Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Les Illes Canàries, el nou Lesbos

Amb motiu del Dia Mundial de les Persones Refugiades el pròxim 20J, des de Stop Mare Mortum alerten que la ruta canària ja és considerada la més mortal per arribar a Europa i denuncien que el nou pacte Europeu de Migracions i Asil, pendent d'aprovació, es basa en la retenció de les persones migrants en territoris insulars com a efecte dissuasiu. Això sumat a la promoció de la deportació, afegeixen, deriva en una gran crisi humanitària i una constant vulneració de drets. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi amb col·lectius socials dels Països Catalans

/ Manuel Clavero

Estem a les portes d’un nou 20J, Dia Mundial de les Persones Refugiades, i aquest any, un cop més, hem de denunciar la situació de violència extrema que pateixen les persones que intenten arribar a Europa cercant refugi. Els trajectes de mort que, com calcula IOM’S Missing Migrants Project, han produït gairebé 40.000 desaparegudes a la Mediterrània des de l’any 2000, s’han situat de forma prioritària els últims mesos en una zona encara més perillosa, l’oceà Atlàntic.

Efectivament, la ruta canària ja és considerada la més mortal per arribar a Europa. Segons dades del col·lectiu Caminando Fronteras, l’any passat, del total de morts en les rutes migratòries cap a l’Estat espanyol, el 85% es va produir en el trajecte cap a les illes Canàries, xifra que representa un total de 2.170 persones mortes. Mentre les arribades només han crescut un 28,7%, l’augment de les víctimes és del 143% respecte al 2019, a causa d’unes inhumanes polítiques de control fronterer en mans de Frontex, l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes, que el 2005 tenia un pressupost de poc més de 6 milions d’euros, 333 milions el 2019 i més de 400 l’any 2020. Segons el pla de pressupostos europeus pels anys vinents 2021-2027, es pretén crear també un cos permanent de 10.000 guàrdies fronterers.

Aquests últims mesos les migracions prenen una importància de primer ordre en l’agenda política europea, amb la presentació del nou Pacte Europeu de Migracions i Asil, pendent d’aprovació, i que, tot i el seu nom, continua sent un pacte de control de fronteres i control migratori.

El nou pacte se centra a enfortir els controls a les fronteres exteriors i a flexibilitzar les quotes d’acollida dels països europeus, que podran triar entre reubicar o “patrocinar” retorns

En termes generals, el nou pacte se centra a enfortir els controls a les fronteres exteriors i a flexibilitzar les quotes d’acollida per part dels països europeus, que podran triar entre reubicar o “patrocinar” retorns. Per tant, segueix posant el focus en el retorn i l’externalització de fronteres a tercers països on no es garanteix una acollida digna ni el respecte dels drets humans, en lloc de situar-lo en la protecció de les persones migrants.

Una de les principals novetats és que s’establiran controls fronterers previs a l’entrada, uns “exàmens exprés” que permetran accelerar les deportacions o provocaran la perpetuïtat de les situacions insostenibles que ja es viuen a les illes gregues. Aquest darrer cas es dona des de fa trenta anys a Ceuta i Melilla i últimament a les Canàries, sotmetent-les cada cop a més pressió.

De fet, segons apunta l’informe de CEAR, les illes Canàries són l’últim exemple d’execució de política de contenció migratòria en illes que Europa ja fa temps que aplica a Grècia i que vol institucionalitzar amb el nou Pacte. Aquest model es basa en la retenció de les persones migrants en territoris insulars com a efecte dissuasiu i en la promoció de la deportació com a principal estratègia, fet que té com a conseqüència, sempre, una crisi humanitària de gran magnitud i una sistemàtica vulneració de drets.

Que la situació a Canàries es podia haver evitat i respon a aquesta política d’“illes presó” s’evidencia amb el fet que la ruta de les Canàries sempre ha existit en les rutes de fluxos migratoris i mai ha deixat d’estar activa. Per tant, som davant d’un fenomen estructural que no es pot abordar sistemàticament com una situació d’emergència. A més, diversos informes ja apuntaven a un augment de les arribades al llarg del 2020 per aquesta ruta, de manera que es podien haver previst les mesures necessàries per donar-hi resposta.

Que la situació a Canàries es podia haver evitat i respon a aquesta política d’“illes presó” s’evidencia amb el fet que la ruta de les Canàries sempre ha existit en les rutes de fluxos migratoris i mai ha deixat d’estar activa

L’aposta per aquesta política migratòria també s’evidencia en la diferència de gestió de la situació actual en comparació amb la que es va fer l’any 2006, en l’anomenada “crisi dels cayucos”. En aquell moment es va planificar una xarxa d’acollida i trasllats a diferents punts de la península, mentre que el Pla Canàries actual només preveu l’allotjament d’emergència, deixa a la mínima expressió els trasllats a la península, i obvia la resta d’aspectes imprescindibles per a la gestió de la situació migratòria (programes de mediació, estratègies d’integració, etc.).

Per desgràcia, fa massa temps que estem veient les conseqüències d’aquesta política. Posar tot el pes de la gestió migratòria en el punt d’arribada provoca una situació de cronificació de persones estancades indefinidament en campaments, a les quals, a més del tracte degradant i les condicions insalubres a què estan sotmeses, s’hi suma la constant vulneració dels drets essencials: falta d’assistència legal quan arriben, detencions i privació de llibertat, i falta d’identificació i atenció a persones vulnerables. A això se li ha de sumar la prohibició de la lliure circulació per territori nacional, mesura afegida amb l’excusa de la COVID-19.

Diverses organitzacions humanitàries, grups de juristes i mitjans de comunicació fa mesos que denuncien la falta de recursos per tal d’assegurar una acollida digna, la descoordinació ministerial, la falta de transparència i el caos administratiu, així com la dificultat d’accedir als campaments per veure’n realment les condicions de vida. Tot plegat ha convertit les illes Canàries en el nou Lesbos.

Posar tot el pes de la gestió migratòria en el punt d’arribada provoca una situació de cronificació de persones estancades indefinidament en campaments

Aquesta situació caòtica i denigrant que viuen les migrants un cop arriben (aquelles que ho aconsegueixen), per la manca d’organització i recursos, després d’un viatge en el qual arrisquen la vida, només es pot entendre en el marc d’una Europa que veu les migracions com un fenomen negatiu que cal frenar i que no considera les persones migrants com a subjectes de drets.

Europa torna a suspendre, una vegada més, en el compliment dels drets fonamentals, dels quals pretén mostrar-se garant davant la resta del món. No es pot anomenar lloc d’oportunitats ni d’acollida aquell territori que és governat pels qui aposten per seguir construint murs fonamentats en la por, militaritzant les fronteres i invertint milions d’euros a bloquejar les persones que intenten migrar.

No podem deixar de repetir-ho: cal assegurar l’acollida de refugiades i el dret d’asil a totes les persones, i cal garantir l’existència de vies legals i segures reals d’accés a territori europeu per evitar totes les morts en el camí. Aquesta crida desesperada, que no ens cansem de fer cada 20J, no pot ser només una demanda d’un dia a l’any. S’ha de convertir en una lluita diària i empoderada de la societat civil, lluita que continuarà fins que no acabin les morts provocades per les polítiques migratòries europees actuals.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU