El passat 11 d’abril es van complir 27 anys d’un dels episodis més negres de la nostra història recent: el jove antifeixista i antiracista Guillem Agulló moria assassinat a causa d’una ganivetada al cor propinada per Pedro Cuevas, integrant d’un grup d’extrema dreta sorgit als barris de València. Una família de Burjassot quedava destrossada i Guillem esdevenia tot un símbol en contra del feixisme per a les generacions futures.
Aquest divendres 2 d’octubre, quasi tres dècades després, s’estrena a les televisions d’À Punt, TV3 i IB3 La Mort de Guillem, pel·lícula que narra els fets ocorreguts centrant-se especialment en el procés de dol de la família Agulló. Un projecte que ha generat molta expectació i que supera la prova amb nota; no només per parlar d’un fet terrible que cal no oblidar (i més en els temps que corren), sinó per fer-ho amb sensibilitat i tècnica cinematogràfica.
L’encarregat de dirigir el projecte ha estat el català Carlos Marqués-Marcet, que ja va irrompre en el panorama cinematogràfic l’any 2014 amb la seua primera obra 10.000 KM, una profunda dissecció de les relacions de parella a distància, triomfadora indiscutible del festival de Màlaga. El director sempre ha mostrat una habilitat única a l’hora d’analitzar i radiografiar les emocions dels seus personatges. I La Mort de Guillem no n’és una excepció; al llarg del metratge serem testimonis de la muntanya russa emocional que pateixen els pares de Guillem Agulló en els anys successius a l’assassinat del seu fill. Ens trobem en una llar completament trencada que no serà gens fàcil de recuperar. Com el mateix Marqués-Marcet afirma: “la ficció és un gran format per reflexionar com a comunitat i rellegir la nostra història des de la intimitat”.
Al llarg del metratge serem testimonis de la muntanya russa emocional que pateixen els pares de Guillem Agulló en els anys successius a l’assassinat del seu fill
La pel·lícula comença amb un seguit d’imatges d’arxiu del País Valencià en els anys posteriors a la dictadura franquista amb l’himne de la Muixeranga de rerefons. Perquè la utilització de la banda sonora realitzada per Tarquim és un dels punts forts de la pel·lícula amb tot un repertori de temes d’autors com Pep Gimeno Botifarra o Xavi Sarrià que col·locats en moments àlgids ens posaran els pèls de punta en més d’una ocasió. Potser s’abusa un poc d’aquest recurs, el que fa que les primeres cançons que sonen siguen les que generen un major impacte en l’espectador.
Parlant en termes purament cinematogràfics, ningú diria que ens trobem davant d’un telefilm. La posada en escena ha estat pensada per aprofitar al màxim els pocs elements disponibles (no oblidem que la majoria de l’acció transcorre en casa dels Agulló i en els jutjats) i crear significats visuals que la paraula no pot expressar.
Com el mateix director, Carlos Marqués-Marcet afirma: “la ficció és un gran format per reflexionar com a comunitat i rellegir la nostra història des de la intimitat”
Però sens dubte, l’èxit definitiu de la proposta resideix en el magnífic repartiment, destacant sobre tot el treball de Pablo Molinero i Glòria March en el paper dels pares de Guillem. Tots els encerts de la pel·lícula se n’haurien anat en orris si els actors no hagueren estat a l’altura; però el naturalisme i la complicitat que irradien els dos intèrprets mereixen tots els reconeixements possibles. Des d’aquí augurem un gran futur per a Glòria March, que ha estat el gran descobriment de la pel·lícula, en el que suposa el seu primer paper principal en el cinema.
Cal ser honestos, és una pel·lícula dura de veure, la càrrega dramàtica és constant i quasi no ens dóna treva. Deixant de banda els moments inicials de tranquil·litat i felicitat que ens fan preveure la tragèdia, el film no para de colpejar-nos amb les desgràcies de la família Agulló. Però tot aquell espectador que siga capaç de superar-ho i fer aquest viatge emocional amb els personatges es veurà gratament recompensat.
