Per què? Per què? Per què?”, cridava desesperada Yuma, la filla gran de la lideresa indígena María Ovidia Palechor, mentre sepultaven a la seva mare. El cementiri dels Llorers, a Popayán, la capital del Cauca, va acollir l’enterrament d’aquesta defensora el passat 3 de setembre entre flautes, tambors i centenars de comuners i comuneres. El moviment indígena caucà està massa acostumat a assistir a enterraments de gent jove i brillant, líders, autoritats o guàrdies que defensen la tranquil·litat de la seva comunitat davant la presència i violència dels grups armats que es financen a través de la producció de cocaïna per a exportar, principal activitat econòmica de molts territoris de la regió.
María Ovidia Palechor era una gran defensora dels drets humans i d’una vida lliure de violències per a les dones. Pertanyia al poble Yanacona, descendent de l’Imperi Inca. Va treballar com a coordinadora de l’organització de dones del Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC) i, posteriorment, es va articular amb la Mesa de Víctimes del conflicte armat del municipi de Cajibío al costat del seu company James Flor, un històric líder camperol. La nit de l’1 de setembre, homes armats presumptament de la Columna Mòbil Jaime Martínez, un dels grups de les Dissidències de les FARC, van entrar a la seva casa i els van matar a trets.
María Ovidia Palechor era una gran defensora dels drets humans i d’una vida lliure de violències per a les dones. Pertanyia al poble Yanacona, descendent de l’Imperi Inca
Són els números 101 i 102 de la llista de líders socials assassinats a Colòmbia en el que portem de 2026, segons l’Institut d’Estudis per a la Pau (INDEPAZ). Amb data 10 de setembre ja n’eren 105 i les massacres pujaven a 89 al conjunt del país. I una història darrere de cada xifra. I la majoria en la impunitat. Un degoteig constant que ha augmentat des de la presa de possessió del nou govern d’extrema dreta d’Abelardo De la Espriella i que es concentra a les regions del país en les quals habiten amb més força economies il·legalitzades com el narcotràfic. Tal com afirmen informes de l’Oficina de les Nacions Unides per a la Droga i el Crim, “l’economia il·legal és el veritable regulador del cost de la vida i l’ocupació en extenses regions del Cauca”.
Només es pot respondre a la pregunta que es feia la seva filla si analitzem aquestes economies il·legalitzades, aquests grups armats que tenen presència en el territori i aquesta defensa de la vida dels lideratges de les comunitats.
Del gallet a les polítiques globals
El gallet l’estreny moltes vegades un sicari, ofici ben normalitzat a Colòmbia. Municipis com Corint, al Nord del Cauca, tenen barris comunament anomenats com a “barri dels sicaris”, on és sabut que un home pot cobrar uns 500.000 pesos colombians, 138 euros, per matar a un altre ésser humà. També pot prémer el gallet directament un membre del grup armat si el líder seleccionat molestava amb el seu activisme.
En el cas de María Ovidia Palechor i James Flor, organitzacions socials com el Consell Regional Indígena del Cauca o la Defensoria del Poble han atribuït el doble homicidi a la Columna Mòbil Jaime Martínez. L’hostilitat contra la parella es va aguditzar després de l’atemptat perpetrat per aquest grup de les dissidències de les FARC el 25 d’abril de 2026 en el sector del Túnel (Cajibío), on l’explosió d’un vehicle de transport públic va deixar 21 persones mortes. Arran d’aquesta massacre, María Ovidia va cobrar una alta visibilitat pública en gravar un vídeo i liderar exigències institucionals davant la Defensoria del Poble per a reclamar protecció, inversió i reparació per als seus municipis, la qual cosa va desencadenar persecucions i amenaces directes que van culminar en el tràgic doble homicidi.
La mafiositat del territori és tan elevada, que, segons relaten fonts internes, membres d’aquest mateix grup armat van ser presents entre la munió mentre s’aixecaven els cossos de Palechor i Flor: controlant, desafiant. La realitat de l’actual conflicte colombià es troba completament condicionada per les economies il·legals de la cocaïna i la mineria il·lícita. En aquest tauler, organitzacions com l’ELN, les dissidències de les FARC (l’Estat Major Central i la Segona Marquetalia) i el Clan del Golf es disputen a sang i foc les rutes de sortida de la mercaderia. Entre elles i contra la població.
Llavors, per què? Per què van matar a María Ovidia Palechor? I als altres 105 líders assassinats en el que va de 2026? Podem recórrer a l’explicació de nivell micro: entendre què feia la lideressa i els motius que van portar els autors materials a prémer el gallet. Però donada la sistematicitat d’aquests assassinats, potser és necessari ampliar el focus i mirar el macro. Apuntar, ja no cap als autors materials, ni tampoc als intel·lectuals i conceptuals, que també hi són, sinó a les estructures que permeten la cronificació de la guerra, el reclutament, el desplaçament, la violència sexual i l’assassinat d’aquests líders que defensen el territori i la vida al Cauca, a Colòmbia i a l’Amèrica Central i del Sud. Estructures com el masclisme, el patriarcat, el capitalisme, àmpliament denunciades per les mateixes lideresses. Però també una altra estructura menys nomenada: el prohibicionisme.
El preu de produir una substància il·legal
En ampliar el focus veiem que molts d’aquests líders habitaven territoris on l’economia quotidiana de les comunitats depèn generalment d’activitats extractivistes i en molts casos de cultius il·legalitzats com la coca o la marihuana. I observem també que els grups armats presents a les seves regions es financen mitjançant impostos a aquestes economies.
Aquesta realitat ve emmarcada amb situacions de desigualtat social extrema, on les grans rendes derivades de la producció i extracció d’aquestes matèries primeres —sigui coca, marihuana, pasta base, canya de sucre, cafè, petroli, palma africana o minerals— no es queden a les regions d’origen. Aquestes rendes es desplacen al Nord Global, deixant a nivell local únicament rendes molt baixes en el cas de les matèries primeres legalitzades i rendes una mica més altes acompanyades de violència i mort en el cas de les matèries il·legalitzades.
Segons els informes més recents de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim, Colòmbia concentra entre el 70% i el 80% de la producció mundial de cocaïna
Així que, en els territoris especialitzats en producció o distribució de fulla de coca i pasta base, com és el cas del corriol La Pedregosa de Cajibío, on estaven organitzats Palechor i James, ampliar el focus significa topar-se amb la realitat d’un país convertit en el més gran productor mundial d’una substància prohibida. Segons els informes més recents de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim, Colòmbia concentra entre el 70% i el 80% de la producció mundial de cocaïna. Els últims càlculs d’aquesta oficina adverteixen que la producció potencial de Colòmbia ha aconseguit màxims històrics mundials, superant les 2.500 tones de cocaïna pura a l’any. I això implica complexes conseqüències.
Segons dades recollides per institucions colombianes i publicades pel diari The Economist, l’exportació de cocaïna suposava el 4,4% del PIB colombià l’any 2024, l’equivalent a uns 16,500 milions de dòlars, per sobre del petroli i multiplicant per quatre el pes econòmic del cafè colombià.
El consum de 1.500 tones de cocaïna
Actualment, existeixen en el món uns 25 milions de persones que consumeixen cocaïna. En total, un milió i mig de quilos de cocaïna a l’any. Dels quatre milions que es produeixen, 2,5 a Colòmbia, el 60% acaba interceptat o confiscat en algun punt del recorregut cap Europa i els Estats Units. I algú ha de produir tota aquesta pols blanca. El veritable problema radica a haver de fer-ho sota el jou de la prohibició. S’ha repetit per activa i per passiva: el problema no són els consumidors, ni tampoc els conreadors; el nucli del conflicte es troba en la baula intermèdia: les polítiques globals de drogues i els grans acumuladors de poder i rendes del narcotràfic.
L’activista i sociòloga Estefanía Ciro s’ha dedicat a narrar d’una altra forma la violència crònica de Colòmbia, relacionant-la directament amb el prohibicionisme i la vida quotidiana dels mercats del narcotràfic. L’acadèmica, que va treballar durant el Govern de Gustavo Petro a la Direcció de Política de Drogues, apunta directament a la política global de drogues per a explicar l’assassinat de María Ovidia Palechor, James Flor i tants altres.
“Una de les arestes d’aquests assassinats és la situació de desprotecció i incertesa provocada per una guerra armamentística que acaba oprimint a la gent, a les comunitats”, detalla la sociòloga Estefanía Ciro
“Una de les arestes d’aquests assassinats és la situació de desprotecció i incertesa provocada per una guerra armamentística que acaba oprimint a la gent, a les comunitats. Aquesta guerra és la resposta del govern nacional i dels aparells de repressió globals que, davant la presència de coca i marihuana en regions com el Cauca, només ofereixen militarització”, explica Ciro. Una militarització que té com a excusa la lluita contra les drogues barrejada amb la lluita contrainsurgent, és a dir, contra els grups armats que es financen amb les drogues.
Per tant, defensar el territori del Cauca significa oposar-se a una guerra que no és dels pobles, no és de María Ovidia Palechor ni de James Flor. “El que es posa en joc, finalment, és la vida de la població, que queda aixafada sota asimetries que l’exposen a una violència sistemàtica. Mentrestant, la narrativa oficial legitima qualsevol ús de la força i qualsevol tecnologia: tot està permès en contra dels mercats il·legals.”
El prohibicionisme davant l’auge de la ultradreta
La política global de drogues ha estat històricament liderada i hegemonitzada pels Estats Units sota el paradigma de la Guerra contra les drogues. Diversos experts han evidenciat que a hores d’ara aquesta estratègia ha fracassat —atès que el consum, concentrat al Nord Global, segueix en augment— o bé que mai va pretendre combatre les substàncies, sinó assegurar el control i la despulla d’uns certs territoris i cossos.
Amb l’actual gir cap a la ultradreta internacional, aquesta política global liderada per Washington s’aguditza. A l’Equador de Daniel Noboa ja s’han documentat operacions militars conjuntes entre l’exèrcit equatorià i l’estatunidenc que, amb l’excusa del narcotràfic, han derivat en bombardejos a comunitats rurals, tortures i desaparicions.
Un panorama similar es perfila per a Colòmbia. En el seu últim article, l’expert en drogues Ricardo Vargas, explica molt bé com el cap del Comando Sud dels Estats Units, Francis L. Donovan, va visitar el sud-oest del país a finals d’agost de 2026 per a formalitzar les primeres accions d’una renovada cooperació bilateral. D’acord amb Vargas, la intervenció s’articularà entorn de tres eixos prioritaris que abasten des del control territorial fins a la millora tècnica. En primer lloc, es posaran en marxa operacions frontereres en el límit entre Colòmbia i l’Equador, les quals inclouran la creació d’una base militar binacional. Així mateix, s’implementarà un sistema de vigilància aeronaval sobre el Pacífic amb l’objectiu de supervisar els moviments marítims de cocaïna. Finalment, l’estratègia contempla la rehabilitació logística mitjançant l’optimització de la flota aèria colombiana, tot això en el marc de les accions de la coalició contra els càrtels.
Vargas adverteix que el terme “càrtel” resulta ser una “denominació erràtica que s’aplica als grups armats que presten protecció als mercats de pasta base, a les rutes de tràfic per al processament i als embarcaments internacionals”. És crucial observar que aquesta simplificació conceptual criminalitza el teixit social i justifica una intervenció militar per part dels Estats Units de tall imperialista, colonial, o com se la vulgui anomenar. Amb aquest auge de l’extrema dreta i sota el discurs de la guerra contra el narcotràfic, a Amèrica Llatina s’estan normalitzant els bombardejos a vaixells de pescadors o persones migrants al mar del Carib, la detenció i segrest de presidents com Nicolás Maduro, o el bombardeig de comunitats rurals com a l’Equador. Violència i mort en constant augment.
L’impacte en xifres de la hipocresia transnacional
No existeix un únic “comptador oficial” de morts originades per la gestió d’aquesta economia il·legalitzada que anomenem narcotràfic, ja que els Estats tendeixen a classificar aquests fets sota categories jurídiques i institucionals diferenciades (com a homicidis comuns, violacions al dret internacional humanitari o morts en combat). No obstant això, en creuar dades d’ONG independents, instituts de medicina legal i agències de l’ONU, s’obté una imatge aproximada de la dimensió d’aquesta violència.
Pel que fa als assassinats de líders socials, la situació de Colòmbia s’engloba en la d’Amèrica Llatina, continent que, segons Front Line Defenders, concentra el 80% dels assassinats de defensors de drets humans i líders socials a escala global, consolidant-se com la regió més perillosa del món per a exercir l’activisme. Segons aquesta organització, l’any 2025 almenys 358 defensors i líders van ser assassinats a tot el món. Colòmbia (165), Mèxic (43), el Brasil (22), Hondures (13) i Guatemala (10) són els que més crims d’aquest tipus registren.
Segons l’organització ‘Front Line Defenders’, l’any 2025 almenys 358 defensors i líders van ser assassinats a tot el món. Colòmbia 165, Mèxic 43, el Brasil 22, Hondures 13 i Guatemala 10
D’altra banda, pel que fa a violències i homicidis comuns o generals: Colòmbia tanca els seus anys recents amb una xifra d’entre 13.000 i 14.000 homicidis anuals. Segons el Ministeri de Defensa i diversos centres de criminologia, més de la meitat d’aquests crims estan directament o indirectament relacionats amb el control de les economies il·legals (tràfic local o internacional de droga). És rellevant la dada que aporta InSight Crime (centre de recerca sobre crim organitzat a les Amèriques) en coordinació amb la UNODC (Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim): Amèrica Llatina és la regió més violenta del món sense tenir una guerra convencional oberta.
Malgrat sumar només el 8% de la població mundial, la regió acumula entre el 30% i el 35% dels homicidis globals, registrant-se més de 120.000 assassinats a l’any. Els informes de la UNODC i el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) estimen que més del 50% d’aquestes morts violentes estan associades al crim organitzat i al narcotràfic. Això significa que l’anomenada “guerra contra les drogues” es cobra la vida d’unes 60.000 persones a l’any a la regió. Enmig d’aquesta maquinària geopolítica i econòmica transnacional construïda sota la lògica prohibicionista, són els pobles i els territoris els que vessen la sang i pateixen trauma i patiment. I són les vides de líders que defensen la dignitat de les seves comunitats, com María Ovidia Palechor i James Flor, les que continuen pagant el preu més alt.
