Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les treballadores del lleure, sense drets laborals

Últimament, la paraula 'precarització' està molt de moda. Se sent a la ràdio, a la televisió i en les converses de bar sobre la nova feina que has trobat o busques. Però el significat d'aquest terme és difús, perquè el que realment vol dir és regressió de drets laborals

Monitor dinamitzant l'hora del pati en una escola / Ajuntament de Barcelona

Un exemple de feina conegudament precària és la de monitor/a de menjador. Analitzem-ne les condicions laborals. Un motiu pel qual moltes persones busquen feines d’aquest estil és perquè consideren que el preu/hora està ben pagat. Aquesta valoració subjectiva amaga el prorrateig de les pagues extres i les vacances, que aconsegueix rebaixar el preu/hora real i fer que moltes joves que comencen a treballar en el sector ja s’oblidin del que són unes vacances pagades o una paga extra.

Tanmateix, això no seria possible sense uns contractes totalment enganyosos: els contractes d’obra i servei, els quals en el cas dels menjadors duren de setembre a juny. Si a això li sumem el prorrateig, les treballadores del lleure ens veiem obligades a treballar onze mesos l’any, com la majoria de treballadores, però amb la diferència que el nostre historial laboral d’un any natural pot acumular perfectament tres o quatre contractes diferents de la mateixa o diverses empreses. Això es produeix gràcies a un procés conegut com a externalització. Tot seguit aprofundim en aquest aspecte.

Com pot ser que en una escola pública qui gestioni l’espai del migdia sigui una empresa privada? Quin sentit té? No ho sabem. L’únic que sabem és qui en pateix les conseqüències: nosaltres

Comencem per les escoles privades. Aquestes ja de per si són un negoci, és a dir, el seu objectiu és aconseguir el màxim benefici de l’activitat que realitzen. Per tant, sigui des de l’escola o des d’una empresa externa, salari, condicions i drets laborals de la treballadora sempre seran una molèstia. En el cas de les concertades, es tracta d’escoles que tenen personal docent amb sou públic, per tant, no s’entén que no es gestioni de manera pública també l’espai del migdia. I, per últim, a les escoles públiques el cas és flagrant: com pot ser que en una escola pública qui gestioni l’espai del migdia sigui una empresa privada? Quin sentit té? No ho sabem. L’únic que sabem és qui en pateix les conseqüències: nosaltres.

Vista la situació, no és estrany que les educadores en el lleure en general, i concretament les que treballem en menjadors, realitzant extraescolars, en espais de migdia, de vetlladores o de professores de repàs, formem part d’un dels sectors que més hem patit la crisi de la COVID-19. Tampoc ens sorprèn que en aquesta situació ens hi hagin acompanyat les companyes de l’hostaleria, del repartiment a domicili o de sectors com la cultura, l’art i les cures.

D’on no n’hi ha no en raja, i aquelles que en una situació normal no teníem garantits els nostres drets laborals i, per tant, no teníem garantida una vida digna, ni molt menys l’hem tinguda durant el període de confinament ni posteriorment. I és que resulta que segons la temporalitat del teu contracte, el SEPE et descompta part de l’ERTO: com més temporalitat més et descompten, com més precària és la situació menys cobres, com menys tenies menys tens. Molt il·lustratiu de la lògica dels drets laborals en la societat capitalista.

També resulta que en tenir contractes temporals no sabem on treballarem l’any que ve, és a dir, no tenim accés a l’estabilitat laboral. L’empresa ens ha fet un ERTO –si és que no ens ha acomiadat de manera fraudulenta– que ha durat fins que se’ns ha acabat el contracte. Hem estat dos mesos cobrant menys del poc que ja cobràvem abans. Ens trobem sense feina, evidentment sense estalvis i amb un futur incert.

No se sap com seran els equips d’educadors en el lleure ni als espais de menjador ni enlloc. Tampoc sabem quins seran els horaris ni quin serà el preu que hauran de pagar les famílies per un servei externalitzat

No se sap com seran els equips d’educadors en el lleure ni als espais de menjador ni enlloc. Tampoc sabem quins seran els horaris ni quin serà el preu que hauran de pagar les famílies per un servei externalitzat que deixa de ser un servei per esdevenir un negoci. Un servei que, per una banda, paguem les treballadores amb els nostres llocs de feina de misèria i, per l’altra, unes famílies empobrides que no poden pagar el lloguer, no tenen feina o tenen un ERTO miserable; unes famílies que, en definitiva, som nosaltres.

Per acabar de concloure, tenim la certesa que la tasca que realitzem en l’àmbit educatiu, de cures i d’acompanyament a la infància, és indispensable per integrar valors necessaris als programes educatius. És per això i per tot el que ha estat exposat que hem decidit organitzar-nos. Si una cosa hem après de néixer en un món immers en el capitalisme, és que si no som les treballadores qui lluitem pels nostres drets no ho farà ningú. Tenim clar que juntes som més fortes, és per això que, a partir d’ara, vers cada retallada de drets, cada vulneració cap a la nostra persona, cada abús laboral i cada treballadora explotada, al lleure, les treballadores respondrem juntes i organitzades!