Des de fa uns anys existeix el debat sobre si hem de separar l’artista de la seua obra. Mentre temps arrere se’ls permetia qualsevol comportament, conducta immoral o excentricitat, en l’actualitat hi ha moltes persones que, sense qüestionar el seu art, decideixen donar l’esquena a músics, directors, escriptors… que han tingut conductes qüestionables en la seua vida privada. El més visible ha sigut la violència (física o verbal) exercida sobre les dones, després que moviments com el #MeToo o altres similars, com l’impulsat per Cristina Fallarás en l’Estat espanyol, exposaren que moltes persones del món de la faràndula se sobrepassaven aprofitant la seua situació de poder.
En un món on les xarxes socials ho exposen quasi tot sobre l’artista, hi ha també fiscalitzadors d’altres comportaments més banals. Cadascú posa els seus límits. Encara que cal dir que, llevat que hi haja hagut qüestions judicials, rares vegades això ha apartat els autors de continuar fent el seu treball. Ací tenim a Polanski fent cinema o a Plácido Domingo cantant entre aclamacions.
Lamentablement, hi ha un altre aspecte que se li permet a la majoria dels artistes top, que no es qüestiona i en moltes ocasions s’aplaudeix. En aquests últims dies hem vist la notícia sobre el patrimoni d’una de les cantants amb més seguidors ara mateix: Aitana. Tot ve arran d’una entrevista en el programa de Televisió Espanyola “La Revuelta” del mes de febrer, on per a respondre la pregunta sobre quants diners té, parla de capital immobiliari. En la seua resposta diu que té quatre habitatges, dos per a viure i dos per a invertir, però informacions recents de diversos mitjans apunten que també té una empresa de promoció immobiliària amb seu a Sant Climent de Llobregat. El nom és Sop i Oli, SL. El nom de la seua societat limitada és un homenatge a les seues dues mascotes, Sopa i Olívia. Que bonic, veritat?
Enmig d’una crisi d’habitatge com l’actual, no podem aplaudir i defensar artistes que s’aprofiten del moment i decideixen afermar el seu imperi amb un model de negoci que genera més desigualtat i expulsa als veïns dels seus barris
Tristament, no és l’única. Només fa falta fer una cerca en Google per a veure que és típic que grans estreles de la música espanyola inverteixen en el totxo com un negoci rendible i amb pocs riscos. Pablo Alborán, Melendi o Dani Martín en són només alguns exemples. No és un fet exclusiu de cantants i artistes reconeguts. L’especulació immobiliària és tan rendible que, a menor escala moltes persones intenten aprofitar-se’n. Per això des de la suposada esquerra espanyola tampoc es vol fer una llei d’habitatge a l’altura de les necessitats. Perquè no sols estan tocant als grans tenidors i als fons d’inversió, també estan posant en risc els diners extres que trauen de jugar amb les necessitats de la gent.
Per això, en un moment en el qual es qüestiona si s’ha de separar a l’artista de l’obra, els qui considerem que no (almenys en algunes coses), també devem començar a qüestionar als qui generen les seues grans fortunes amb un bé de primera necessitat. Enmig d’una crisi d’habitatge com l’actual, no podem aplaudir i defensar artistes que s’aprofiten del moment i decideixen afermar el seu imperi amb un model de negoci que genera més desigualtat i expulsa als veïns dels seus barris. No qüestionaré si escoltes, lliges o veus el producte d’una persona, fins i tot si acudeixes als seus concerts o presentacions. Però hauríem d’assenyalar amb major èmfasi que ells estan provocant desnonaments, que molta gent no puga emancipar-se, que famílies hagen de mudar-se lluny de la seua vida i dels seus llocs de treball, que es dedique la major part d’un sou al lloguer o la hipoteca. Que el seu negoci és la ruïna d’uns altres. A més, quan amb la seua música ja generen prou diners per a viure diverses vides. Però els diners parats perden valor o això diuen els grans gurus financers.
Igual que determinats comportaments sexistes i masclistes són reprovables i/o condemnables, també ha de ser-ho que el seu model de negoci siga la misèria de molts
Qui fa negoci amb l’habitatge és un mediocre. T’abelleix sentir-te inversor? Hi ha milions de llocs on posar els teus diners. El que vols no és sentir-te un emprenedor d’èxit, sinó guanyar diners fàcils amb les necessitats d’uns altres. El que vols és pujar el teu compte del banc sense cap esforç. El que vols és empobrir uns altres i no t’importen les conseqüències. Sincerament, em sembla un motiu de pes per a assenyalar a un artista públicament i reprimir-li una actitud que no està bé, que no és acceptable, i menys en aquesta tessitura històrica. Tots tenim contradiccions amb els nostres gustos i continuaré escoltant Michael Jackson i tinc el Guernica tatuat al braç. No es tracta de marginar els teus gustos i ficar-te en una trinxera perquè cap de nosaltres escapa d’una fiscalització completa. Però igual que determinats comportaments sexistes i masclistes són reprovables o condemnables, també ha de ser-ho que el seu model de negoci siga la misèria de molts.
