Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Carla Rovira Pitarch, dramaturga

“Les nostres gestacions no haurien de ser un premi al final d'una carrera”

Parlem amb la creadora escènica de 'Exit trough the gift shop' una reflexió sobre com es llegeix l'embaràs des del paradigma capitalista, que es va presentar a la darrera Fira de Tàrrega / Roser Gamonal

Des del pensament es generen moviments i amb els moviments es canvia la realitat. Sobre l’embaràs, el part i la criança ens han imposat una història oficial que ha impregnat la manera en què ens relacionem amb aquests processos vitals. Per sort, existeixen altres històries que construeixen relats diversos, resilients, que trenquen amb estereotips, essencialismes i dogmes. Parlem amb la dramaturga Carla Rovira Pitarch del seu darrer espectacle itinerant, Exit Through The Gift Shop, estrenat a la passada Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega d’enguany, una obra construïda a partir de l’experiència personal de la mateixa creadora, que reflexiona amb conceptes d’èxit o fracàs aplicats als processos de gestació. El 25 de novembre, Dia Internacional contra les violències masclistes, l’obra es representarà al Teatre Municipal de Lloret de Mar (la Selva).


Com neix Exit through the gift shop i perquè has volgut explicar aquesta història?

Neix arran del meu procés de gestació. Jo només he gestat una vegada i tinc una criatura. Quedar-me embarassada va ser relativament fàcil. Però arriba un moment que al fetus li detecten un tema al cos, que ens diuen que no és problemàtic, però que anomenen “variant de la normalitat”. Això és una cosa que jo no havia sentit mai, perquè hi ha aquesta idea que tots els fetus són com fotocòpies. Aquest fet ens deriva a l’Hospital Clínic, a l’àrea de medicina fetal, i comencen a fer-me un seguiment més acurat. Sempre dic que medicina fetal s’hauria de dir medicina fatal perquè totes les persones que hi passem tenim diagnòstics horribles. L’embaràs comença a ser un tràmit mèdic i es trenca una mica la teva innocència. T’adones que aquest procés no té per què anar bé, tal com sempre havies imaginat. I això és un tema amb el qual has de lidiar.

 

I a partir d’aquest moment, què et passa?

Un dia abans de l’anunci de confinament, el 12 de març de 2020, li detecten un altre tema que és una red flag en tota regla. Vaig entrevistar al metge que va fer aquest diagnòstic i vaig comprovar que hi ha molt desconeixement de la realitat neonatal. M’interessa el meu cas perquè una de les coses que veig és que som conseqüència del nostre temps i espai vital. Les cardiopaties i les malformacions del cor [prenatals] fa més de vint anys que les detecten perquè són fàcils de trobar i ara ja poden fer pronòstics i saber cap a on aniran aquests diagnòstics. Tenen estadístiques per poder-ho fer. Respecte a la tècnica diagnòstica que li van fer a la nostra criatura, no hi ha prou recorregut encara per esbrinar què passa, però és important que t’ho diguin. Hem de fer front a aquestes possibilitats, perquè som persones adultes. És clar que és una merda, però cal que ho sàpigues per poder-te preparar. A més, hem de tenir en compte que a mi m’ho diagnostiquen perquè visc a Barcelona. Segurament no m’ho haurien diagnosticat a un altre país on no es pot accedir a una sanitat com la que tenim aquí. Quan passin uns anys, el nostre diagnòstic ajudarà a altres persones a evitar que s’emportin un ensurt, perquè tindran més informació per saber què està passant.

 

No hi havia possibilitat d’avortar?

“L’única manera d’avortar era que un tribunal mèdic certifiqués que el pronòstic era prou dolent. M’ho imaginava com si jo hagués d’anar a llepar les botes a tres eminències mèdiques, segurament homes, i suplicar-los per favor que no em fessin viure una vida que no sabia si volia viure”

No, perquè això m’ho van detectar a la setmana 26 i un dia, i és legal avortar de manera lliure fins a la setmana 22. Realment pots fer-ho fins a la setmana catorze, però es pot estendre més enllà sempre que hi hagi dos metges que hi signin a favor. A partir de la setmana en què em van comunicar el diagnòstic de la meva criatura, l’única manera d’avortar era que un tribunal mèdic certifiqués que el pronòstic era prou dolent perquè aquesta futura vida no tirés endavant. Aleshores, em tocava esperar. M’ho imaginava com si jo hagués d’anar a llepar les botes a tres eminències mèdiques, segurament homes, i suplicar-los per favor que no em fessin viure una vida que no sabia si volia viure. A partir d’aquí teníem quatre escenaris possibles, un de favorable i tres de molt dolents. L’endemà d’aquell dia, a més a més, ens van confinar. Vam tornar a casa nostra i vaig plorar com mai, sentint que no volia ser jo la que estigués en aquella habitació ni en aquella vida. Vaig connectar molt amb la sensació de fracàs, em sentia molt fracassada.


Però aquesta idea de fracàs? D’on venia?

Vaig començar a no posar-me roba d’embarassada. Estava en un grup de WhatsApp de preparació del part i mentre totes les persones hi parlaven dels seus embarassos jo sentia que no formava part d’aquella comunitat, que no em pertanyia. Exit Through The Gift Shop neix en aquest moment, quan em vaig preguntar per què em sentia tan fracassada. Aquí començo a adonar-me del capacitisme que sentia i ha estat un camí per veure que aquest fracàs m’estava revelant les relacions de base capitalista que tenim amb les gestacions. Jo em sentia fracassada perquè era una gestant de merda, perquè no sabia gestar criatures sanes. Em semblava increïble poder sentir-me així, perquè les nostres gestacions no haurien de ser un premi al final d’una carrera, com un obsequi que et trobes al final d’un museu o una exposició. Els embarassos estan molt relacionats amb el producte final. A partir d’aquí començo a investigar més sobre aquesta idea.

“Les nostres gestacions no haurien de ser un premi al final d'una carrera”
“Em semblava molt fort que ningú més m’hagués parlat mai d’aquests temes i que jo mateixa no m’ho estigués plantejant fins al meu embaràs, reproduint la idea que gestar i cuidar només interessa a les persones que tenen la capacitat de gestar” |Roser Gamonal

Com vas fer el procés d’investigació i documentació per a l’obra?

El procés parteix principalment del meu propi cas. Durant la meva gestació anava fent-me preguntes i apuntant-les en una llibreta per a documentar el que m’estava passant. Per exemple, una de les possibilitats és que la criatura naixés amb síndrome de Down, i això va fer aflorar el meu capacitisme. M’havia treballat la idea que si passava això no només s’assemblaria a mi i a la meva parella, sinó també a la comunitat de persones amb aquesta síndrome. Vaig arribar a la conclusió que jo volia tenir una criatura per acompanyar-la en els seus processos vitals i reptes. Això amb una persona amb una discapacitat intel·lectual també es pot fer, però arribar aquí no va ser emocionalment fàcil. Una altra possibilitat és que naixés amb una esperança de vida molt curta i amb moltes discapacitats associades. Què passa quan ens plantegem tenir una criatura que no es pugui aixecar del llit en tota la seva vida? Vaig comprovar que, per a mi, aquesta era una línia vermella, però el procés no va ser gens fàcil i em semblava molt fort que ningú més m’hagués parlat mai d’aquests temes i que jo mateixa no m’ho estigués plantejant fins al meu embaràs, reproduint la idea que gestar i cuidar només interessa a les persones que tenen la capacitat de gestar. També he entrevistat unes quaranta persones que han passat per processos molt diferents i he llegit molt sobre el tema.

 

Em va sobtar que text de l’obra estigui escrit en tercera persona. Per què vas decidir fer-ho així?

Primer ho vaig escriure en primera persona, però ho vaig modificar durant l’estada a una residència a Figueres. Jo treballo sempre des de l’autoficció, visc alguna cosa, m’interessa i la investigo per intentar explicar què ha passat. Últimament, tinc la sensació que l’autoficció no està gaire ben vista, sobretot al món de la comunitat professional teatral. També tinc els meus dubtes sobre el públic, perquè quan tu li dius a algú que això t’ha passat a tu, es col·loca en un altre lloc. Per això vaig decidir crear una falsa diferència i jugar amb la tercera persona per crear aquesta sensació, perquè volia reflectir que podria dir-ho qualsevol i encara tindria valor, i també per a protegir-me. Era un mecanisme artístic que em permetia distanciar-me una mica perquè la meva idea era contar conceptes, no anècdotes. Per exemple, quan a l’obra parlo del tribunal mèdic, vull parlar del sotmetiment dels cossos gestants i allà s’està sentint un shame o hi estan presents les caceres de bruixes de què parla la [Silvia] Federici; o quan mostro les agulles sé que m’estic referint a les persones que s’han estat punxant durant mesos i mesos en una gestació perquè les seves criatures puguin néixer; o quan poso en l’escena les frases a l’aixovar hi ha representada la tríada dona-mare-feminitat i totes les que estan excloses, com totes les dones que no són cis, les que no son blanques, les que no són femenines, les que no han sigut capaces de gestar o no volen, els homes gestants, etcètera. Hem fet una exposició que acompanya l’espectacle i que m’ajuda a explicar totes aquestes idees i conceptes.


Quin d’aquests conceptes et va inspirar especialment?

Hi ha un moment de l’obra en què parlo de la Medusa i està relacionat amb la culpa. Em va inspirar molt una conversa amb una dona que va perdre la seva criatura el dia que anava a parir i que m’explicava: “La gent no se m’acosta i les persones embarassades no em truquen”. Aquesta idea del realisme màgic que acompanya les gestacions és brutal i els cossos gestants porten la culpa de no haver sigut capaços de gestar bé i, per tant, poden contagiar-te a tu que sí que ets una persona sana. En realitat tota l’estona estic parlant de conceptes, però la meva història m’anava bé per a contar-los.


Creus que aquesta idea de viure els processos de gestació com a realisme màgic té a veure amb un control dels cossos gestants?

“Amb una gestació a les dones cis ens posen el segell de ‘per fi t’has convertit en dona’ però alhora molts processos mèdics ens infantilitzen i amb les gestacions encara ho fan més, com si algú ens hagués de protegir d’alguna cosa, com si no poguéssim gestionar-ho”

Sí, perquè tot és control i passen moltes coses. Per exemple, a les dones cis quan gestem ens posen el segell de “per fi t’has convertit en dona”, però a la vegada el procés és molt infantilitzador. Molts processos mèdics ens infantilitzen i amb les gestacions encara ho fan més, com si algú ens hagués de protegir d’alguna cosa, com si no poguéssim gestionar-ho fins que no sigui una cosa molt crua. S’hauria de parlar moltes coses a l’escola, perquè s’hauria de saber que arribarà un dia en què voldràs gestar i potser seràs gran, i et diran que hauries d’haver congelat els teus òvuls quan eres més jove, i tu no ho sabies. Jo tinc quaranta anys i no tinc ni idea de moltes coses i d’altres me’n vaig assabentar amb trenta-sis. Tampoc et diuen que un de cada quatre embarassos acaba en avortament. No tenim informació que ens puguin preparar prèviament per molts escenaris que et farien que no visquessis aquest procés de color de rosa i estaries més preparada. Amb el meu propi cas, tant metges com d’altres persones em deien que no seria res, però aquesta necessitat de negar el conflicte pertorba. Un dia, enmig d’aquest procés i una setmana després del segon diagnòstic, li vaig posar a la criatura “Bohemian Rhapsody”, de Queen. Tenia la teoria que li agradava el rock. Hi ha un vers de la cançó que diu: “Mama, no vull morir”. És impossible desconnectar d’aquesta experiència que t’està travessant, perquè l’estàs vivint en el moment.

 

Al teu compte de Twitter vas fer un fil sobre el procés creatiu de l’obra. Feies una pregunta que em va cridar l’atenció, quan deies: “Creieu que l’embaràs és un procés actiu o passiu?”…

Volia veure a quin nivell de culpa posem a les persones gestants. De la mateixa manera que jo vaig pensar que alguna cosa havia fet malament, segur que hi ha gent que ho pensa. Però, quin és el control que tenim dels processos de gestació? És interessant el tema de les no maternitats per circumstància, de les dones cis que han volgut ser mares i ho han intentat, però no han pogut. Moltes d’elles denuncien la idea que tu hi vas, hi vas i hi vas, com si la gestació fos alguna cosa que tu crees. A una amiga meva li van dir que no s’estava quedant embarassada perquè ella no volia. Hi ha la creença, que segurament no detectem, que diu que si alguna cosa passa, ha estat culpa teva. I la culpa és un pou sense fons. Moltes vegades els discursos que visibilitzen les maternitats ho fan des d’una idea molt individualista i biologicista. Per a mi tot això reforça la idea que és un procés individual i la meva història m’ha servit per a desmuntar-ho. M’he menjat molta merda sola, però també l’he compartit amb altres persones.

 

Què t’ha ensenyat aquest procés?

El feminisme m’ha servit per aplicar aquesta mirada a la meva realitat i entendre la d’altres, per no caure en dogmes i qüestionar-me els meus propis privilegis. Per exemple, jo soc una persona blanca i quan em vaig qüestionar continuar amb el procés de gestació ningú em va posar sota sospita. També m’ha ensenyat a adonar-me del meu propi capacitisme. Les persones amb discapacitat m’odiaran, però el tema de la possible discapacitat és molt real i també la mirada que hi apliques. Com deia Foucault, nosaltres repliquem micro poders. Jo, com a cos gestant, puc decidir que un altre cos no ha d’existir en aquesta societat. És necessari que ens fem aquestes preguntes perquè les gestacions tenen aquestes coses: saps com comencen, però no com acaben. Cal fer una lectura més àmplia. Sempre dic que estic per la necessitat d’esborrar les mares, perquè hi ha persones que passaran per un procés de gestació i no hi arribaran mai, però mereixen ser-ne anomenades, perquè les experiències les passen. Vivim en aquest món que nega realitats i són experiències de gestació. Sona molt salvatge, però l’avortament no pot tenir a veure amb la qualitat de les vides, perquè hi ha vides menors. Hauria de partir només de la persona que gesta. Hi ha persones que decideixen que tiraran endavant el seu embaràs tot i que el pronòstic sigui dolent perquè aquesta criatura tindrà òrgans que van molt buscats. Recordo un moment a l’obra Mare de Sucre de la Clàudia Cedó en què la protagonista, l’Andrea, que té una discapacitat i lluita pel seu desig de ser mare, diu: “És que no esteu negant els meus drets, sinó els meus anhels”.

“Les nostres gestacions no haurien de ser un premi al final d'una carrera”
“Els discursos que visibilitzen les maternitats ho fan des d’una idea molt individualista i biologicista. La meva història m’ha servit per a desmuntar-ho. M’he menjat molta merda sola, però també l’he compartit” |Roser Gamonal

 

Una cosa que em crida l’atenció dels teus espectacles és que fas un tipus de teatre que posa molt en valor el procés en si mateix. Creus que d’aquesta manera la gent hi connecta més?

Crec que és la primera vegada que algú m’ho pregunta. A mi m’interessa més el que passa a una sala d’assaig que el que passa en un teatre quan hi fas l’espectacle. No sé si és perquè no em sento capacitada a fer una altra cosa o perquè és alguna cosa més ideològica. El que intento fer amb els meus espectacles és dir-te: jo estic aquí, tu on estàs? Vull explicar-te com he arribat fins aquí, perquè tu facis el teu propi camí. La presència de les arts escèniques hauria d’estar present a les nostres vides, no només anant a veure espectacles sinó, per exemple, anar a un assaig i veure què hi passa. Només s’interpel·la al públic com a consumidor des d’una relació clientelar. Per exemple, els meus estudiants a l’escola Eòlia no tenen descomptes per veure espectacles i això hauria de formar part de la seva formació.

Quins impediments has trobat per tirar endavant aquesta obra?

Aquest projecte m’ha deixat molt pobra. Hi he invertit tot el que tenia i tinc un deute. Tampoc havia tingut mai tanta capacitat d’autoreproduir-me. Estic una mica enfadada i em sento estafada. Aquest projecte ha aconseguit molt pocs diners i després vindrà Oskaras Koršunovas, que a mi m’encanta, i cobrarà una morterada de diners per fer un altre cop l’Oncle Vània, perquè és l’avantguarda europea i jo soc una noia que fa coses. La gent que no tenim diners, produïm amb el nostre propi sou i amb l’ajuda d’amistats molt estimades. A més, totes les persones de l’equip estem infrapressupostades. Quin sector és aquest que ens precaritza com a creadores? Si assolíssim unes quotes paritàries perquè no només es produís a senyors i aquests també haguessin d’anar a sales petites, es produiria un canvi.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU