Abans d’anar a dormir, el pare ens explica coses. Ens diu que ens les hauria de fer esborrar de la nostra Unitat de Memòria (UM), aquestes coses, però mai ho fa. Diu que els humans, abans, parlàvem més. Que parlàvem per saber coses i que, com que ara les sabem totes, gairebé no parlem. Que els nadons, en comptes de dir “vull tastar el bròquil”, exclamaven “ecs, què és això?”, i els crescuts els havien de dir “això és bròquil” perquè no tenien el Sistema Integrat (SI) i no havien reconegut l’aliment. Em costa molt de creure, sobretot perquè ecs no és una paraula i perquè no sé com es pot no saber què és el bròquil.
El pare explica que els nadons d’abans eren com animalons i que feien, durant anys, aquells sons guturals que emeten quan són acabats de néixer i encara no parlen perquè no tenen el Programa Bàsic. Diu que aprenien a parlar i a moure’s, a poc a poc, que no en sabien. Que el nostre cervell orgànic té com una mena d’Unitat de Memòria rudimentària que va recopilant informació sense que ens n’adonem i que, al llarg dels anys –anys, imagineu!–, anaven emmagatzemant i utilitzant paraules. És aterridor. Ser un nadó sense paraules.
Al pare li van instal·lar l’implant cognitiu –l’andròmina metàl·lica– als 21 anys i, abans d’això, estava estudiant per ser mestre. No va fer mai de mestre perquè, quan tothom va tenir els implants, no van necessitar aprendre res. Anava a la universitat. Li pregunto com hi arribava, sense l’SI, i diu que ho buscava en un aparell petit, com un SI, però que havies de llegir, no tenies la informació i prou, i que, després, de tant anar-hi, la seva UM rudimentària hi sabia anar. Llavors li pregunto per què parlaven més, si tenien un SI i una UM i, en el fons, també podien saber-ho tot. M’explica que, a vegades, algunes coses no les buscava. No sabia la resposta a totes les preguntes que li passaven pel cap, les deixava sense resoldre. I, més tard, en parlava amb algú. “Per exemple –m’assenyala l’Hirundo rustica que he dibuixat al quadern–, un dia veus un ocell i penses que pot ser una Hirundo rustica, però tens pressa perquè fas tard i no ho busques, i la UM del teu cervell orgànic recorda que té les ales negres i la panxa blanca. Quan arribes a casa, veus l’Hirundo del quadern i em dius: ‘Pare, avui crec que he vist una Hirundo però no ho tinc clar’, i m’expliques el seu aspecte que no recordes del tot i el seu vol, i entre els dos pensem que sí, que el més probable és que ho fos. Però, si ja ho sabessis, si no tinguessis el dubte, no n’hauríem parlat”. Crec que entenc el que vol dir. Crec que per això ens parla tant, el pare, perquè el que ens diu no consta al Sistema Integrat i no ho sabem.
Fa molta por, no saber coses. M’imagino, de nit, que un dia la meva UM i l’SI deixen de funcionar i soc com una bestiola acabada de néixer però gegant, que no puc articular paraula ni dir al pare què em passa, o pitjor, que no sé què em passa perquè no tinc UM i no sé que no puc parlar. El pare em vol tranquil·litzar i em diu que això no pot passar. Que la UM del cervell orgànic va fent feina, de fons, silenciosa, i que si tot l’implant cognitiu, de cop, deixés de funcionar, encara sabria fer alguna cosa. No em consola gaire. Però llavors diu que als vespres, després de parlar-nos molta estona, surt al porxo, seu i es desactiva l’implant. Que, si mai ens desvetllem i el trobem contemplant el veïnat, amb la mirada llarga, que no ens angoixem, que està gaudint de no saber res, que a vegades ho troba a faltar i que, si volem, un dia ens podem quedar amb ell a parlar de les coses que no sap.
