Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Gonzalo Fanjul, investigador i activista en el camp de la pobresa, la desigualtat i les migracions

“L’esquerra redueix el migrant a la categoria de víctima, a l’individu que ha de ser salvat”

| Victor Serri

Gonzalo Fanjul és investigador i activista en el camp de la pobresa, la desigualtat i les migracions. Acaba de publicar Contra las fronteras (Editorial Anagrama), un llibre on explica com pot ser de beneficiosa la migració en un món globalitzat i denuncia la persecució i l’estigmatització dels moviments migratoris als països del Nord Global. A més d’impulsar la Fundació porCausa que es dedica a la investigació, el periodisme i les migracions, Fanjul dirigeix l’àrea d’anàlisi i desenvolupament de ISGlobal.

 

Volia començar amb una pregunta aparentment senzilla: Què és una persona migrant?

Tu i jo. Migrants som tots. La migració és inherent a la naturalesa humana. Tots som el resultat d’un moviment. A vegades, aquest moviment es formalitza travessant una frontera, residint en un país estranger i, per tant, convertint-te formalment en una persona migrant. És aleshores quan reps l’etiqueta de desplaçat, migrant econòmic… Entendre això és el primer pas per a comprendre com gestionar de manera més justa i intel·ligent el model migratori.


Tanmateix, des de l’opinió pública es distingeix, per exemple, entre migrant o ‘expat’.

“L’anomenat expatriat és tan migrant com els altres”

Això són classes socials. La migració carrega amb un estigma. Narrativament, hem encaixat la migració en la categoria de problema. El migrant o és una amenaça com pensa la dreta o és una víctima, algú que hagués preferit ser una altra cosa, com pensa l’esquerra. I l’expatriat és tot el contrari. És algú que per pròpia voluntat treballa en un altre país. Crec que això és fer-se trampes al solitari. L’anomenat expatriat és tan migrant com els altres.


Milei, Trump, la dreta i l’extrema dreta espanyoles consideren la migració com el mal de tots els mals. Ho hem vist a Ceuta. Aquesta visió de la migració sempre ha estat així o és una cosa nova?

La cautela, la por o el rebuig a qui ve de fora, a l’estranger, és una constant en la història. Ha ocorregut no sols amb els qui venen d’un altre país, sinó amb el desplaçament del medi rural a les ciutats. Amb tot, la utilització impúdica i obscena de la migració com a arma política s’ha vist amb freqüència en la història contemporània recent. Avui, però, es tracta d’un element que ens defineix com a societats, sobretot perquè l’odi al migrant i la utilització política de les migracions constitueix un signe d’identitat d’un sector de la política.


Ara parlaves de la utilització política de les migracions. Això és el que ha succeït a Ceuta?

“El que ha passat a Ceuta té a veure amb la utilització d’éssers humans com a munició en un conflicte que s’escapa a la qüestió migratòria”

La crisi de Ceuta no té un origen migratori. És una crisi geopolítica que deriva en una crisi humanitària i en una crisi migratòria, però l’origen no té a veure amb una política migratòria. La raó per la qual es produeix aquest creuament multitudinari de persones no té res a veure, per descomptat, amb la regularització que s’havia produït a Espanya, sinó amb la utilització d’éssers humans com a munició en un conflicte que s’escapa a la qüestió migratòria. La ultradreta els utilitza per tractar de fomentar els seus interessos polítics i el Marroc com a arma de pressió. El que passa és que la crisi humanitària a Ceuta, a conseqüència d’una arribada inesperada, acumulada i mal gestionada de persones en situació d’alta vulnerabilitat, moltes de les quals infants, deriva en una crisi migratòria. I deriva en la crisi migratòria equivocada, perquè no ens fa replantejar les polítiques equivocades que han permès al Marroc fer el que ha fet. El model d’externalització de control de les fronteres està posant en mans de tercers algunes de les qüestions més importants de la nostra societat.


S’assenyala molt el que fa Donald Trump a la frontera dels Estats Units amb Mèxic, però poc el que fan els governs d’Europa a les fronteres d’altres. Com funciona el sistema d’externalització de fronteres?

“Europa amenaça altres països amb no donar-los ajuda o no aprovar acords comercials, si no col·laboren en la seva política de deportació”

He dit moltes vegades que Europa era trumpista molt abans que arribés Trump. És un continent que s’ha instal·lat en una mena d’histèria col·lectiva que considera la migració com una amenaça existencial i que ha construït tot un aparell institucional, legal i policial per aturar els fluxos migratoris. El Pacte Europeu de Migracions i Asil és fonamentalment un artefacte orientat a aturar els fluxos migratoris a qualsevol preu. Part d’això té a veure amb el que anomenem l’externalització de les polítiques migratòries, que significa delegar el treball brut a països tercers. És a dir, aturar els fluxos migratoris en origen o en trànsit abans que arribin a les nostres fronteres. I per fer això juguem el joc del bastó i la pastanaga. El que fem és amenaçar els països, per exemple, amb no donar-los ajuda o amb no aprovar acords comercials, tret que col·laborin en polítiques de deportació o en polítiques de detenció dels fluxos en origen. Condicionem l’ajuda al desenvolupament al fet que els governs d’aquests països col·laborin amb la nostra política migratòria. El que passa és que, a vegades, hi ha governs canalles en aquests països que cometen veritables fraus amb els nostres diners.


Governs canalles com quin?

Per exemple, un país com Mauritània deixa persones abandones enmig del desert amb la col·laboració directa de les institucions espanyoles, com va demostrar una recerca de PorCausa. Realment comprens fins a quin punt les polítiques migratòries han contaminat altres aspectes de les nostres relacions internacionals.


És a dir, es dona ajuda per a la cooperació a aquests estats que segueixen les polítiques que dicta la Unió Europea?

“La Unió Europea ha tocat fons quan decideix rebre una delegació del govern talibà per negociar acords de deportació”

Sí, però al mateix temps, els països europeus perden qualsevol ascendent sobre els països que fan de frontera externalitzada, per exemple, en matèria de reformes democràtiques, com vam veure amb molta claredat en el cas de Turquia durant la crisi d’acolliment entre 2014-2016. La Unió Europea, en un moment donat, va arribra a un acord a canvi de 3.000 milions d’euros perquè Turquia retingués els migrants. Però l’altra part de l’acord era deixar de criticar la deriva autocràtica creixent sota el règim d’Erdogan. Quan tu ets capaç de rebre una delegació del govern talibà per a negociar acords de deportació a l’Afganistan, com ha fet recentment la Unió Europea, és que has tocat fons.


Al llibre emmarques tot el model en el que anomenes la indústria del control migratori. A banda dels estats, qui hi ha darrere d’aquesta indústria?

“Hi ha una indústria econòmica legal que guanya molts diners amb el model migratori”

La indústria respon a dues preguntes. La primera és molt senzilla: qui perd amb aquestes polítiques migratòries? Tothom sap qui pateix l’explotació al camp de Níjar, a Almeria, o qui mor al mar. La segona pregunta és: qui hi guanya i té interès que tot continuï com fins ara? És evident que hi ha una part de l’espectre polític que alimenta aquesta política  migratòria, però, a més, hi ha una indústria econòmica legal —que no s’ha de confondre amb les màfies que trafiquen amb persones migrants—, formada per tot un ecosistema d’empreses, organitzacions i individus que hi guanyen molts diners. Algunes d’aquestes empreses pertanyen al sector de la defensa. Una companyia com Indra posa en marxa l’anomenat Sistema Integrat de Vigilància Exterior (SIVE), un desplegament tecnològic destinat a controlar els moviments a l’estret de Gibraltar i al Mediterrani. També hi ha empreses de serveis, com Eulen, que gestionen centres d’internament. A més, algunes ONG han entrat en aquest joc. Una agència com la FIAP es converteix en un intermediari necessari per a l’execució de les polítiques del Ministeri de l’Interior a l’Àfrica. Aquest ecosistema empresarial no està format per actors neutres als quals, un bon dia, els arriba una oportunitat de negoci. Són actors que inverteixen molts diners i fan grans esforços en l’àmbit del relat i de les relacions públiques per assegurar-se que el model es mantingui. Aquesta indústria del control migratori perpetua una profecia autocomplerta: les fronteres es presenten com a espais de caos i, per tant, on és necessària una intervenció militaritzada, excepcionals i espectacular.


Has dit que hi ha ONG que s’estan beneficiant del model migratori?

Hi ha una lògica falsa: els ajudarem a no emigrar i, per tant, incrementarem l’ajuda al desenvolupament perquè les seves circumstàncies canviïn. Aquesta és una premissa amb la qual tothom estaria d’acord, però això bàsicament suposa no saber com funciona l’ajuda ni les migracions. L’ajuda és una gota d’aigua en un problema fonamental que és el de la desigualtat i la pobresa, que no té l’efecte màgic de canviar la realitat general en la qual viuen els països d’on venen els migrants. Però és que a més, la migració, sobretot dels països més pobres, és un privilegi. És a dir, no emigra qui vol, sinó qui pot. Per atrevir-se a fer el salt a un país d’ingressos alts, com ara els europeus o els Estats Units, es necessita un cert nivell econòmic o educatiu. Això explica que la immensa majoria dels migrants que van als països més rics no provinguin de l’Àfrica subsahariana o de l’Àsia central, sinó de l’Amèrica Llatina, del nord d’Àfrica, i del sud i l’est d’Àsia. Les persones més pobres també emigren, però ho fan dins dels seus propis països o cap als països més pròxims. Tot això no és cap misteri ni cap secret. No obstant això, es destinen recursos a programes de cooperació que en realitat serveixen per assegurar la col·laboració d’aquests països en les polítiques de control de fronteres.


Aquesta visió és similar a la que defensa una part de l’esquerra. Però abans deies que des d’aquesta ideologia la migració es veu com un problema. I hi ha qui acusa alguns partits d’esquerres de no abordar aquest tema. Creus que l’esquerra defuig parlar-ne?

“Els partits d’esquerra han comprat els arguments de la ultradreta en matèria de migracions”

En defuig en el millor dels casos. En el pitjor, li compra l’argument a la ultradreta. És el que veiem a Dinamarca, el que vam veure al Regne Unit amb Keir Starmer o el que fa el Govern espanyol en la seva política de frontera. Pedro Sánchez és un paio que diu tot el que cal dir en matèria de mobilitat laboral o de política migratòria en general, però després, quan es tracta de gestionar la Frontera sud, Espanya és tan salvatge com els altres països. El que passa és que, mentre la dreta defineix la migració com una amenaça identitària, econòmica o securitària, l’esquerra redueix el migrant a la categoria de víctima, a l’individu que ha de ser salvat. I aquest rescat no només malinterpreta quins són els veritables incentius de la mobilitat, sinó que cau en paranys com la idea que cal ajudar-los a no emigrar. Una cosa que mai no ens aplicaríem a nosaltres mateixos. A ningú li semblaria bé que un ministeri vingués a preguntar-li a algú per què vol marxar d’Espanya cap a un altre país europeu, oi?  No només això, sinó que la visió de l’esquerra, a més, roba als migrants la seva agència política. Els converteix en víctimes que cal salvar. És una lògica que m’incomoda, no perquè no estigui d’acord amb el treball humanitari en l’àmbit de les migracions, sinó perquè considero que el dret a migrar és un dret fonamental de l’ésser humà. I que el reconeixement no només dels drets socioeconòmics, sinó també dels drets polítics dels migrants, dels estrangers que viuen en les nostres societats, és una de les grans batalles i aspiracions del nostre temps.


A diferència d’aquesta visió, en el teu llibre consideres que la migració és beneficiosa, tant per a qui migra com per a qui rep migrants.

“Una bona política migratòria, que estableix vies legals, segures i ordenades, és el secret més ben guardat per combatre la pobresa”

Una bona política migratòria, que estableixi vies legals, segures i ordenades perquè la gent pugui arribar, és el secret més ben guardat per combatre la pobresa i, per descomptat, per afavorir la prosperitat dels països on la gent s’estableix. En última instància, la migració suposa un input imprescindible per als mercats de treball. Després de la pandèmia, s’ha accelerat una transició demogràfica que està generant buits en el mercat de treball. No només parlem de sectors de baixa qualificació, com el de les cures o l’agricultura intensiva, sinó també del sector sociosanitari, de la programació o dels quadres mitjans del sector de la construcció. Això és així a Espanya i a Itàlia, encara que mantinguin un discurs molt dur amb la migració, a Alemanya i en gairebé qualsevol país del nostre entorn. I això és compatible fins i tot amb nivells relativament elevats de desocupació, com els que tenim a Espanya. Perquè la migració no ve a repartir-se un pastís econòmic fixe, sinó que ve fer-lo créixer i, per tant, a oferir oportunitats per a la gent que ja viu al nostre país. Ara bé, hi ha moltes maneres de fer això i, al meu entendre, la més equivocada és la que es basa en la pura importació de mà d’obra barata, amb la que fas que la gent estigui explotada. Això incrementa les bosses de desigualtat i els nivells de pobresa, i emprenya la gent que és aquí, que es veu obligada a competir en condicions de competència deslleial. Per tant, l’alternativa que plantejo al llibre és obrir oportunitats de feina i garantir els drets socioeconòmics i polítics de la població que arriba. Quan això es fa bé -i a Espanya tenim l’experiència d’haver-ho fet mitjanament bé amb la regularització-, els beneficis són extraordinaris per a totes les parts.

 


Però això no és una visió molt utilitarista de la població migrant?

“Cada treballador o treballadora regularitzat fa una aportació neta a l’Estat de 3.500 euros a l’any”

Hi ha utilitarisme en la bona política migratòria, per descomptat. I aquest utilitarisme és de doble via. El migrant ve a treballar, a generar oportunitats per a ell i per a la seva família, amb l’esperança, en la major part dels casos, de retornar al seu país quan sigui possible. La immensa majoria dels que es desplacen són treballadors, treballadores i les seves famílies, no pas sol·licitants d’asil. I en últim terme, totes són migrants per motius econòmics, perquè fins i tot els refugiats aspiren a treballar. Quan es fa un procés de regularització, s’està fent és un exercici de sentit comú: garanteixes drets a una població i redueixes la possibilitat que sigui explotada i, a més, comença a formar part de l’economia formal i del radar de les institucions. Però al mateix temps, aquestes persones es converteixen en contribuents nets de la societat. Cada treballador o treballadora regularitzat fa una aportació neta a l’Estat de 3.500 euros a l’any. Això és utilitarista? Sí, però és un utilitarisme que estic disposat a acceptar si es fonamenta en el respecte als drets i representa un benefici per a totes les parts.


Quin benefici té per als països que les persones migrants deixen enrere?

L’any 2024, les remeses que els migrants van enviar als seus països d’origen van quadruplicar el volum total de l’ajuda al desenvolupament que els països rics van concedir als països d’ingressos mitjan i baixos. És a dir, les remeses constitueixen un mecanisme fonamental de redistribució de la riquesa global. Però, a més, hi ha molts altres canals a través dels quals la migració beneficia als països d’origen: incentius a l’educació, la circularitat de persones que després donen suport a la democratització dels països d’origen, o la possibilitat que moltes dones trobin oportunitats de progrés que no tenen als seus països d’origen.


Al capdavall, aquest sistema que estàs definint, no és només un pegat per a un món essencialment injust?

“L’ajuda humanitària és un factor de redistribució de riquesa interessant, però és marginal en comparació a una bona política fiscal o de desenvolupament”

Branko Milanović, un dels grans economistes de la desigualtat, planteja que la desigualtat global és un factor de localització, més que no pas un factor de classe. La idea del determinisme del codi postal: que el lloc en què neixes determina les teves oportunitats a la vida, fins i tot la teva possibilitat de sobreviure. La possibilitat d’emigrar, la possibilitat de desplaçar-se d’un punt A més pobre a un punt B més ric, transforma les teves oportunitats, les dels teus fills i les de la comunitat d’on vens. Per això crec que qualsevol persona que estigui preocupada pel problema de la desigualtat global i la bretxa creixent que existeix entre els països de renda alta i de renda baixa, hauria de defensar una alternativa al model migratori. Perquè l’ajuda, al meu entendre, és un factor de redistribució interessant, però és marginal en comparació al que podria comportar una bona política fiscal o de desenvolupament.


Estem en un món global en el qual els països enriquits duen a terme polítiques extractivistes que obliguen poblacions d’altres llocs a marxar. No és un peix que es mossega la cua?

“Si el Ministeri de l’Interior volgués tallar la immigració irregular només hauria de reintroduir els visats per a països com Colòmbia o Hondures. No ho fa perquè sap que faria molt mal a l’economia”

Si el joc consisteix a exhaurir els recursos locals, aprofitar-se després de la mà d’obra barata i, a més, forçar les poblacions d’altres indrets a emigrar de manera irregular, aleshores sí: estem agreujant el problema. Però del que jo parlo és d’una cosa completament diferent. Parlo d’una proposta tan simple com revolucionària: obrir una via als països d’origen. És a dir, oferir possibilitats de mobilitat laboral per vies legals, segures i ordenades, i optimitzar-ne els beneficis tant per a les societats de destinació com per a les d’origen. Això incomoda molt al meu sector i a l’esquerra. Tanmateix, si bé crec que en matèria de drets necessitem més esquerra, en matèria de mobilitat laboral necessitem més liberalisme. En certa manera, perquè aquest és un sistema encotillar pel microintervencionisme de la institució equivocada: el Ministeri de l’Interior. És un sistema en què els policies determinen qui pot treballar, per què, en quines condicions i qui pot venir. Un sistema de porta estreta, gairebé tancada, en un context d’economies dinàmiques com l’espanyola, que constitueix una invitació directa a la immigració irregular. I això el nostre govern ho sap perfectament. La immigració irregular no prové principalment d’Àfrica o del Pròxim Orient, d’on moltes persones no tenen cap altra possibilitat d’arribar aquí que jugant-se la vida a l’estret de Gibraltar. La immigració irregular prové d’Amèrica Llatina. Són persones que arriben als nostres països de manera legal i que, posteriorment, cauen en una situació d’irregularitat sobrevinguda. Si el Ministeri de l’Interior volgués reduir dràsticament la immigració irregular demà mateix, només hauria de fer una cosa: reintroduir els visats per a països com Colòmbia o Hondures. No ho fa perquè sap que aquesta mesura perjudicaria greument l’economia. Però per què hem de condemnar aquestes persones a viure als marges de la irregularitat, sotmeses a l’explotació, la inseguretat i la pobresa, quan són persones que s’han integrat de manera natural en la nostra societat i en la nostra economia d’una manera natural?


La teva solució en matèria migratòria implica treure del Ministeri de l’Interior la gestió de la migració?

Hi ha tres coses que hem de fer. La primera és no cedir en aquells aspectes en què ja teníem unes regles establertes, com ara el sistema d’asil. La segona és, precisament, racionalitzar el sistema de mobilitat laboral, introduint-hi mecanismes més flexibles, però també garantistes. I la tercera, que és absolutament clau, és assegurar-nos que aquest procés no només beneficiï totes les parts involucrades, sinó que, a més, sigui percebut com un benefici per a totes elles. En algun moment haurem d’acceptar que les nostres societats estan canviant i que els migrants s’incorporen a la nostra comunitat: no només a la comunitat econòmica i social, sinó també a la comunitat política.

“El futur de la humanitat implica acabar amb les fronteres”

Encara que la teva proposta implica una gestió de les fronteres, en el teu llibre apuntes una altra possibilitat: un món sense fronteres. Com seria?

Absolutament desitjable. Crec que, en bona part, així va ser el món fins a finals del segle XIX. Les fronteres tenien un paper molt diferent del que tenen ara. Eren més aviat límits aranzelaris que no pas per impedir el pas de persones. Els passaports pràcticament no existien. El llibre fa una proposta que, de tan reformista, resulta irritant [riu], i que molta gent, sobretot a l’esquerra, m’ha retret. Només al final hi exposo la meva posició filosòfica o ètica, perquè no vull que allò que jo penso sobre aquesta qüestió contamini el lector. El llibre no busca tenir raó, sinó convèncer. I, des del principi, planteja la necessitat d’un nou contracte social. Ho hem vist durant el procés de regularització: una coalició improbable d’organitzacions, que va des de la Conferència Episcopal fins al soviet de Getafe, s’ha unit amb un propòsit comú. I això és precisament el que pretén el llibre. Dit això, penso que les fronteres són immorals. Tinc la certesa que em moriré sense haver vist els canvis pels quals he lluitat tota la vida. No obstant això, crec que el futur de la humanitat implica acabar amb les fronteres.