Fa uns anys vaig començar a fer-me un àlbum de cromos particular a partir de retrats de bèsties i bestioles que ens trobem quan treballem al tros. Li vaig posar de nom “Lo tros és vida”. De moment hi tinc una setantena de fotos, que no deixen de ser una petita mostra de tot el que ens trobem feinejant perquè no sempre tinc la càmera a mà, l’humor per fer-la anar o la capacitat de fotografiar els animals massa petits, massa ràpids o massa voladors.
Això de l’àlbum, a part de ser un passatemps, m’és una excusa per aprendre petits detalls de la fauna amb la que vivim perquè sovint no sé què són, o a quina família o ordre pertanyen, ni com viuen o altres detalls vitals. Alhora m’ho agafo com una manera d’ensenyar, sense gaires paraules, una part del nostre dia a dia que cada cop em desperta més interès.
L’últim d’entrar a la col·lecció ha estat un bitxac que amb molta gràcia feia parada a una de les canyes que ens serveixen per marcar on hi ha plantats els ceps més jóvens, evitant així que hi posem els peus a sobre o atropellar-los amb la roda del tractor.
L’últim d’entrar a la meva col·lecció de fotos ha estat un bitxac que amb molta gràcia feia parada a una de les canyes que ens serveixen per marcar on hi ha plantats els ceps més jóvens
Anant una mica més enllà m’agrada compartir aquestes imatges perquè sovint s’assenyala als pagesos com a destructors de la natura, o com a egoistes que només pensen en el benefici econòmic, com a contaminadors de primer ordre, o com a exterminadors de vida en general. Res més lluny de la realitat, o com a mínim de la realitat que ens és més propera.
No fa gaire llegia un tuit que deia que la vida salvatge ha de tenir el seu lloc propi i pensava en els dos cabirols que ens vam trobar fa uns dies quan anàvem a podar uns dels últims ceps que ens quedaven per fer. Àgils i porucs s’havien espantat amb lo cotxe que portàvem davant i van començar a saltar de feixa en feixa per anar-se a amagar; d’un tros de vinya a un tros d’ametllers fins a trobar els pins.
Els ceps en qüestió, els que anàvem a podar, tenen tres anys, van ser plantats a la segona quinzena del març de l’any 2020, dies després del decret del primer confinament que va fer desaparèixer la vida humana de l’espai públic, i l’any passat ja van fer els primers raïms.
Com que les llàgrimes no ens regarien les plantes, ara que fa falta tant l’aigua, m’estimo més guardar-les per més endavant
Tot i així, com que les fronteres sempre són fictícies, la vida salvatge va entrar al bancal humanitzat. En brotar la vinya els cabirols van degustar uns quants brots tendres i en madurar el raïm ells i sobretot els porcs senglars van fer els controls de maduració pertinents. El resultat va ser clar: dels raïms només en van quedar les raspes i la vinya de la pandèmia no va ser veremada.
Arribats aquí podria començar a plorar una mica parlant del futur negre de la pagesia, dels costos que cada cop s’apugen més, de la feina feta en va, de les inversions fetes i per fer que complicaran la viabilitat, i tampoc m’oblidaria de les diverses administracions que a vegades sembla que posin més traves que ajudes. O podria parlar de plagues cinegètiques i provar de muntar un sarau. Però com que les llàgrimes no ens regarien les plantes, ara que fa falta tant l’aigua, m’estimo més guardar-les per més endavant.
Aquesta setmana, amb el nivell 2 del Pla Alfa activat, uns quants incendis feien saltar les alarmes i feien dubtar d’aquella frase que diu que els incendis s’apaguen a l’hivern.
Podant la vinya jove que us deia, amb una ventada pesada però per sort poc freda, comentàvem on aniríem en cas que la muntanya que ens rodejava comencés a cremar. El pare –company de feina i veu de l’experiència– deia que si els camins quedessin tallats el millor fóra anar al tros del veí (que té un bancal més gran), posar-se al mig del conreu treballat i esperar que la sort ens acompanyés.
El clap de vinya que ens hauria de salvar de morir carbonitzats és, al cap i a la fi, un tros del mosaic agrícola i forestal que en un futur potser no molt llunyà haurà d’evitar que mig país cremi sense aturador
El clap de vinya que ens hauria de salvar de morir carbonitzats és, al cap i a la fi, un tros del mosaic agrícola i forestal que en un futur potser no molt llunyà haurà d’evitar que mig país cremi sense aturador. Ho deia i repetia Marc Castellnou no fa tant: en un paisatge homogeni, continu i estressat com el que tenim, els incendis seran descomunals i la culpa no serà només del canvi climàtic sinó del model de país que ha girat l’esquena al món rural.
Fa més de vint anys que “Lo riu és vida” es va convertir en un clam popular i en el lema d’una lluita a favor de l’aigua que és vida, de la natura i de la pervivència d’un paisatge, d’una terra i d’uns pobles mil·lenaris. En cap cas voldria fer-ne una còpia barata i poc original dient que “lo tros és vida” però em sembla que és una manera clara i concisa de fer arribar el missatge. Sense una agricultura de petita escala respectuosa i adaptada a cada territori la vida, com el paisatge, perdrà colors i matisos.
Potser la clau està en saber si allò essencial és invisible als ulls o si per contra ho tenim tan a la vora que no ho sabem veure.
