Rosa Parks vivia a Montgomery, una de les ciutats més racistes dels estats del sud dels EUA. Un dia com qualsevol altre de 1943 tornava cap a casa, cansada de la feina, i va pujar a l’autobús. Aquest autobús, com tots els de l’època, tenien dues àrees, una reservada per a gent blanca i altra reservada per a gent negra. La segregació apilotava als negres al fons del transport, mentre que els blancs gaudien de les deu primeres fileres. De cap manera podien seure al capdavant, tot i que els seients estiguessin buits. Els conductors portaven pistola i reorganitzaven els seients com els convenia. La Rosa va pujar per la porta de davant, fet que també estava prohibit, ja que els negres havien de pujar per la de darrere. De sobte, el conductor li va dir que baixés i pugés per la porta del darrere. La Rosa no va veure-hi la necessitat i cansada de les humiliacions s’hi va negar. El conductor la va agafar de la màniga i “no del braç”, com puntualitza a les seves memòries, i la va fer baixar, però en comptes de fer-ho Rosa va seure a les fileres del davant. Les intencions de la Sra. Parks eren clares, no sucumbiria més a les humiliacions racistes. Seguidament, el conductor la va expulsar de l’autobús.
El boicot sorgit arran de la detenció de Rosa Parks va durar 381 dies i va implicar més de 40.000 persones, fins que el novembre de 1956 el Tribunal Suprem dels Estats Units va declarar il·legal la segregació racial als autobusos
I així, un dijous 1 de desembre de 1955, cinquanta-cinc anys després de la primera llei de segregació del transport públic, aprovada el 1900, i dotze anys després d’aquell primer episodi de desobediència, la Rosa es va negar a cedir el seu seient a un home blanc. Segons les seves memòries, no pretenia que la detinguessin perquè durant aquells dies estava organitzant un taller de la NAACP (Associació Nacional per al Progrés de les Persones Afroamericanes, per les seves sigles en anglès). Parks no es va fixar en qui estava conduint el bus 2857 i va resultar ser el mateix conductor que la va expulsar del 1943 més d’una dècada abans. Quan el conductor va cridar contra ella i tres persones, exigint que deixessin els seients per a la gent blanca que acabava de pujar, ella va ser l’única que no va es va aixecar. “L’únic del qual estava cansada era de rendir-me”, explicava ella mateixa. James Blake, conductor d’autobusos, va denunciar-la i va ser detinguda. Durant la seva detenció, estant sota custòdia policial, no li van permetre fer la trucada corresponent, ni tampoc la van deixar beure aigua. Després d’aquesta detenció, Edgar Nixon, líder de la NAACP i sindicalista, va preguntar a Rosa: “Estàs disposada al fet que el teu cas sigui un precedent contra la segregació?”.
Hi ha un perfil erroni construït al voltant de la Sra. Parks i és el d’una costurera que es va alçar contra el racisme amb un gest pacífic. I no, la seva vida no va ser així, Rosa Parks era activista contra la segregació des de la dècada dels quaranta. Va ser militant de la NAACP i part activa de campanyes perquè la població negra se censés per votar a la lliga dels votants d’Alabama, així com en la reivindicació per l’alliberament dels nois d’Scottsboro, acusats falsament de violar a una dona blanca. Quan la campanya per la fi de la segregació als transports es va engegar, Rosa Parks ja comptava amb més d’una dècada d’experiències polítiques. El dilluns 5 de desembre de 1955 una octaveta resava: “És la segona vegada des del cas de Claudette Colvin que una dona ha estat arrestada pel mateix motiu (…) Tres quartes parts dels usuaris som negres i, tanmateix, ens detenen o hem de romandre de peus tot i que hi hagi seients lliures”. Finalment, el text anunciava “el cas d’aquesta dona serà jutjat el dilluns, per tant, demanem a tots els negres que no usin els autobusos per anar a treballar, a la ciutat, a l’escola o a cap lloc”.
I la comunitat negra va respondre massivament. Aquell dilluns, les octavetes estaven penjades a les esglésies, parades d’autobús, parades de taxis… Rosa Parks va ser abrigallada per centenars de persones durant el seu judici. El boicot va durar 381 dies i va implicar més de 40.000 persones, fins que el novembre de 1956 el Tribunal Suprem dels Estats Units va declarar il·legal la segregació racial als autobusos. Tot això es va aconseguir gràcies a la persistència i a l’organització de la comunitat negra. Els treballadors i treballadores s’organitzaven en taxis voluntaris i molts anaven a peu a les seves feines. Donar suport a aquest boicot va costar-li la feina a molta gent, inclosa la mateixa Sra. Parks i el seu marit. Després, ella va treballar per a la MIA (Montgomery Improvement Association), organització que vertebrava el boicot. El febrer de 1956 la van tornar a detenir i va ser jutjada juntament amb 88 persones més per participar del boicot “sense causa justa ni legal”. Una de les figures que va posar cara a les protestes va ser Martin Luther King.
Rosa Parks va morir l’octubre de 2005 a Detroit, però avui el carrer on la van detenir es diu Rosa Parks Boulevard i hi ha hagut molts avenços contra el racisme, malgrat que tal com va recordar a la seva autobiografia: “Estem més protegits, però encara hi ha molt racisme i violència racial”
Quan tot va passar, Parks va haver de mudar-se a Detroit perquè rebia constantment amenaces. Tanmateix, la seva vida està plena d’activisme pels drets civils dels negres i mai va deixar de lluitar. Va assistir a la marxa de Washington el 1963 i va participar en la SCLC (Conferència Sud de Lideratge Cristià, per les seves sigles en anglès). Una de les imatges més icòniques de Rosa Parks és el 1965, durant les marxes de Selma a Montgomery, juntament amb el reverend David Abernathy, Juanita Abernathy, l’ambaixador Ralph Bunche, Martin Luther King, Jean Young, Coretta Scott King i L.V. Reese. Durant els seixanta, va treballar com a secretaria del congressista John Conyer. Una altra data molt important durant la seva vida va ser l’assassinat del Dr. King, que el 4 d’abril de 1968 la va empènyer a pujar a l’avió del seu amic Harry Belafonte per assistir al funeral.
Rosa Parks va morir l’octubre de 2005 a Detroit. Avui, el carrer on la van detenir es diu Rosa Parks Boulevard i hi ha hagut molts avenços contra el racisme, però com ella va recordar a la seva autobiografia: “Estem més protegits, però encara hi ha molt racisme i violència racial”. Parks va recordar el 1992 que queda molt camí per recórrer i que el reaccionarisme i el racisme està més latent que mai. Malauradament, situacions com la de l’autobús 2857 i sistemes d’apartheid com els que ella va viure i confrontar es continuen donant cada dia.
