Veia com el reflex del foc a terra il·luminava la cara de la fetillera. Les arrugues ancestrals de la gitana esdevenien solcs d’una terra amarga i antiga. Malgrat els ulls opacs i blancs de cataractes que la miraven sense veure-la, no va estalviar paraules per avisar-la del malefici. A partir d’aquell instant només podria confiar en el seu gos, en el seu amor primari i fidel, en la lleialtat instintiva de l’animal que l’esperava sota l’olivera i que l’esperaria en silenci fins a morir de gana si calia. El gos que, cadell, ella havia criat amb els seus pits adolescents, amb la llet que va brollar inexplicablement de dins seu el dia que el va trobar, moribund, prop de la pedra blanca.
La vella va comptar amb els dits les monedes i va fer un gest de comiat. Dits que eren només pell rebregada damunt d’ossos deformats pels anys, cada mà una urpa ancestral i cadavèrica. La noia va marxar del campament entre l’esguard silenciós i hostil dels proscrits.
Va trobar el gos tal com l’havia deixat, ajagut sota l’olivera, custodiant el seu escàs farcell de pertinences. Va estirar-se al costat del ca i el va abraçar. Es va adormir mentre l’animal li donava l’escalfor que emanava inesgotable del seu cos gran i poderós. Els primers ocells van avisar-los de l’albada.
Van evitar camins principals. Calia no deixar-se veure i anar sempre cap al sud. El gos caçava ocells i conills. Els hi duia amb l’alegria de saber-se protector d’aquella mare que, encara ara, li permetia xuclar una mica d’aquella llet que el va fer créixer fins a una mida que espantava els homes. Ella feia una mica de foc i compartien la carn. S’abeuraven en rierols, els dos caps a tocar, i seguien caminant amb la tossuda determinació dels qui no tenen res a perdre.
Li permetia xuclar una mica d’aquella llet que el va fer créixer fins a una mida que espantava els homes
Un dia la pluja els va amarar. La terra ja no podia admetre tanta aigua i tot era tolls i fang intransitable. Ella va veure un fumerol llunyà. S’hi van acostar amb la precaució dels fugitius. Tenia l’esperança de trobar algun aixopluc tranquil per poder escapar de la mullena implacable. Van veure la cabana elemental i, a la vora, un cobert per assecar fusta. Evitant els habitants de la barraca, van enfilar-se damunt d’uns troncs secs. Va despullar-se i va posar-hi la roba a eixugar. Va abraçar al gos per foragitar el fred i es van lliurar a un amor tendre i, com tantes nits, van esdevenir tots dos un de sol. A ella li agradava l’alè poderós del ca, els seus embats delicats malgrat la corpulència ferotge, embats acompanyats d’un udol agut i sord que recordava els xiscles del cadell que havia estat. Es van adormir mentre l’alè de la bèstia dibuixava núvols densos i efímers.
Van despertar i ja no plovia. En partir, va sortir de la cabana un llenyataire que la va cridar amb paraules grolleres. Ella no va fer-li cas i va seguir caminant, però l’homenot feia molt de temps que no veia una femella. No es va fixar en el gos. El desig l’aclaparava. Va posar la mà rude damunt l’espatlla de la noia i poc més va poder fer. Va creure que era atacat per una fera inconeguda i cruel. Els seus braços van cedir davant de tanta força ingovernable. La queixalada definitiva al coll va fer emmudir els crits de dolor i espant. Ella es va asseure en una roca i va deixar que el seu amic s’alimentés a cor què vols. Somrient, va acceptar l’obsequi d’un tros de carn encara calenta.
Caminaven i anaven deixant enrere les prohibicions seculars. El bosc els menava, ella n’estava segura, a la llibertat. Volia pensar que anant al sud trobaria la raó de tantes calamitats i, per damunt de tot, la seva recompensa. Reconfortada, va aturar-se i va besar el musell d’aquell company que res no sabia de mentides ni traïcions. Mentre el camí davallava, va recordar el somni repetit: l’estança de fusta fosca; el quadre a la paret, estranyament rodó, ple de plata fosa; el fanal oscil·lant; el bronze refulgent dels ornaments; el sabre davant d’ella, damunt d’una taula plena de papers ignots; el gos ajagut, entrellucant el pròleg d’una becaina.
Un matí, guanyat un turó, van albirar el mar per primer cop. Havia sentit dir moltes coses, del mar. Que era com un riu sense vores ni final. Que alhora era un camí i eren mil camins. Que quan se l’ofenia era un monstre despietat que tot ho engolia. Havia sentit que les seves lleis eren de fum.
Sense deixar de mirar fascinada aquell infinit retallat per l’horitzó, es va asseure abraçant al gos. Si es comparteix la carn, els ulls es tornen dòcils. Van estar mirant aquella immensitat de plata molta estona.
