Cinc mesos després de la vaga convocada a les presons pel primer de maig, en la que van participar al voltant de 30 interns a diferents centres penitenciaris de l’Estat espanyol, alguns dels presos en lluita activa tornen a convocar una vaga de fam amb l’objectiu de continuar visibilitzant la taula reivindicativa de dotze punts i reclamar que es respecten els drets humans i la dignitat de les persones privades de llibertat. Mentre les estadístiques de morts i suïcidis a les presons no s’aturen -segons les respostes donades pel Ministeri de l’Interior a les preguntes parlamentàries del regidor d’EH Bildu Jon Inarritu, entre 2012 i 2016 es van produir 768 morts a les presons espanyoles, 126 de les quals per suïcidi-, aquesta taula inclou “demandes bàsiques” per les persones preses, com l’erradicació de les tortures i dels règims d’aïllament -on els presos passen 20 hores tancats a la cel·la i no tenen contacte amb cap altre intern-, el fi de la dispersió i l’allunyament dels presos dels seus llocs d’origen i les seues famílies, o simplement que es respecte la legislació vigent en relació a l’atenció sanitària dins dels centres, on les competències continuen depenent del Servei General d’Institucions Penitenciaries (SGIP) -amb les excepcions de Catalunya i el País Basc- i no dels departaments de salut de les comunitats autònomes, com obliga la Llei de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut aprovada al Parlament espanyol en 2003.
“Està clar que no aconseguirem l’abolició de les presons de moment, però si cada any ens anem sumant més presos a la proposta de lluita activa i continuem fent accions dins i fora dels murs estic segur que aconseguirem que s’escolten i es respecten els nostres drets dins les presons. I si no ho gaudim nosaltres, com a mínim que els arribe a les noves generacions”. Amb aquesta reflexió acabava José Ángel Martins Mendoza -àlies Peque-, la seua carta de valoració sobre la vaga de fam del passat mes de maig. En aquesta mateixa carta, proposava ja una nova convocatòria de vaga de fam pel primer d’octubre i obria aquesta proposta a debat, crítica i reflexió per part de la resta de presos i de la comunitat anticarcerària.
La proposta ha sigut comentada i debatuda durant els mesos d’estiu per diferents presos a través de correspondència, tot i les dificultats comunicatives que pateixen molt d’ells. Pel simple fet de reivindicar els seus drets i denunciar les vulneracions que pateixen, molts d’aquests presos tenen totes les comunicacions controlades -cartes, trucades i locutori-, estan afectats per la dispersió i el continu canvi de presons, i la majoria d’ells estan pagant les seues penes en règim especial de càstig i mòduls d’aïllament. Tot i les dificultats que el SGIP els fica per coordinar-se, diverses veus s’han pogut sumar al debat i la convocatòria gràcies als grups de suport, com Tokata, La Corda, o el Grup de Suport Presos i Preses de Lleida, i han pogut opinar en relació a la proposta. Una d’aquestes veus és la de Toni Chavero, un dels presos més actiu de la llista, que proposava que els presos que no volgueren o pogueren fer la vaga de fam, iniciaren un dejuni els dies 1, 5, 10 i 15 d’octubre, acompanyats d’escrits de denúncia al Congrés dels Diputats, el Defensor del Pueblo, el Consell de Ministres i el SGIP amb l’objectiu “d’intentar obrir el ventall perquè més presos participen i se sumen a l’acció”.
Altres presos i preses com Carmen Badia -malalta de càncer a la presó de Zuera- Oscar González -des de Puerto I- o Francisco Aroca -des de la presó d’Albocàsser (Castelló II)- han aportat al debat i s’han adherit públicament a la convocatòria de vaga
També altres presos i preses com Carmen Badia -malalta de càncer a la presó de Zuera- Oscar González -des de Puerto I- o Francisco Aroca -des de la presó d’Albocàsser (Castelló II)- han aportat al debat i s’han adherit públicament a la convocatòria de vaga. Aquest últim fa una reflexió en relació al context actual: “Molt es parla ara de la situació dels presos polítics catalans, però que passa amb nosaltres, els presos comuns? Nosaltres fa anys que estem tancats a grans distàncies de les nostres famílies, que han d’arriscar la vida per poder veure’ns 40 minuts a través d’un cristall. I això els que tenen recursos econòmics per pagar el trajecte. Se’ns aplica la dispersió com a càstig o venjança de forma sistemàtica”.
En la seua última carta, publicada la setmana passada al portal de Tokata, Chavero anima “al diàleg entre tots els participants de la vaga”, i a desenvolupar “una estratègia de no-violència” durant la durada d’aquesta, ja que considera que avui dia i amb el context actual a les presons “la violència no és una ferramenta que puga ajudar a crear una comunitat de lluita i aconseguir els nostres drets”. “Com més gent participe i més soroll es faça fora, més podrem visibilitzar la nostra situació, i això pot ajudar a fer que milloren les condicions inhumanes que vivim i patim aquí dins”, conclou.
