Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Miguel Mellino, antropòleg

“La Unió Europea ha adoptat gairebé totes les polítiques racistes que planteja l’extrema dreta”

Miguel Mellino / Sira Esclasans

Miguel Mellino (Buenos Aires, 1967) és professor d’estudis postcolonials a la Universitat de Nàpols-L’Oriental. Al llibre Gobernar la crisis de los refugiados (Traficantes de Sueños, 2021), aquest antropòleg analitza l’ús polític del racisme i de les migracions a Europa per part dels nous moviments d’extrema dreta –però també d’altres espais polítics, com el centreesquerra– a l’hora de fer front tant a la crisi econòmica del 2008 com a l’anomenada “crisi de les refugiades” del 2015. En aquest assaig, Mellino planteja l’antiracisme com una lluita transversal, però per fer realitat els seus objectius posa deures als moviments d’esquerres blancs europeus.


E
l teu llibre Gobernar la crisis de los refugiados expressa una preocupació pel que s’anomenen moviments “sobiranistes” a Europa, però la lectura des de l’Estat espanyol pot portar a certa confusió. Què vol dir aquest sobiranisme?

És el nom que se li ha donat a Europa a la major part de moviments d’extrema dreta, nascuts en els últims set o vuit anys i vinculats a l’alt-right, la dreta alternativa. En realitat, el terme, com a llatinoamericà, tampoc em fa el pes, i és fruit de creure’s massa els discursos d’aquests moviments. Tot aquest ressorgiment del nacionalisme de dretes, regressiu, anomenat sobiranista, el que busca no és tornar a l’estat nació. El sobiranisme de què parlen els moviments neofeixistes europeus té a veure sobretot amb el govern de les migracions i de les poblacions estrangeres al continent.


I no té a veure amb la sobirania estatal?

Són diferents del sobiranisme de Trump, que invoca el proteccionisme i el trencament de l’ordre global. Hi ha una exigència d’autonomia i sobirania per a la Unió Europea, però no d’independència de l’estat nació respecte de la UE. El que es busca és crear una opció de govern autoritària i repressiva per rellançar el model productiu neoliberal, però ajustant algunes coses, com les que tenen a veure amb el gènere o el racisme.


Per què fan de les qüestions relacionades amb la diversitat el seu cavall de batalla?

“Els nacionalismes han intentat construir un pacte identitari a costa d’una altra part de la població”

Per dos motius. D’una banda, perquè en els darrers trenta anys hi ha hagut lluites socials, polítiques i culturals que han posat en crisi el subjecte darrere el capitalisme patriarcal, colonial i neoliberal: l’home blanc heteronormatiu. A partir dels anys seixanta, però, l’autoritat d’aquest subjecte comença a entrar en crisi pels moviments feministes, anticolonials, antiracistes… D’altra banda, perquè la crisi de tot el que representa aquest subjecte també és conseqüència del mateix model econòmic capitalista. El que proposen aquests moviments és un intent de restauració autoritària, un nou mode de govern neoliberal que torni a impulsar l’individualisme propietari. A partir d’una torsió autoritària, regressiva, neopatriarcal i neoracista, busquen el consens d’una part de la societat.


Només d’una part?

La tecnologia de govern racial que proposen no és una política per a tothom, és una política de consens per a una part. A l’altra, li toca una altra política, la repressiva i securitària, la de regressió de drets. Hem de tenir molt clar que el que estan promovent és un intent d’aplegar una part de la societat contra una altra. Als Estats Units tot això és molt evident, però crec que ho serà a Europa també en els pròxims anys.


Com és que el racisme funciona com a vertebrador d’aquests projectes?

D’entrada, perquè la qüestió racial està dins la història, la cultura, l’economia… És un filtre a través del qual es llegeix la realitat. És central en el que Cedric Robinson anomena “el capitalisme racial modern”. D’altra banda, perquè la migració, la raça i el racisme han estat un instrument típic amb què els moviments nacionalistes, no només de dretes, també de centreesquerra, han intentat construir un pacte identitari o de ciutadania a costa d’una altra part de la població. El pacte de ciutadania racial que proposen aquests moviments sobiranistes regressius a Europa és un mode de governar la crisi en el qual prometen, com sempre, més consens que coerció per a qui doni suport a aquest pacte, i menys consens i més coerció per a qui se’n queda fora. A banda, no hem d’oblidar que el racisme és un element productiu en la història del capitalisme. Hi ha una visió d’esquerres que tendeix a veure’l una mica com quelcom que està fora de l’economia, però el racisme és una tecnologia de govern que serveix al capitalisme per extreure valor de la societat en conjunt.

“La Unió Europea ha adoptat gairebé totes les polítiques racistes que planteja l’extrema dreta”
Miguel Mellino |Sira Esclasans

 

 

Al llibre ets molt crític amb la visió del racisme com a problema moral.

Sí, perquè diria que és la forma d’antiracisme que el capitalisme neoliberal progressista pot tolerar. Concentra la major part de la crítica en el que és políticament correcte, en una mena d’autoteràpia moral que no incideix en l’estructura material del racisme. Un altre procés molt important és la mercantilització de les diferències, que és el dispositiu per segrestar les instàncies de canvi radical del sistema que els moviments antiracistes, feministes o per la diversitat sexual reclamaven, incorporant-los a la producció dominant. És una forma d’antiracisme que acaba no incidint en el racisme estructural, el racisme institucional i la supremacia blanca, entesa com un dispositiu material, no només simbòlic. El racisme no es troba només en les subjectivitats de les persones i dels grups.


Un plantejament habitual dins de les esquerres és que el racisme serveix per generar un exèrcit de reserva de mà d’obra precària. En aquest sentit, cites un text d’Immanuel Wallerstein que parla del racisme com una forma “d’incloure” les persones racialitzades en el sistema de producció capitalista.

És un dels textos típics del que anomeno marxisme blanc, que durant molts anys ha funcionat com a referència per a bona part dels moviments antiracistes a l’Europa continental. Veuen el racisme com la recerca d’un boc expiatori, com un instrument del capital per dividir la classe obrera, i, sí, aquestes són algunes de les funcions que té el racisme. Per això Wallerstein diu que el racisme serveix per “incloure” una part de la població no-blanca o no-occidental en els darrers estrats de la societat. Els intel·lectuals marxistes o radicals blancs –no fenotípicament blancs, sinó blancs en la seva concepció del racisme– no creuen en el racisme com una cosa real, a escala material i simbòlica. El consideren una espècie de manipulació, que es troba en la ideologia, però el racisme no és només això, perquè al llarg de la història ha establert una distribució material jeràrquica de l’accés a drets. W.E.B. Du Bois parlava d’aquest aspecte racial del capitalisme com el “salari psicològic” que el poder capitalista ha donat tradicionalment a una part de les classes obreres blanques a canvi del seu suport. El salari psicològic consisteix a garantir una sèrie de drets mínims que no es tocaran, però que seran negats a d’altres. Això és el que proposen els sobiranismes regressius, la reactivació d’una part de la societat a costa de la mort d’una altra, i en el centre hi posen una fractura racial. Com diu Achille Mbembe, la idea de raça va ser una de les idees fonamentals per destruir la idea d’una humanitat comuna.


Aquests moviments poden ser útils pels espais polítics que volen aparèixer com a progressistes?

“L’antiracisme pot ser un element catalitzador de diverses lluites i crear un subjecte polític antagonista”

Sí, és un dels problemes que tenim. Bona part de l’esquerra està paralitzada en aquest ordre binari, on, d’una banda, tenim el pol del neoliberalisme regressiu, racial i sobiranista i, de l’altra, el pol del neoliberalisme progressista, que a Europa estaria representat per la Unió Europea. La por d’un fa replegar-se sobre l’altre. Però el Tractat de Maastricht, que ha governat Europa des de 1992 fins al 2015 amb aquest neoliberalisme progressista, tenia en el seu nucli un dispositiu racista de control i govern de les migracions. Pel que fa al racisme, hi ha molt en comú entre aquestes dues famílies. La prova és que des del 2016 fins avui, la Unió Europea ha adoptat gairebé tot el que aquests moviments pretenien. El que ens cal és trencar amb aquest ordre i posar una distància clara entre tots dos pols.


Quin és el camí per construir l’antiracisme crític que propugnes al llibre?

L’antiracisme crític només es pot construir dins d’un moviment més ampli. En els darrers anys, el moviment transfeminista o el de Black Lives Matter han estat exemples que han mostrat com l’antiracisme pot servir com a element catalitzador de diverses lluites i crear un subjecte polític antagonista ampli i heterogeni. Aquest és el rol que hauria de tenir l’antiracisme dins dels moviments contrahegemònics o de contrapoder.


Però, alhora, moltes activistes migrades i socialment racialitzades denuncien que no se senten còmodes en espais de l’esquerra blanca europea.

Des de la meva història de militància, fa anys que plantejo que dins els moviments d’esquerres hi ha una estructura molt blanca, molt paternalista, de voler explicar què és el capitalisme racial i ensenyar a les persones migrades com han de lluitar… En aquest sentit, em sembla molt saludable que a l’Europa continental s’estiguin veient els límits tradicionals de l’esquerra quan ha d’afrontar qüestions racials i també totes les qüestions interseccionals.


Per no deixar d’abordar el que dona títol al llibre, el 2015 hi va haver una gran preocupació per l’anomenada “crisi de les refugiades”, però què va passar en aquell moment?

“S’ha substituït el migrat econòmic pel sol·licitant d’asil com a força de treball ultravulnerable”

Podríem dir que la crisi de les refugiades no és una cosa real. És una construcció discursiva i política per governar la crisi determinada pels moviments migratoris vinculats a la Primavera Àrab i, sobretot, a Síria. El que sí que han provocat aquests moviments és la crisi del règim migratori europeu de Maastricht, l’han posat en crisi, i d’aquí està sortint un nou règim.


Com és aquest nou règim?

Encara no està molt clar, però una cosa que ja podem veure és la desaparició del migrat econòmic i l’asilització de la força de treball migrada: la substitució del migrat econòmic pel sol·licitant d’asil, com a força de treball ultravulnerable, rescatable i deportable per l’economia europea. D’altra banda, s’ha incrementat la militarització de l’organització i el control de fronteres, amb més finançament per a Frontex.


L’asil ha deixat de ser un dret?

Ja no existeix l’asil. Els permisos d’asil són tots temporals i, perquè siguin renovats, els sol·licitants d’asil han de treballar i llavors es veuen obligats a treballar de qualsevol cosa per poder renovar-los. Sempre tenen aquesta espasa de Dàmocles a sobre i això crea un sistema d’asil del tot neoliberal, que exposa el sol·licitant d’asil a una condició d’explotació i subalternitat en relació amb el mercat de treball i al govern.

“La Unió Europea ha adoptat gairebé totes les polítiques racistes que planteja l’extrema dreta”

 

 


Com s’explica la resposta diferenciada per a les persones que estan fugint d’Ucraïna?

Encara que no ho sembli, és una continuïtat total amb aquest model: l’administració racistai selectiva del dret d’asil, perquè aquests refugiats tenen privilegis respecte als fluxos que venien de la famosa crisi dels refugiats del 2015 o de les Primaveres Àrabs des del 2011.


La diferència és ètnica?

No és un fet menor que els refugiats ucraïnesos siguin blancs i rossos, a diferència d’altres que venen de fora d’Europa. Però el racisme en la definició de l’estatus de refugiat no passa només per la línia del color, sinó que també hi ha un racisme més subtil, que tendeix a construir una distinció discursiva entre barbàrie i civilització, com passa ara amb la guerra d’Ucraïna. Es tracta de pròfugs de la barbàrie del “monstre Putin”, víctimes d’una barbàrie concebuda com a no-europea, no-occidental, i que activa bona part de la russofòbia que sempre ha existit a Europa.


Sovint, una crítica que es fa a les esquerres és la de manca de propostes alternatives. Com podem imaginar altres polítiques territorials, o una altra “gestió” de les migracions?

“Cada cop és més difícil poder dedicar temps a una militància que vagi més enllà del que és urgent”

L’alternativa no pot tractar només la migració, ha de néixer dins d’una alternativa política, social i econòmica molt més àmplia. El problema fonamental que té l’esquerra a escala global és el d’elaborar una alternativa viable al capitalisme neoliberal. Diria que en els darrers trenta anys s’ha fet una crítica excel·lent de tot el que no funciona. Una crítica que ha estat també lluita política, però ara el que falta és l’alternativa.


Com s’explica aquesta mancança?

En els últims quaranta anys, amb el procés de neoliberalització de la societat, hi ha hagut una destrucció sistemàtica de qualsevol espai d’autonomia de pensament. Ara estem pagant tot el que va implicar el procés de liberalització i privatització de l’ensenyament i de la universitat, la precarització del treball… Tot això ha implicat que sigui cada cop més difícil poder dedicar temps a una militància que vagi més enllà del que és urgent.

Article publicat al número 544 publicación número 544 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU