Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les mares i les nostres violències

Divendres passat per poc no m’atropella un cotxe. Em vaig posar molt nerviosa i em van entrar ganes de plorar. Quan va succeir estava creuant un pas de zebra amb llum verda per a les vianants i parlava amb ma mare per telèfon perquè era el seu aniversari. El cotxe va girar de cop, a molta velocitat, i em va esquivar no sé encara com. Em vaig quedar allà plantada, tremolant. A la nit, ho vaig explicar a la meua germana i em va dir al·lucinant que a ella quasi l’atropella un cotxe també a Madrid eixe mateix dia. Situacions semblants en llocs llunyans, però connectats per un dia molt assenyalat per a les dues que des de xicotetes recordem amb banda sonora de “Al Alba” d’Aute.

Ara pense el que podria haver passat. Sent vertigen. Tremole de nou i m’envaeix la pena. No estic preparada per a la mort. Maleït occident on no se’ns ensenya a celebrar la vida quan arriba la mort. Tanque els ulls davant el dolor que em suposa pensar que un dia morirem. I com tot s’atura de sobte. Tanmateix, si tot és com ha de ser, un dia la nostra mare ho farà. Som perquè algú ens dona vida per existir. En el meu cas, ma mare estava treballant quan es va posar de part. Jo era la segona filla i va ser ràpid. Tothom sempre recorda que, de xicoteta, jo plorava molt. Fins i tot em van eixir nafres sota els ulls de tantes llàgrimes. La meua família deia que si plorava tant llavors, de major no ploraria gaire. Es van equivocar. És cert que plorava molt, però tenia l’ésser més meravellós del món al meu costat: ella, Aurora, o la “senyora amanecer”, com li deia un dels meus millors amics d’Alcorcón. Som perquè algú ens manté la vida. Les mares.

Em va angoixar molt durant anys la gestió de totes les culpabilitats associades a voler un món diferent i reproduir-ne un ple de violències, com ho hem fet amb les mares

El fet del cotxe i els pensaments sobre la mort em van connectar molt amb la vida. Fa temps que tinc ben present al cap les maternitats i els acompanyaments vitals derivats. Ho parle sovint amb diverses persones. Vull saber com ens hem sentit en les infanteses i adolescències que hem tingut, i com ho faríem nosaltres ara. És molt impactant adonar-se’n de totes les violències que hem generat les filles i fills cap a les mares, de manera molt generalitzada, i com ara se’ns trenca tot per dins quan ens identifiquem amb eixos rols opressors. Per què caem en dinàmiques tan clares de ridiculitzar-les, qüestionar-les i parlar-los malament? Actituds plenes de menyspreu i superioritat. Per què cap a elles? Si han dedicat tota la vida a les altres, que som nosaltres, sempre anteposant-nos per davant d’elles…

No sé si una de les coses que em provoquen més dolor de la idea que falte ma mare és tot allò que tinc emocionalment pendent amb ella. No sé si mai li he agraït suficientment tot el que ha fet per nosaltres. L’estima que ens ha inculcat cap a les persones que ens envolten i l’essència de ser humilment lluitadores. Em va angoixar molt durant anys la gestió de totes les culpabilitats associades a voler un món diferent i reproduir-ne un ple de violències, com ho hem fet amb les mares. La negació constant durant tants anys de no voler ser com elles i acabar esdevenint bàsicament elles. Tot el que van patir mentre nosaltres jugàvem les adolescències i com les hem castigades per no comprar-nos les esportives blanques que tothom portava a l’escola, per mostrar-se a vegades esgotades o desconnectades de les nostres necessitats.

La pràctica feminista cal que l’encetem des de la quotidianitat de vida i les relacions més properes, com són dins dels nuclis familiars escollits i dels no escollits

Fa uns anys vaig decidir intentar treballar la culpa, que no deixa de ser una herència dels mandats de l’església, i posicionar-me en la responsabilitat. Emmirallar-me en ma mare, com a motor de vida. En totes les mares que, des que apareixem, omplen de sentit la paraula “heroïnes” en aquest sistema capitalista i heteropatriarcal. Potser moltes intentarem fer-ho millor que elles o d’altres, ni tan sols això. Tampoc vull fer cap al·legat a favor o en contra de les maternitats. Però sí, de les que totes i cadascuna hem tingut la sort, o desgracia, de viure. La pràctica feminista cal que l’encetem des de la quotidianitat de vida i les relacions més properes, com són dins dels nuclis familiars escollits i dels no escollits. Sent crítiques davant les violències, també si les exercim nosaltres. Reparar. Celebrar amb valentia que estem vives, perquè un dia s’acabarà tot. Agrair tot el camí recorregut que ha fet que tinguem una motxilla plena de trossets de vida. I perquè no, desobeir els patrons emocionals apresos i com diu l’Esther Vivas, donar valor social, polític i econòmic a les maternitats.