Feminismes interseccionals (Ed. Raig Verd, 2026) es construeix a partir de les converses d’Alícia Villar Aguilés, professora de sociologia del gènere i l’educació a la Universitat de València, i Vicenta Tasa Fuster, professora de dret constitucional a la mateixa universitat, amb persones que, remarquen les autores, són bones coneixedores de realitats que, a través del llibre; convertides en “coneixement compartit”, poden facilitar actuacions institucionals i mobilitzar per respondre davant les opressions.
Com hem d’entendre la interseccionalitat? Per què és important posar en funcionament aquesta perspectiva en les actuacions de les administracions públiques?
Vicenta Tasa: Al llibre, ja des del pròleg de Patrícia Hill Collins, hi diu que podria haver-hi tantes definicions d’interseccionalitat com persones i que, fins i tot, algunes d’elles podrien entrar en contradiccions. El que podríem dir de manera molt clara és que la interseccionalitat no és una suma d’opressions o de discriminacions; és una eina que permet anar més enllà i abordar la realitat d’una manera més complexa; la realitat que afecta les persones i que, sobretot, tindria diverses dimensions.
Alícia Villar: La interseccionalitat tampoc pretén fer una classificació de qui patix més; de qui patix en primer lloc, en segon lloc… No té voluntat de rànquing, ni de classificació. La interseccionalitat implica necessàriament una qüestió essencial, que és el diàleg. El diàleg amb escolta activa; des d’entendre les diversitats i, per a això, conceptualitzem o titulem el llibre en plural, per a donar a entendre ixa pluralitat i ixa necessitat de diàleg. Sense el diàleg no pot haver-hi un apropament interseccional.
V.T.: I una altra variable important de la interseccionalitat és que qüestiona les estructures de poder i com actuen en el temps. Van canviant les formes d’opressió i de discriminació en el temps sobre determinats col·lectius, sobre determinades persones, perquè sempre no ens travessen les mateixes discriminacions. Tu, en un moment donat, en un determinat context, pots ser un home i tindré privilegis per ser un home i en un altre context no. O pots ser una dona blanca i en un determinat context tindré un privilegi, però ser pobre i tindré una discriminació… Però la meva condició de pobre pot ser que canviï amb el pas del temps. Aleshores, no és una foto fixa la interseccionalitat. És la manera de veure les discriminacions i les opressions, observant les estructures de poder al llarg del temps.
Hi ha qui ha criticat la interseccionalitat com si ens fragmentés, fomentés identitats diverses i fins i tot enfrontades. Però vosaltres penseu que pot ser a l’inrevés. La interseccionalitat pot ser la solució a la fragmentació?
V.T.: Si la perspectiva de la interseccionalitat té una voluntat alliberadora només pot ser integral i completa, i ha de confluir en dinàmiques alliberadores; en cas contrari, serà un instrument tècnic per a dividir i enfrontar els subjectes oprimits.
A.V.: La disputa entre identitats està perquè, precisament, des de les opressions i els patiments, és un poc difícil de dir anem a lluitar pel que és nostre des d’eixa fragmentació o sectorialització. Hi ha polítiques públiques d’igualtat sectorials que només tenen en compte una cara del poliedre. Si no intentem donar-li la dimensió 3D, polièdrica, anem a quedar-nos sempre en un plànol. I aquest plànol no ens va explicar mai tota la complexitat que té la desigualtat, la discriminació i el patiment. L’opressió, en definitiva.
“La interseccionalitat hauria de trobar la manera, dialogant, d’abordar la injustícia social”
La interseccionalitat hauria de trobar la manera, dialogant, d’abordar la injustícia social, la discriminació. Per exemple, considerar que perquè tu sigues dona lesbiana o home gai no pots quedar-te només en el col·lectiu tancat de dona lesbiana o d’home gai, perquè no totes les lesbianes o homes gais van a tindre la mateixa situació que tu tens. Si canvien les situacions polítiques, si canvia la qüestió normativa, jurídica, pot haver un avanç o un retrocés de la teva condició com a categoria només de lesbiana o gai. Però és una complexitat polièdrica, no pot explicar-se només per una categoria. Hauríem de trobar la manera de posar-nos a parlar i abordar la injustícia així.
Vosaltres defenseu aconseguir treballar polítiques públiques amb perspectiva interseccional i que no siguin sectorials…
V.T.: Patricia Hill Collins diu que la perspectiva interseccional no ha de caure en aplicacions sectoritzades, ha de dissenyar polítiques públiques que aporten eixa visió de conjunt i al mateix temps permetre anar al detall, que és quan entrem en eixes diferents discriminacions que interseccionen en cada persona del col·lectiu.
A.V.: No dic que els col·lectius i grups socials que defenen la seva part en eixa fragmentació no ho hagen fet. Ho han fet. Però també des de l’administració i la implementació de les polítiques públiques a vegades s’ha alimentat aquesta visió fragmentada: “nosaltres som les d’igualtat, nosaltres som les de LGTBIQ+, nosaltres som les de discapacitat, nosaltres som les de benestar social, aquells els de l’habitatge…” L’administració mateixa està fragmentada. Per això quan nosaltres hem volgut treballar polítiques públiques municipals en perspectiva interseccional i intentar-ho en algun ajuntament, en un parell que vam contactar, la idea era tornar a construir la casa d’una manera no fragmentada.
V.T.: Posant el focus en les persones, però de manera global.
A.V.: El repte que suposa a escala de l’administració és enorme. Per això volíem començar en un ajuntament reduït, que tinguera no tanta complexitat de departaments diversos, sinó intentar canvi de paradigma. De cara al futur pròxim, la nostra idea és encetar un projecte d’investigació i aplicació propositiu de polítiques públiques, locals o municipals interseccionals i haurem de fer la feina de revisar què s’ha fet, revisar què s’ha fet i s’ha abandonat per una qüestió política de trencament de govern polític, de canvi de cicle polític o perquè no ha funcionat, de mirar a vore quines iniciatives en aquesta perspectiva estan encara mantenint-se a escala municipal…
V.T.: Potser s’estan fent moltes polítiques que tenen la perspectiva interseccional, però que no se sap que la tenen perquè les persones que les duen a terme intuïtivament estan pensant des d’eixe àmbit o des d’aquesta perspectiva, però no són conscients perquè no tenen formació en perspectiva interseccional.
Hi ha interseccionalitat a la qual no es posa el nom i interseccionalitat abans d’aquest concepte…
A.V.: Maria Mercè Marçal n’és un exemple amb la nostra llengua compartida, que és clara en eixa la frase èpica d'”A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”. Ella parla en clau interseccional sense anomenar l’etiqueta. En el nostre passat podem trobar que hi havia una necessitat d’interseccionalitat sense necessàriament aplicar, ni pensar, ni categoritzar. Però evidentment que hi era.
Tot i viure l’època en què més persones es presenten com a feministes, estem tornant a veure un creixement de la dificultat per identificar-se com a feminista per la reacció?
A.V.: En diferents enquestes del CIS ha hagut una evolució i cada vegada hi ha més homes que s’identifiquen com a feministes. El que passa és que, com a etiqueta, com a concepte, sí que té més simpatia ubicar-se com a igualtat que com a feminisme. Perquè el feminisme, de manera no espontània ni ingènua, té una reacció antifeminista i una reacció antifeminista organitzada, pensada, monetitzada… A més, amb grans institucions al darrere: l’Església catòlica, amb la demonització del concepte d’ideologia del gènere, grans empreses i grans poders que ataquen el feminisme com a moviment social… Evidentment, el concepte i l’etiqueta feminista no és còmode, sempre és incòmode. I si en algun moment ha sigut més còmode o més acceptada, ja s’han encarregat altres d’intentar que incomodara. Vam tenir un moment àlgid en el 2018 del moviment i això va ser reaccionat en els anys posteriors. Inclús el moment de la manifestació del 8M de 2020 va tenir una reacció culpabilitzant les feministes d’escampar el virus de la Covid… El feminisme sempre ha tingut reaccions antifeministes. Susan Faludi, la periodista, ja ho va explicar en el seu llibre Backlash, el 1991.
“El feminisme, de manera no espontània ni ingènua, té una reacció antifeminista i una reacció antifeminista organitzada, pensada, monetitzada”
V.T.: El que ha passat en una part dels xics joves és que s’han vist foragitats del moviment feminista per diferents qüestions, per una educació no adequada, pot ser en les escoles, per una culpabilització dels seus privilegis tornant a la qüestió de la interseccionalitat, perquè, evidentment, el ser home és un privilegi, però al costat de ser home tu pots tindre discriminacions. Per tant, no et poden veure només com un home i que el fet de ser home ja impliqui un privilegi total. No tots els homes són masclistes, ni l’enemic. Aquesta gent jove ha crescut i s’ha socialitzat en una situació aparent d’igualtat que no era real, una igualtat superficial que no era real i han pensat que aquesta igualtat ja s’havia aconseguit i que tot això del feminisme era anar més enllà: voler empoderar les dones per damunt dels homes. No s’ha fet una pedagogia adequada per tal que no s’arribarà a pensar en això. Tampoc s’hi ha fet front a les xarxes…
A.V.: També els mitjans de vegades exercissen un efecte que tergiversa la realitat perquè en l’enquesta de novembre de 2023 que va fer el CIS, que ha sigut molt coneguda, que ha tingut molt d’impacte mediàtic perquè va generar uns titulars molt clars: els homes joves estan en un 50% d’acord amb l’afirmació que el feminisme ha anat massa lluny o amb l’afirmació que ara som nosaltres els discriminats. Eixa enquesta ha tingut molta repercussió, els titulars que se’n van derivar han tingut el seu efecte i cal analitzar-ho amb més profunditat i més calma. Perquè quan tu te’n vas a les dades, a les microdades, a les dades de dins de l’enquesta, quan les creues per posicionament ideològic o autoposicionament ideològic, com pregunta el CIS, veus que realment la variable que més explica no és la variable edat, sinó que és la variable ideologia o la variable a quin partit va votar vostè en les últimes eleccions o votaria. La variable que més explica és la ideologia, no el sexe o l’edat. Era d’esperar. Doncs no fiquem el focus en l’edat i en acusar els xics joves. Els xics joves, si es senten acusats, aleshores reaccionen. És a dir, compte amb les formacions que fem, perquè tenim la sensació que hi ha una fatiga feminista en aquests xics joves. Però si els preguntes per la igualtat, per la justícia social, la igualtat de drets entre homes i dones, se senten perfectament alineats i còmodes amb aquesta etiqueta de la igualtat.
