Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

El primer Govern progressista de Colòmbia xoca amb la demanda urgent de terres

Francia Márquez titlla les comunitats indígenes d'“invasores” i ordena desallotjar territoris en procés de recuperació des de fa una dècada

Imatges de les protestes que continuen al nord de la regió del Cauca malgrat la proclamació del primer govern progressista en dècades / Berta Camprubí

Com el MST al Brasil o el poble maputxe a Xile, alguns pobles indígenes de Colòmbia, amb especial força en el departament del Cauca, han protagonitzat des dels anys 70 fins avui recuperacions del que les comunitats consideren el seu territori ancestral. I com els governs de Lula da Silva i Dilma Rousseff en el seu moment, i avui el de Gabriel Boric, el govern de Gustavo Petro i Francia Márquez va donar a inicis d’aquest mes de setembre un primer pas ofensiu davant les accions de les comunitats que exigeixen redistribució de fet de les terres hegemonitzades per la classe latifundista colombiana. Per la seva complexitat en termes d’actors involucrats en el conflicte, el cas detonant d’aquesta actitud repressiva per part de l’estat ha estat el del procés que les comunitats del poble indígena nasa diuen alliberament de la mare terra en el nord del Cauca on, des del 2014, centenars de famílies han pres possessió de terrenys ocupats per monocultius de canya propietat de grans empreses com INCAUCA S.A.


Desallotjament de terres en disputa

Ni un mes havia passat des de la seva possessió, quan la vicepresidenta Francia Márquez al costat de la ministra d’agricultura Cecília López (Partit Liberal), el director de la Unitat de Restitució de Terres, atorgada molt estratègicament al líder indígena del poble nasa Giovani Yule (MAIS), i altres alts càrrecs del primer govern progressista de la història colombiana, es van plantar davant les cambres a titllar a les famílies que estan recuperant terres a “de llarg a llarg del país” d’“invasors violents”. Si bé Márquez va reiterar el seu “compromís amb presentar al congrés de la república el projecte de llei que avançarà amb la reforma agrària integral que el país necessita per a erradicar la fam”, també va emfatitzar diverses vegades el seu “respecte a la propietat privada” i va fer un ultimàtum de 48 hores a les comunitats perquè “surtin de les finques”. L’Esquadró Mòbil Antidisturbis (ESMAD), cos de xoc de la policia que el govern de Petro es va comprometre inicialment a desmantellar per la seva tradició sanguinària, no va esperar ni  les 48 hores per a entrar a les finques habitades des de fa fins a vuit anys per les comunitats en els municipis de Caloto i Corinto.

En aquests municipis, històricament colpejats per la violència i on continuen vivint-se quotidianament enfrontaments armats entre les dissidències de les FARC i l’exèrcit, la terra està en disputa no sols pels seus propietaris legals i els que asseguren ser els seus amos legítims o ancestrals, sinó també per comunitats pageses i afrocolombianes que de la mateixa manera tenen necessitat de terres per a sembrar i viure. El 3 de setembre, en una carta pública, el procés d’alliberament va publicar: “li diem al gran cap –Petro- que no desallotjarem, que aquí en aquestes terres ens quedem perquè aquesta és la nostra casa per a viure i lluitar”. A més, denunciaven que allí “han caigut 12 companys des del 2005, assassinats per l’empresa privada Incauca, Asocaña i Procaña, i per l’estat colombià”, entre ells el periodista Abelardo Liz, qui va ser assassinat per exèrcit en l’anterior desallotjament el 13 d’agost de 2020.

El desallotjament amb gasos lacrimògens i amb trets de munició real va acabar amb el retorn de les comunitats a les més de 24 finques que ja habiten en el que abans eren camps de canya de sucre

El desallotjament amb gasos lacrimògens i –segons van denunciar les comunitats indígenes– amb trets de munició real, va acabar, com centenars que ja han intentat executar, amb el retorn de les comunitats a les més de 24 finques que ja habiten en el que abans eren camps de canya de sucre. “Hem baixat dels resguardos que són a les muntanyes perquè allà ja no podem treballar i la part alta cal cuidar-la perquè hi hagi aigua”, explica una dona nasa que prefereix guardar l’anonimat, des de la finca Guayabales a Caloto. Ella viu en un terreny de la zona alta que van recuperar els seus pares i els seus avis en 1971 i que ara és propietat col·lectiva indígena, és a dir en un resguardo. Els seus germans han pogut créixer allí, però “a nosaltres ens toca buscar més espai per a deixar-li als nostres fills, per això estic aquí, alliberant la terra que està sotmesa a l’extractivisme, al monocultiu, perquè torni a tenir vida”.

Cauca
El nord del Cauca viu un caos de protestes, vies tallades i enfrontaments entre comunitats indígenes i treballadors dels enginys sucrers que reivindiquen el seu dret a treballar |Berta Camprubí

 

L’ordre de desallotjament pretenia donar un cop en la taula en un moment en què el nord del Cauca viu un caos de protestes, vies tallades i enfrontaments entre comunitats indígenes i treballadors dels enginys sucrers que reivindiquen el seu dret a treballar. El conflicte es va avivar a inicis d’agost, quan les organitzacions indígenes van convocar noves jornades de treball col·lectiu de tall de canya en finques que encara no havien recuperat, just abans que el govern d’extrema dreta d’Ivan Duque lliurés el govern. Arran d’aquestes accions, els treballadors dels monocultius de canya, en la seva majoria pertanyents a comunitats afrocolombianes descendents dels esclaus que continuen avui treballant per sous miserables per als fills dels qui van ser els amos dels seus besavis, van decidir bloquejar la carretera principal de la regió, cobrant, segons alguns d’ells, els seus jornals diaris.

Representants de comunitats pageses, de la Cxhab Wala Kiwe o Associació de Capítols Indígenes del Nord del Cauca (ACIN), del Procés de Comunitats Negres (PCN) i de l’Associació de Consells Comunitaris del Nord del Cauca (ACONC) es van reunir en aquell moment amb alts càrrecs del nou govern, nouvingut a la gestió del país, entre ells i la mateixa Francia Márquez, oriünda d’aquesta zona. Però els diàlegs no van arribar a bon port en aquell moment. Després d’entendre que la repressió exercida i que tant havien criticat abans, tampoc és el camí, en els últims dies hi ha hagut acostaments de nou per part del mateix president Petro a l’organització indígena i s’espera que s’obri una nova taula de diàleg amb tots els actors.


Reforma agrària i capitalisme

Però la situació al nord del Cauca és només una de tantes. No són pocs, en les comunitats rurals, els que s’imaginen que amb aquest govern aviat tindran un “pedacito” de terra propi, tant és així que en el departament de Tolida s’ha ocupat recentment un espai que han batejat “assentament Gustavo Petro”. Però les coses no seran tan senzilles. Durant la seva campanya electoral, davant la pressió mediàtica que els titllava de “castrochavistes” i “comunistes”, Márquez i Petro es van veure obligats a signar davant notària la promesa que no expropiarien terres si sortien escollits. La nit del 19 de juny, en les seves primeres paraules com a president electe, Gustavo Petro va explicar molt pedagògicament que el seu govern hauria de “desenvolupar el capitalisme”, no perquè li agradés, sinó perquè Colòmbia havia de sortir d’un “sistema feudal” que avui té a 20 milions de colombians sense poder suplir les seves necessitats bàsiques.

I amb capitalisme i sense expropiacions, el primer líder colombià progressista es mostra ferm amb la seva promesa d’una reforma rural, primer punt dels acords de pau que s’ha compromès a implementar i estratègia clau per a sortir de la desigualtat i violència extremes que viu un dels països amb més desplaçats interns del món. Com a anècdota reflexiva, en un congrés nacional d’exportadors a Medellín, la setmana passada, Petro va afirmar que “si haguéssim fet una reforma agrària (des de fa dècades), avui no seríem narcotraficants”. Una reforma que pretenen realitzar sense xocar amb la classe terratinent del país, a qui necessiten tenir del seu costat, i que vol dur a terme principalment amb les terres ermes, és a dir les que no han estat legalment de ningú –des de la colonització, clar–, es consideren propietat de l’estat i, en molts casos, estan actualment en mans de les elits del país. Es calcula que pot haver-hi fins a 4 milions d’hectàrees de terres ermes, però no existeix coneixement empíric d’on o en quines mans estan.

En aquesta direcció, el primer poderós al qual se li ha exigit retornar terres ermes –en aquest cas sí, envaïdes– ha estat l’expresident Álvaro Uribe Velez, terratinent antioqueny vinculat històricament al narcotràfic i el paramilitarisme

En aquesta direcció, el primer poderós al qual se li ha exigit retornar terres ermes –en aquest cas sí, envaïdes– ha estat l’expresident Álvaro Uribe Velez, terratinent antioqueny vinculat històricament al narcotràfic i el paramilitarisme. La seva finca El Laguito de 8,2 hectàrees ja ha estat lliurada, segons els mitjans comercials del país, a l’Agència Nacional de Terres. Però de vuit en vuit serà difícil arribar als tres milions d’hectàrees que la reforma rural integral pretén abastar. I és que, tradicionalment conegut a Colòmbia com “el chicharrón de la tierra”, el conflicte per la terra i el caos de titularitat que existeix en el món agrari colombià, dificultarà molt una redistribució justa. Però serà totalment impossible de realitzar si aquesta reforma rural no és resultat d’una construcció col·lectiva, que teòricament promulga Márquez en els seus discursos, entre els pobles i comunitats que habiten i treballen els territoris. A més, compromesos amb una visió intercultural, serà necessari també entendre què és “territori” per a cada poble o ètnia, perquè, com seguia la carta de les comunitats nasa “en entrar en les finques tallem la canya i en lloc de la canya creix el menjar que sembrem i creix també la muntanya perquè Uma Kiwe –mare terra– ha de descansar”.

Cauca
Aquest nou govern busca equilibris per a governar amb el seu objectiu de “la pau total”, una disputa que per a molts és tan sols la primera decepció |Berta Camprubí

 

Sens dubte fa cinc-cents anys la gegant planada de la vall del riu Cauca no pertanyia a Ardila Lule –multimilionari propietari del principal canal televisiu comercial, RCN, equips de futbol i l’empresa més gran de refrescos edulcorats, Postobón– ni a cap senyor d’ascendència europea. S’estima que habitaven aquesta vall molts éssers vius diversos, entre ells els rebesavis i rebesàvies de les comunitats indígenes nasa que avui habiten les muntanyes limítrofes a aquesta vall. Aquest intent de desallotjament als seus descendents, els que avui reivindiquen territoris per a la vida, ha suposat la primera disputa entre sectors dels moviments socials que van secundar i van celebrar, ballant com si no hi hagués fi, la victòria de Petro i Francia. Però aquest nou govern busca equilibris per a governar amb el seu objectiu de “la pau total”, una disputa que per a molts és tan sols la primera decepció.

 

*Article publicat originalment a ‘El Salto

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU