Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Dret a l'habitatge: una esmena a la totalitat del sistema

El cap de setmana del 16 i 17 de novembre és previst celebrar el Primer Congrés d'Habitatge de Catalunya. A partir d'aquesta trobada, que aplegarà experiències recents de lluita organitzada pel dret a un sostre digne, els autors –membres del sindicat CGT– qüestionen frontalment el model capitalista que s'ha apropiat del sòl tractant-lo com una mera mercaderia i convertint la propietat privada en un factor privatiu al qual s'atorga la capacitat de monopolitzar el dret de les persones a accedir a un lloc on dormir, cuinar i guardar les pertinences personals

/ Victor Serri

La gran majoria de la població treballem per viure. I el capitalisme ens explota i s’apropia d’una part del nostre treball per obtenir beneficis. Les persones també necessitem un lloc per viure, un habitatge. El capitalisme també s’apropia de les cases per fer negoci. Utilitzant la propietat privada com un factor privatiu, s’atorga la capacitat de monopolitzar el dret d’accedir a un habitatge i vendre’l. Dit d’una altra manera, el capitalisme promou que a la majoria de la població se’ns exclogui d’un dret tan bàsic com el de tenir un lloc on desenvolupar les nostres vides.

Les lleis avalen aquesta situació. Tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat i d’Europa, durant les darreres dècades, s’han anat aprovant un conjunt de lleis que faciliten el tractament del sòl i les cases com una mercaderia. Es poden comprar, es poden vendre i es poden acaparar. Per això, és necessari que es reconegui la propietat privada de les cases com l’únic argument que permet accedir a la seva utilitat. Dit de manera senzilla, tu només pots fer servir una casa si n’ets el propietari/a o qui ho és et deixa fer-ho. I quan això passa, la necessitat de tenir un habitatge ja no hi pinta res. És igual si una persona no té on dormir, on cuinar i on guardar les seves pertinences personals, el dret d’utilitzar una part d’un immoble per viure només el pots adquirir pagant.

El dret a la propietat d’una casa comporta la capacitat d’excloure i de negar el dret a la seva utilització en funció de la necessitat. Enmig d’un procés de concentració de la propietat immobiliària en cada vegada menys mans (quantes notícies no hem sentit de fons d’inversió que compren cases? O de propietaris de pisos que tenen tot un edifici?), les actuals legislacions regalen a grans propietaris privats el privilegi de deixar-nos viure.

Enmig d’un procés de concentració de la propietat immobiliària en cada vegada menys mans, les actuals legislacions regalen a grans propietaris privats el privilegi de deixar-nos viure

Per tal que aquesta expropiació de les nostres vides sigui possible, les actuals lleis introdueixen un segon element. Agilitzen i enforteixen els mecanismes per protegir la propietat privada dels habitatges. Un arrendador té moltes facilitats per fer fora a qui lloga un pis o per canviar-ne les condicions del lloguer a favor dels seus interessos. D’igual manera que qui ven, o l’entitat financera que fa de mitjancera, té la capacitat de recuperar un immoble en cas d’impagament d’algunes mensualitats d’una hipoteca. El cas més aberrant és el poder que té el propietari privat d’un edifici o d’un espai d’evitar que es pugui utilitzar, de mantenir-lo buit, encara que hi hagi una necessitat social evident al seu voltant o que l’immoble, per efectes del desús, pateixi un deteriorament evident.

En el capitalisme les lleis mai les fem la gran majoria de la població, per molta aparença de democràcia que ens pretenguin vendre. La propietat privada i la capacitat d’acumular edificis i de privar-ne la utilització social no deixa de ser una decisió política i les actuals institucions en són responsables. Tal com està girant actualment la roda, hi haurà una creixent concentració de la propietat immobiliària en menys mans. En un mercat lliure de compravenda del dret a l’habitatge això promourà que qui en retingui la propietat tingui una major capacitat d’imposar les seves condicions: preus elevats, contractes de menor durada, etc. Tot plegat facilitat per les porres dels antiavalots en els desnonaments i les corresponents decisions judicials, que no fan altra cosa que enfortir encara més aquesta capacitat d’usurpar-nos un dret bàsic.

Tornem al principi. Ara mateix, pots viure en un lloc si ho pots pagar, sigui llogant o comprant. Per poder pagar, necessites diners. I per tenir diners, has de vendre la teva força de treball al capitalista de torn, que potser és el mateix que et ven el dret a viure en un lloc. En definitiva, sembla que ens volen convertir en ratolins que no parem de fer girar la roda dels seus beneficis. Qui ens roba amb un salari indigne i amb un lloguer abusiu és la mateixa gent, el capitalista extractivista.

Tant de bo aquest congrés sigui, per a la lluita per l’habitatge, l’equivalent al que el Congrés de Sants va ser, fa tot just 101 anys, per a l’anarcosindicalisme. Esperem que en sortim totes més enfortides i amb més eines per plantar cara a la bèstia que ens nega una vida digna

El cap de setmana del 16 i 17 de novembre se celebrarà el Primer Congrés d’Habitatge de Catalunya. Una trobada què és possible perquè des de fa anys col·lectius en contra d’aquest mercadeig, amb les seves lluites diàries, ens han recordat que és possible i necessari fer front a l’expropiació de les nostres vides: PAH, sindicats de llogaters, sindicats de barri. El congrés ens oferirà l’oportunitat de repassar les experiències, analitzar la situació actual i debatre com intensificar aquesta lluita. Tant de bo aquest congrés sigui, per a la lluita per l’habitatge, l’equivalent al que el Congrés de Sants va ser, fa tot just 101 anys, per a l’anarcosindicalisme. Esperem que en sortim totes més enfortides i amb més eines per plantar cara a la bèstia que ens nega una vida digna. I sobretot esperem que en sortim més unides. Perquè davant el present negre que ens ofereixen de salaris de merda, l’augment dels lloguers i les hipoteques impossibles, només ens queda la unitat, la fraternitat dels qui estem a baix i només tenim les nostres mans i els nostres caps per sobreviure a la selva del capitalisme.

I, a partir d’aquí, en un futur no gaire llunyà, esperem consolidar una sòlida imbricació entre els dos fronts de lluita. Perquè les dues lluites en el fons, són la mateixa: la nostra lluita per sobreviure. I que la paraula sindicat la tornem a pronunciar amb orgull, tant a la feina com al barri, tant davant del jefe com del propietari.