzillament se sotmeten als poders fàctics dels grans grups empresarials -el gran capital financer, en termes marxians. Aquestes polítiques econòmiques deriven d’un plantejament teòric determinat sobre la inflació, que han estat diversos al llarg de la història del pensament econòmic, però que tenen una cosa en comú: entenen que els causants de la inflació són les persones treballadores, que tenim uns salaris massa elevats i consumim massa. Com que la demanda augmenta per sobre de l’oferta, per simple llei d’oferta i demanda els preus s’enfilen. És senzill intuir que sota aquest plantejament les solucions implicaran congelar o reduir els salaris de les persones treballadores i desincentivar l’accés a l’endeutament, encarint-ne els interessos.
Les polítiques econòmiques, que deriven d’un plantejament teòric determinat sobre la inflació, entenen que els causants són les persones treballadores, que tenim uns salaris massa elevats i consumim massa
Malgrat les discrepàncies entre economistes ortodoxos i heterodoxos –on també ens ubiquem els marxistes–, poc debat hi pot haver. Aquest episodi inflacionari és causat per l’augment dels costos, però no dels costos salarials, sinó dels costos associats a recursos energètics i altres factors productius. Per una banda, existeixen una sèrie de colls d’ampolla al comerç internacional, conseqüència diferida de la pandèmia de la Covid-19. Per altra banda, ens comencem a trobar davant d’una situació d’escassetat –absoluta o relativa–, agreujada per diversos conflictes geopolítics, de recursos energètics i minerals disponibles i/o rendibles, fet que accentua la posició de poder de les empreses que els produeixen i poden augmentar-ne els preus per tal d’obtenir majors beneficis. Tots aquests factors, alguns conjunturals, però emmarcats en una tendència estructural de descens de la rendibilitat del capital, fan que augmentin els preus que les empreses han de pagar pels béns intermedis, sigui pel seu preu o per l’augment del preu del transport del comerç internacionalitzat, i en resposta augmenten els preus dels seus productes per tal de mantenir el marge de benefici anterior a la pujada dels seus costos. Així doncs, la inflació no seria causada per la dinàmica salarial (és a dir, per la demanda), sinó pels beneficis de les empreses.
Però l’evidència és indiferent quan l’objectiu no és la solució d’un problema, un problema que recau únicament en les persones treballadores que veuen com el seu salari cada cop dona per menys. Les polítiques econòmiques que s’han aplicat fins al moment –la moderació salarial i l’augment dels tipus d’interès– no solucionen en cap sentit la problemàtica actual, sinó que l’objectiu és un altre.
És necessari evitar plantejaments que tracten la inflació com un fenomen climàtic, aliè a la voluntat humana en defensa d’uns interessos determinats, i cal analitzar aquest episodi d’inflació des d’una perspectiva d’economia política, posant el focus en la pugna distributiva entre el capital i el treball: a la situació d’escassetat global i els problemes de rendibilitat creixents que comporta, s’està responent amb una nova desvalorització de la força de treball. Pot semblar que les empreses, a través de l’augment dels preus dels productes que venen, senzillament hagin mantingut el marge de benefici que tenien abans, però això no és cert.
El resultat (i l’objectiu) de les polítiques que s’han aplicat per fer front a la inflació busquen provocar una crisi que redueixi de nou els preus sense aturar el cicle d’acumulació ampliada del capital
En primer lloc, aquelles empreses que comercialitzen productes creixentment escassos o amb una oferta temporalment limitada pels colls d’ampolla, han augmentat de forma molt marcada els seus beneficis. En segon lloc, aquest augment de preus s’ha traslladat a tota la resta de productes de forma ampliada, de manera que les empreses que han vist com els seus costos augmentaven han incrementat el seu marge de benefici a través de la pujada dels preus i de la congelació salarial. En tercer lloc, l’augment dels tipus d’interès incrementarà els beneficis de la banca, a la vegada que encarirà el retorn dels crèdits que tenen les famílies, empreses i estats, i desincentivarà encara més la inversió productiva. Tots aquests factors tindran un efecte en la demanda, és evident: el consum caurà, es generalitzaran els impagaments i l’atur augmentarà. En definitiva, el resultat (i l’objectiu) de les polítiques que s’han aplicat per fer front a la inflació busquen provocar una crisi que redueixi de nou els preus sense aturar el cicle d’acumulació ampliada del capital, sense comprometre ni un euro dels beneficis empresarials.
No és res nou: la dinàmica contradictòria del mode de producció capitalista aguditza la pugna competitiva entre capitals i la pugna distributiva entre el capital i el treball. Aquesta inflació que el conjunt de les persones treballadores estem patint no és conseqüència d’una casuística aleatòria, sinó que és una altra manifestació de la lluita de classes, una lluita que ni en èpoques de bonança, ni quan augmenta el salari mínim, ni quan sembla que les condicions de vida d’algunes persones milloren, s’atura. Vulguem o no, els pobres sempre estem en guerra i aquests episodis aparentment atzarosos són una disputa activa de la nostra part del pastís que ens garanteix el dret a la vida.
