El Col·lectiu d’Escoles contra la Segregació, un grup d’associacions de famílies de centres considerats d’alta i màxima complexitat, defineix la segregació escolar com la distribució significativament desigual de l’alumnat entre els centres educatius en funció d’alguna característica individual o familiar. La segregació comporta que infants d’un determinat origen socioeconòmic o cultural no es relacionin amb altres nens i nenes, cosa que disminueix les seves possibilitats d’ascens social i dificulta bilateralment la comprensió multicultural. Segons el bloc “Observatori de la Segregació Escolar”, la segregació escolar esdevé un factor de desigualtat educativa de primer ordre, atès que el fet d’estar escolaritzat en un centre socialment afavorit o socialment desafavorit pot tenir un impacte significatiu sobre els resultats d’un alumne. El nivell educatiu familiar és el factor més rellevant de segregació, per sobre de l’origen estranger. Segons dades de la Fundació Bofill, Catalunya es troba entre els vuit territoris amb més segregació escolar de la Unió Europea. El País Valencià també se situa en la banda alta de l’estadística comunitària.
La composició urbanística i la renda per càpita mitjana poden configurar barris amb més concentració de pobresa. Habitualment, però, la segregació social entre barris tendeix a ser inferior a la segregació que s’esdevé dins d’un mateix barri quan la població es distribueix no uniformement entre les diferents escoles i instituts. Existeixen índexs i indicadors per mesurar la segregació (de dissimilitud, de Hitchens, d’aïllament, etc.). Un dels més emprats és l’índex de Gorard, que mesura la relació entre la distribució de la població del grup social objecte d’estudi, per exemple la població d’origen estranger, i la distribució total de la població en un determinat territori. Segons aquests indicadors, un estudi de la Universitat de València (2019) va poder establir que els dos districtes amb millor condició socioeconòmica de la ciutat, Pla del Real i Eixample, també eren els districtes amb més segregació de la població d’origen estranger, amb índexs superiors al 50%, una discriminació encara més alta als centres privats i concertats. L’estudi arriba a la conclusió que el sistema educatiu actual a la ciutat de València no sembla que estigui funcionant com a mecanisme d’integració per a l’alumnat nouvingut.
La revista Allioli, del Sindicat de Treballadores de l’Educació del País Valencià (STEPV), va publicar el mes de març un monogràfic sobre els reptes de l’educació inclusiva, en el qual postulava que l’escola pública hauria de ser un espai no selectiu, reflex de l’heterogeneïtat sociocultural de la nostra societat: “Els sistemes educatius tenen sentit per servir a una societat que vol generar ciutadania, cohesió social, equitat i justícia social”.
Catalunya es troba, segons la Fundació Bofill, entre els vuit territoris amb més segregació escolar de la Unió Europea
El Síndic de Greuges de Catalunya ha realitzat tres anàlisis minucioses sobre la segregació (la primera l’any 2008 i dues durant el 2016), en les quals constata que des de l’administració educativa s’han dut a terme polítiques que, més que lluitar per combatre la segregació escolar, han contribuït a potenciar-la, i conclou que el Departament d’Ensenyament té el marge d’actuació suficient per combatre-la. Segons el síndic Rafael Ribó, l’existència de bones pràctiques en municipis com per exemple Mataró, Manlleu i Olot, que tot i l’alt percentatge d’alumnat estranger presenten baixos nivells de segregació, demostra el marge d’actuació possible a l’hora de combatre la segregació i garantir una major equitat del sistema.
Elecció de centre i reproducció dels privilegis socials
L’elecció d’escola d’un primer fill o filla és un moment de gran intensitat per a moltes famílies quan s’encara l’inici d’una nova etapa escolar (P3, primer curs de primària, d’ESO i de batxillerat o d’FP). Les famílies s’enfronten a la campanya de preinscripció: assistir a jornades de portes obertes, informar-se i comparar centres, calcular punts, demanar plaça a deu centres ordenats per preferència d’entre una oferta diversa amb categories diferenciades –sigui mitjançant el projecte educatiu del centre o amb l’adjudicació de recursos segons resultats i rendiment escolar– i encreuar els dits perquè toqui la plaça que desitjaven per al seu fill o filla. Després, a través d’un sistema de punts i prioritzacions d’accés (germanes al centre, proximitat al domicili, nivell de renda, diversitat funcional), les places es distribueixen per sorteig.
Els decrets que regulen aquest procés són els d’elecció de centre i d’admissió, i d’autonomia dels centres. La Federació d’Associacions de Mares i Pares de Catalunya (FaPaC) i altres organitzacions que lluiten per la millora del sistema educatiu apunten que els decrets són els principals causants de la segregació a l’escola pública i aposten per limitar-ne l’elecció, tal com passa des de fa quasi seixanta anys a la Catalunya Nord.
Dins de la llei d’educació de Catalunya (LEC, 2009), la llibertat d’elecció de centre per part de les famílies és un principi del sistema educatiu, al costat dels principis rectors d’equitat, inclusió escolar i cohesió social. A la pràctica, aquests decrets generen una competència entre centres per l’alumnat i pels recursos, i entre usuàries per aconseguir la plaça. La cursa esdevé desigual, ja que les famílies amb més estatus socioeconòmic són les que disposen de més informació, contactes i capacitat estratègica per triar. Una part important d’aquestes famílies tendeixen a cercar escoles amb composicions socials afavorides i són més propenses a escolaritzar els fills fora del barri si no troben l’oferta desitjada a prop del domicili, a vegades a costa de canviar-se de padró. També compten amb més eines per organitzar-se i fer pressió a les administracions i consorcis d’educació per obrir més línies a les escoles desitjades.
Des de la FaPaC es defensa un sistema d’assignació que hauria de funcionar com els centres d’atenció primària. “Poder permetre certa flexibilitat en casos en què l’escola no tingui la infraestructura adient per ocupar-se del teu fill, en casos d’infants amb NESE (necessitats específiques de suport educatiu) o en casos d’assetjament escolar, o si per proximitat amb la feina a la família li va millor escolaritzar en un altre barri”, explica Lidón Gasull, directora de la FaPaC, “i, després d’estudiar cada cas, que sigui l’administració qui avaluï si pot assumir el canvi”. “Necessitem polítiques que incentivin aquesta barreja”, afegeix, “perquè si socialment no considerem un homòleg la gent d’origen magrebí o d’ètnia gitana, serà molt difícil que ens hi barregem de forma natural”.
Escola concertada i manca de planificació de places
L’Observatori de Dades de la FaPaC fa més d’una dècada que monitoritza la relació entre la planificació per part del Departament d’Ensenyament de places escolars disponibles i ocupades i el creixement demogràfic a Catalunya, i denuncia una estratègia sistemàtica de potenciació de l’escola concertada per part dels diferents governs que han passat per la Generalitat. Enguany ha comptabilitzat que aproximadament 17.856 infants (un 26,5% de l’alumnat) es quedaran sense l’oportunitat d’accedir a una plaça pública de proximitat per la falta de planificació. A Sant Hilari Sacalm, una població de poc més de 5.500 habitants, sis infants s’han quedat sense plaça a P3 de cara al curs vinent, després que a l’Escola Guilleries es tanqués un grup respecte a l’oferta de l’any passat. Les famílies afectades es veuran obligades a matricular els seus fills i filles fora del municipi o bé acceptar una plaça a l’altra escola del poble, un centre concertat que només ha rebut quinze sol·licituds però se li ha renovat el finançament públic.
Un estudi conclou que el sistema educatiu a la ciutat de València no integra correctament l’alumnat nouvingut
La FaPaC o la USTEC·STEs (IAC), el principal sindicat de professorat de Catalunya, s’han mostrat contràries als primers passos de l’administració per pal·liar la segregació escolar, com el pacte contra la segregació escolar de Catalunya (2019) impulsat pel Síndic i el decret de concerts i d’admissions, perquè no aborden el problema de forma estructural, des del foment d’una composició social realment equitativa entre els diferents centres escolars i la lluita contra l’infrafinançament i la infradotació de l’escola pública. Critiquen que s’impulsi les escoles privades a acceptar infants amb risc d’exclusió social o amb NESE a canvi de rebre més subvencions econòmiques, reforçant un cop més la xarxa publicoprivada.
Centres on se segrega nens i nenes
A tot l’Estat espanyol, l’educació pública no s’ha recuperat encara de les fortes retallades que se succeïren després de la crisi econòmica del 2008, i actualment es troba en l’atzucac provocat per la pandèmia de la COVID-19, que posa sobre la taula tot de preguntes sobre com adaptar el sistema a un paradigma de distanciament físic i alhora minimitzar la bretxa digital. Mentrestant, la concertació de centres privats, que va néixer com una mesura transitòria als anys vuitanta mentre es construïa la xarxa d’escola pública democràtica –quan es va assolir la universalitat real de l’educació–, no ha parat de créixer en tot el territori.
L’any 2019, l’Organització de les Nacions Unides va declarar que, per tal de contrarestar la segregació escolar, calia regular la participació privada i la mercantilització en l’educació, i la declaració d’Incheon (Corea, 2015) i l’Agenda Educació 2030 (UNESCO) determinen que les prioritats contemporànies de l’educació són la necessitat d’inclusió, l’equitat i la igualtat de gènere.
Sindicats i associacions segueixen denunciant, però, que, a banda de la segregació per nivell econòmic, el 70% de l’escola concertada és religiosa i catòlica, fet que vulnera el dret a la llibertat religiosa de les famílies. Encara hi ha 23 centres que segreguen per gènere als Països Catalans i reben concerts.
