Moltes vegades es repeteix el fals mantra que si alguna cosa no es conta, no existeix. No és cert, sí que existeix, és real. En tot cas, pot no conèixer-se, pot passar desapercebuda, però qui ho pateix està al corrent de tot el que succeeix. Una altra possibilitat és que intente explicar-se i, alhora, intente amagar-se el més ràpid possible i que no faça soroll, que deixe d’existir en l’ideari col·lectiu, que no passe d’anècdota, que es patisca en silenci. Això últim semblen estar intentant fer des dels poders polítics i ministerials amb els casos dels infiltrats policials en moviments d’esquerres destapats en els últims mesos. Fins a huit casos han estat destapats per mitjans com la Directa o El Salto, però des del govern no es diu res i altres mitjans amb major abast estan obviant-ho també. Un silenci demolidor que no erradica el problema, però sí que el tapa i intenta minimitzar-lo.
Sí que existeix la problemàtica. Sí que afecta els col·lectius on s’han infiltrat aquests policies. Afecta les persones que van tindre relació amb ells o elles, que generaren vincles emocionals o, fins i tot, sexoafectius i que, de sobte, descobreixen que eixa connexió dels últims anys era mentida. Com pot afectar-te una situació així? Ningú es farà responsable d’aquest mal personal? Ara se’ns ompli la boca parlant de salut mental (també des del govern), però poc importa si poden danyar la vida de moltes persones amb diners públics i sense causa justificada.
Des dels poders polítics sembla que s’estan intentant amagar i que es patisquen en silenci els casos dels infiltrats policials en moviments d’esquerres
També afecta els col·lectius. El generar eixe dubte, eixa por al fet que se t’infiltren, una autocaça de bruixes on fins al més pròxim dels teus companys o companyes sents que pot ser un policia i que eixa relació siga un frau. És danyar les persones, però també associacions i moviments socials que veuran dificultada la seua labor per a captar o acollir noves persones. Fins i tot molta gent pot acabar abandonant la seua militància més activa per por que la seua vida estiga controlada i que puga afectar fins i tot la seua família. Genera una paranoia que afebleix aquests moviments. Segurament és el que busquen. Danys que semblen superficials, però que poden ferir de mort a determinats col·lectius on moltes vegades és difícil atraure gent.
Si tot això és conegut, encara que s’intente tapar i minoritzar, per què ningú de l’executiu dona explicacions? Fa anys que es van autodenominar “el govern més progressista de la història” i davant casos tan flagrants d’assetjament policial contra col·lectius socials han decidit callar? Equiparen aquests moviments amb bandes que trafiquen amb drogues o amb armes quan moltes vegades la seua acció més “perillosa” és parar un desnonament o protestar contra la repressió policial contra els antifeixistes. Per què els ministres o diputats de Sumar no alcen més la veu en públic per a denunciar una violació tan flagrant de la intimitat de persones i col·lectius? Més enllà d’algun tuit o declaració aïllada no sembla haver-hi una postura oficial. No sé si en privat estan treballant aquest assumpte i demanant explicacions, però parlar-ho en públic serveix perquè deixe de ser una cosa minoritzada intencionadament.
Si el periodisme vol recuperar credibilitat i no semblar un titella a les mans d’interessos polítics de tots dos bàndols, hauria de preguntar en cada roda de premsa de Marlaska quina motivació tenen per a infiltrar policies en moviments
El mateix succeeix amb els grans mitjans, eixos que parlen d’autoregular-se, de fer un pacte pel bon periodisme i evitar les mentides, de fer una regeneració i diferenciar-se dels mitjans truchos o no sé què, però que han deixat de costat aquests descobriments d’altres mitjans amb (lamentablement) menor abast. Han guardat un silenci, diguem, corporatiu. Només en un dels casos, on va haver-hi una denúncia per assetjament sexual, va tindre una certa rellevància mediàtica i més centrada en l’abús que en la infiltració. El morb per davant de l’important. El dit i la lluna una vegada més. Però davant els altres casos un quasi uníson silenci. Si el periodisme vol recuperar credibilitat i no semblar un titella a les mans d’interessos polítics de tots dos bàndols, hauria de preguntar en cada roda de premsa de Marlaska quina motivació tenen per a infiltrar a policies en moviments antifeixistes i permetre’ls qualsevol tipus d’interacció amb els seus militants. Si només s’informa del que els interessa, també és mentir. No sols les notícies falses són desinformació. Triar sobre què parlar és una altra manera de decidir i dirigir l’agenda mediàtica.
També aquests dies, pel vergonyós genocidi consentit que s’està cometent a Gaza, es repeteix molt que el silenci ens fa còmplices. Amb aquests casos (salvant les distàncies) succeeix el mateix. Que des de la política i des dels grans mitjans de comunicació s’estiga ocultant resulta vergonyós. Dona el missatge que el fet d’infiltrar-se ix barat, que es pot danyar la vida de militants d’esquerra sense un motiu justificat, que es poden generar tensions en col·lectius socials i, fins i tot, eliminar-los sense que es diga públicament quina motivació hi ha darrere.
Des que partits a l’esquerra del PSOE van aconseguir cotes de poder, tant en el govern central com en governs autonòmics o municipals, se’ns va dir que la política parlamentària necessitava més que mai als col·lectius socials i associacions veïnals, però aquests moviments policials només demostren que estan allunyats els uns dels altres. Perquè mentre s’espera una llei d’habitatge o la derogació de la llei mordassa, l’única via que veuen alguns és continuar la lluita al carrer i fer pressió. Però és clar que continua molestant i que alguns sols volen que fiques la papereta cada quatre anys i guardes silenci. Curiosa democràcia, una vegada més.
