Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'abocador del Garraf, tapar la ferida sense oblidar

Les deixalles de Barcelona i la seva àrea metropolitana es van llençar durant més de trenta anys al Massís del Garraf. Actualment clausurat, a l'antic abocador controlat s'hi van acumular més de 26 milions de tones de residus sòlids urbans. En alguns llocs, l'alçada que ocupa la brossa podria cobrir la Sagrada Família. Però el que es veu ara és una vall abancalada i amb vegetació, i camions feinejant a la part superior, coberta de terra: són les obres de restauració, que haurien d'estar acabades el 2021, i que posen en qüestió el sistema de gestió de residus passat i futur

L'abocador del Garraf es va inaugurar el 1974 i va estar actiu fins el 2006. La primera fase de restauració va quedar aturada l'any 2010 per manca de pressupost. Des de fa un parell d'anys, s'executa la segona fase / Laura Masó Ferrerons

Una olor persistent. Trepitjant el terra i observant el paisatge, res indica que ens movem sobre unes muntanyes formades per les escombraries generades a Barcelona i la seva àrea metropolitana al llarg de dècades. Ens trobem a l’antic abocador del Garraf, situat en els termes municipals de Begues i Gavà, un espai natural modificat primer per l’abocament de deixalles i ara, per la restauració paisatgística. Un indret que cal conèixer per prendre consciència no solament de les conseqüències mediambientals, sinó també per entendre la importància d’una bona gestió dels residus (per part de l’administració) i el paper de la ciutadania en la seva generació.


On són els residus ara? El projecte de restauració

Des de l’any 2006, l’abocador del Garraf està clausurat. Tot i això, l’activitat hi segueix essent present i, actualment, s’estan duent a terme les obres de restauració de les 40 hectàrees de la part superior de l’abocador, iniciades el desembre de 2018. Són les que van quedar sense restaurar el 2010 per manca de fons i que ara ha assumit l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), encara que la titularitat correspon a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Aquest projecte de restauració de l’abocador, guanyador d’un gran nombre de premis, tant aquí com internacionals, té dos vessants. El primer, el segellament de l’abocador i el tractament de les deixalles acumulades, que es basa en la recollida i el tractament in situ dels lixiviats (líquids producte de la descomposició o les filtracions d’aigües) abans de ser abocats a la xarxa de clavegueram de Gavà, i en l’aprofitament del metà produït per la fermentació de la matèria orgànica com a biogàs per generar electricitat. El segon és la restauració del paisatge i la seva integració, com a nou espai metropolità, en el conjunt del massís.

Actualment, s’estan duent a terme les obres de restauració de les 40 hectàrees de la part superior de l’abocador, iniciades el desembre de 2018. Són les que van quedar sense restaurar el 2010 per manca de fons

Per l’ACR, l’objectiu principal en aquests moments és fer una bona integració paisatgística i evitar l’emissió de gas metà a l’atmosfera, afirma Josep Maria Tost, el seu director. “Primer, cal recuperar la imatge original, fent una bona restauració paisatgística, perquè estem en deute amb Gavà i Begues, i després, aconseguir captar tot el biogàs que ara va a l’atmosfera.” Dins de l’AMB hi ha gent que està treballant per una correcta gestió: hi ha una comissió de seguiment del procés de tancament que realitza estudis per evitar i reduir al màxim possibles emanacions d’olors o contaminacions als aqüífers en determinades zones. “Hi ha hagut una sèrie de problemàtiques ambientals irreversibles, però que hem de fer el possible per mitigar-les”, afirma Víctor Mitjans, tècnic de l’AMB. I afegeix que “ara mateix, l’abocador del Garraf no és cap problema ni polític ni tècnic, sinó un llegat de l’època franquista en què es va decidir escollir el pitjor lloc on es pot fer un abocador”.


Com va aparèixer? L’origen de l’abocador del Garraf

Per què es va situar l’abocador al Massís del Garraf? La versió breu de la història comença als anys seixanta, quan a causa de l’arribada d’un brot de pesta porcina, les autoritats van prohibir que les escombraries s’utilitzessin per alimentar porcs, i el procés de recollida que duien a terme els escombriaires va deixar de ser econòmicament viable. Aleshores, va ser necessari cercar algun lloc on dipositar la creixent quantitat de deixalles produïdes per una població en augment i per l’aparició de nous materials, com els plàstics, que no es podien recuperar. Es van començar a utilitzar com a abocadors antigues pedreres al voltant de la ciutat. Finalment, les deixalles van anar a parar a les pedreres de Montjuïc, on es van acumular durant anys, fins que després d’un aiguat el dic va cedir i una allau de mig metre de llots, aigües negres i residus va cobrir el barri barceloní de Can Clos.

L'abocador del Garraf, tapar la ferida per no oblidar
El lloc escollit va ser la Vall de Joan – Fondo de les Terradelles, que pertany als termes municipals de Begues –40 hectàrees de monts d’utilitat pública gestionats per l’Institut per a la Conservació de la Natura estatal (ICONA)– i Gavà (20 hectàrees) |Laura Masó Ferrerons

 

En aquella època, l’ajuntament de Barcelona ja estava en converses amb ajuntaments de pobles del Garraf per tal d’ubicar l’abocador en algun lloc del massís. Al final, el lloc escollit va ser la Vall de Joan – Fondo de les Terradelles, que pertany als termes municipals de Begues –40 hectàrees de monts d’utilitat pública gestionats per l’Institut per a la Conservació de la Natura estatal (ICONA)– i Gavà (20 hectàrees). La notícia va generar rebuig en la població local, però el crit d’alerta a nivell públic va partir de l’Escola Catalana d’Espeleologia, els membres de la qual eren grans experts en el paisatge del Garraf i sabien que les seves característiques càrstiques el convertien en un dels indrets menys adequats per ubicar-hi un abocador, atesa l’enorme porositat del terreny. Quan es va fer públic el projecte de l’abocador, l’ECE i la comunitat universitària van fer una campanya pública d’informació i denúncia contra la instal·lació.

El primer crit d’alerta va partir de l’Escola Catalana d’Espeleologia, que sabia que, per les seves característiques càrstiques, el Garraf era un dels indrets menys adequats per ubicar-hi un abocador

Malgrat tot, l’abocador va entrar en funcionament la primavera de 1974 i va seguir operant fins al 2006, a pesar de la persistent campanya en contra per part de les cada cop més veus detractores, que no s’han cansat de denunciar la inicial manca i posterior deficient impermeabilització de la base, la no trituració de les deixalles, la ineficaç recollida i la manca de tractament dels lixiviats, la contaminació de les aigües subterrànies i fins i tot la mort d’un jove espeleòleg per l’explosió del metà generat generat per l’abocador que s’havia acumulat en un avenc. Com era d’esperar en un conflicte ambiental d’aquest tipus, per part de la canviant administració de l’abocador, la informació tècnica sobre el projecte diferia considerablement, atès que afirmava que la impermeabilització havia estat la correcta i no hi havia hagut contaminació d’aigües subterrànies (el metà, ni s’esmentava).


Noves polítiques i formes de gestió de residus

La generació de residus i la seva posterior gestió és un punt clau no només en el cas de l’abocador del Garraf. Segons Josep-Lluís Moner, membre del grup ecologista CEPA i de la Plataforma Residu Zero, la gestió de residus s’hauria de solucionar a escala local, ja que és molt més fàcil que la ciutadania col·labori quan coneix què passa amb els seus residus i l’impacte que tenen, positiu i negatiu. En canvi, quan es fan solucions gegantines, com és el cas de l’abocador del Garraf, es perd la capacitat d’intervenir.

Si bé és cert que a finals dels anys 70 els abocadors i les incineradores eren l’única alternativa possible davant la creixent generació de residus, avui són sistemes condemnats a desaparèixer: dels 2.000 abocadors que hi havia l’any 1989 a Catalunya, ja s’havia passat a 28 l’any 2000. Segons el director de l’ACR, s’ha de procurar reduir encara més aquest nombre i convertir els abocadors en una cosa residual. A més, hi ha l’objectiu comunitari d’aportar-hi només el 10% dels residus municipals de cara al 2030.

Dels 2.000 abocadors que hi havia l’any 1989 a Catalunya, ja s’havia passat a 28 l’any 2000 i hi ha l’objectiu comunitari d’aportar-hi només el 10% dels residus municipals de cara al 2030

En aquests moments, s’està treballant amb la nova llei catalana de prevenció i gestió eficient dels residus, en la qual hi està implicada tant la societat com l’administració, que preveu presentar-se a finals d’estiu. “Es va fer un procés de participació l’any passat, ara estem fent un procés de redacció a nivell intern de l’agència i després s’obrirà un nou procés de participació al Parlament i a tota la societat catalana” afirma Tost. Tant l’AMB, que també està treballant per un Acord Metropolità pel Residu Zero, com diverses plataformes ciutadanes, ja hi han aportat les seves propostes.

L'abocador del Garraf, tapar la ferida per no oblidar
A finals dels anys 70 els abocadors i les incineradores eren l’única alternativa possible davant la creixent generació de residus, però avui són sistemes condemnats a desaparèixer |Laura Masó Ferrerons

Tot i això, des de la ciutadania es reclama poder ser copartícips del procés legislatiu. Segons Moner, no es pot treballar conjuntament amb l’administració, a diferència d’altres països europeus, perquè sempre hi ha una base de conflicte. “La nostra voluntat seria treballar proactivament per solucionar i impulsar aquest tipus d’experiències, però estem en situació de conflicte perquè l’administració no deixa d’aprovar noves instal·lacions de tractament de final de canonada”, constata, referint-se a les inversions que encara s’estan fent en plantes incineradores.


Ús del llenguatge per invisibilitzar les problemàtiques ambientals

La incoherència entre el discurs i les pràctiques creen confusió en la població. Les entitats ecologistes demanen més claredat i menys publicitat per incrementar la confiança en l’administració i denuncien que es parla d’economia circular, però després no s’aplica. Segons Moner, “han de canviar aspectes fonamentals de la producció, la distribució i el consum. La ciutadania n’és responsable, però l’administració, en lloc de vendre la seva actuació a la població, hauria de mostrar l’exemple i ser clara”. El cas de l’abocador del Garraf és paradigmàtic.

L’any 1974, a l’acord signat entre els ajuntaments de Begues i Barcelona, s’especificava que mai s’esmentaria el nom de Begues i que es parlaria d'”Abocador del Massís del Garraf”

I és que, en parlar de “restauració del paisatge” arribem a un punt crucial en tot el projecte de l’abocador del Garraf i la seva clausura, i és la retòrica que s’ha utilitzat. Ja l’any 1974, a l’acord que es va signar entre els ajuntaments de Begues i Barcelona, s’especificava que, en parlar de l’abocador, mai s’esmentaria el nom de Begues, sinó que seria “Abocador del Massís del Garraf”. Aquest nom canviaria amb els anys fins a convertir-se en l’actual “Dipòsit controlat de la Vall de Joan”. Utilitzar un topònim molt general (Garraf) i un de molt local (Vall de Joan) dificulta que la població pugui ubicar-lo correctament; és, per tant, una molt bona estratègia per invisibilitzar l’abocador. I canviar “abocador” per “dipòsit controlat”, també.

Tanmateix, l’AMB ofereix una altra explicació per al canvi de nomenclatura: “Com a administració t’has de cenyir a una nomenclatura oficial. Un abocador es pot fer a la riera que tens al costat del poble i un dipòsit controlat necessita un projecte, una impermeabilització, unes anàlisis geològiques. En canvi, des del punt de vista de l’impacte i l’extracció de materials, són equivalents”, explica Mitjans.

L'abocador del Garraf, tapar la ferida per no oblidar
El nom de l’abocador canviaria amb els anys fins a convertir-se en l’actual “Dipòsit controlat de la Vall de Joan” |Laura Masó Ferrerons

 

La retòrica també és present en el projecte de restauració. En totes les seves accepcions, “restaurar” vol dir tornar quelcom al seu aspecte original, cosa que òbviament no s’està fent a l’abocador perquè els milers de milions de tones de brossa seguiran allà. Per altra banda, el projecte de restauració està creant un paisatge totalment nou, un paisatge suau i abancalat amb espècies impròpies enmig d’un massís aspre com el Garraf.


Un llegat per aprendre’n

El termini de clausura definitiu de l’abocador del Garraf es preveu per l’estiu del 2021, cinquanta anys després de la seva creació i gairebé vint des del seu tancament operatiu, amb els costos socioeconòmics i mediambientals que haurà comportat. “Mentre es permeti que les persones generin residus i no se’n facin càrrec, tot això va cap a les externalitats, que les acaba pagant el diner públic, i ocasionant danys ambientals i riscos per a la salut” explica Moner, també membre del Centre per la Sostenibilitat de la Universitat Politècnica de Catalunya. I afegeix: “Els ecologistes no hem sabut transmetre que els costos econòmics no són només de les administracions, sinó que és diner públic que s’ha de gestionar correctament”.

La intervenció realitzada a l’abocador del Garraf pot ser beneficiosa si se sap enfocar i explicar a la ciutadania, de manera que aconsegueixi comprometre-la a un canvi en la forma de consum i de generació de residus.”Tothom hauria de passar pel Garraf, perquè fos conscient del que la seva brossa i el seu consum acaben generant. Un monument a una forma de fer que no té sentit, perquè hem d’anar a un residu zero, a optimitzar residus i a fabricar d’una altra manera”, defensa Tost. I és que no s’ha tapat per oblidar, sinó per recordar que ha existit.