Ningú no ens hauria dit fa unes quantes dècades que moltes de les feines que es feien aleshores acabarien sent substituïdes per màquines. La desaparició d’oficis, sobretot en el medi rural, va ser una constant durant la segona meitat del segle passat, durant la qual la major part de la població va emigrar als grans nuclis urbans. Aquesta pèrdua progressiva continua vigent en els primers anys d’aquest segle.
Però algunes persones continuen treballant amb feines artesanals defensen la seva tasca per una necessitat de reactivació econòmica dels territoris i reivindiquen les característiques dels productes artesanals, aquells que es toquen amb les mans i se senten amb el cor. I és que ja ho va dir el poeta Joan Salvat-Papasseit, “hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure”.
Vímet viu
Cristian Real seu a la seva cadira per teixir el vímet en silenci. Treballa enèrgicament i amb força, tocant amb les seves mans les vares de vímet remullades en aigua. Sentint el moviment, les corbes, els volums, els buits. Són toves, primes i elàstiques. “La cistelleria és efímera. Canvia i es degrada. Les peces que creo mai es mantenen igual al llarg del temps”, diu.
Viu a Sant Pere de Ribes (el Garraf) i a casa seva té el seu propi taller de cistelleria. Va començar en aquest món l’any 2013 gràcies a diferents cursos que va rebre a l’Associació Catalana de Cistellaires, creada el 1996 per Roser Albó. L’associació serveix com a intercanvi d’experiències i coneixement i posa en relació professionals i clientela. Avui n’és membre actiu i ha creat la seva pròpia marca, Salix Art.
Va iniciar-se en els treballs artesanals com la sabateria, però la seva passió per la cistelleria ve de molt abans. S’hi va interessar al seu poble natal, a Cornudella de Montsant, un petit municipi de la comarca del Priorat. Allà, li va cridar l’atenció que tothom tenia cistelles de la mateixa persona. Es tractava de Rafel, el cisteller del poble. Avui, algunes de les seves creacions s’inspiren en ell.
La cistelleria és un art mil·lenari. En els últims anys, la preocupació per la crisi climàtica i la desacceleració provocada per la pandèmia han afavorit la revifada de la cistelleria. “A l’associació catalana de cistellers som al voltant de 45 persones actives i la meitat aproximadament ens hi dediquem professionalment, tot i que hi ha poc relleu generacional. La situació de pandèmia ha afectat molt”, detalla l’artesà.
Cristian Real és un enamorat del vímet i sobretot, del vímet viu. Hi ha referències documentals segons les quals el vímet ja es feia servir a l’antic Egipte i a l’imperi romà. “És una fibra natural: el culls, el mulles, el treballes, el trasportes i no es desfà. És un material proper i respectuós amb l’entorn”.
Al seu taller hi ha fibres de vímet de diferents grandàries i tonalitats llestes per tornar a humitejar-les i començar el trenat. Com a eines principals fa servir unes tisores, un cúter, un martell i un punxó.
Els usos de la cistelleria en l’actualitat són molt diversos. El vímet no només serveix per a ús tradicional, sinó que es poden crear elements decoratius o cabanes per a escoles. “Els infants aprenen a gaudir d’un espai viu, veure com brota i cau la fulla d’hivern, estar en contacte amb la natura i sentir el seu caliu”.
Olor de garrofa
Clara Martín diu que hi ha plantes que han estat oblidades, menystingudes. La garrofa n’és una. És propietària de Menjamiques, una empresa de Bràfim, a l’Alt Camp, que des de 2017 aposta per aquest fruit com a alternativa alimentària i dona a conèixer les possibilitats d’aquest aliment en la cuina allunyant-lo de l’estigma que l’envolta.
Filòloga de formació, Martín treballava a Barcelona fins fa uns anys, quan es va quedar sense feina. L’atur va fer que es reinventés i va deixar enrere els textos per dedicar-se al món alimentari, tot i que les lletres continuen ajudant-la en el seu dia a dia i ella mateixa ha posat paraules als productes que ofereix al seu web.
Al seu taller, Clara Martín elabora cremes, olis, vinagres o allioli amb garrofes produïdes al Camp
Els garrofins venen del garrofer, l’arbre aquell que “ha de mirar al mar, perquè si no es mor”, com deia Josep Pla. És un lloc de memòria i transcendència d’històries i de tradicions, de saviesa i de sacralitat, de connexió entre el passat i el present. Tanmateix, l’estigma ha vingut en les últimes dècades donat que s’utilitzava com a alimentació animal. “Això fa que no sigui considerat un aliment de primera que, durant la guerra, quan hi havia manca de recursos, s’utilitzava com a substitutiu de la xocolata”.
Però la garrofa té moltes propietats bones: és rica en hidrats de carboni, fibra, ferro i calci i és dolça de manera natural. A més, el garrofer ajuda a fixar els índexs de diòxid de carboni i protegeix els boscos d’incendis.
Al seu taller, Clara Martín elabora cremes, olis, vinagres o allioli de garrofa amb productes del Camp. Fa olor d’infància i de berenar. S’ajuda d’algunes màquines i eines i amb les seves mans, va preparant els productes mentre parla d’intercooperació, de recuperació del territori i de les ganes de fer sostenible la vida més enllà de les ciutats.
El despoblament rural als Països Catalans tendeix a l’alça des de fa dècades. Un fet marcat per les poques oportunitats laborals i la centralització del teixit empresarial a les ciutats, tot i que la pandèmia ho està canviant de manera significativa. Pel que fa a la garrofa, “el problema és que no es potencia el consum local, perquè la globalització ha fet que s’imposin altres criteris de producció i consum.”
Avui dia i juntament amb altres productors de la zona, es planteja obrir un obrador comunitari per reivindicar els productes locals, transformar el teixit econòmic de la comarca i generar iniciatives conjuntes.
Justa la fusta
Des de sempre, la fusteria ha estat considerada un ofici exclusiu d’homes. En l’actualitat, cada dia són més les dones que fan incursions en aquesta activitat creant noves oportunitats d’ocupació i tallant estereotips. És el cas de Christina Abey Parris, dissenyadora i creadora de mobles de fusta.
El seu projecte propi va començar a caminar l’any 2009 a Tavertet (Osona), després d’estudiar a l’Escola Chippendale, a Escòcia, on va aprendre tot el que sap. Des d’aleshores, s’ha dedicat a crear peces per encàrrec per a clientela particular des del seu taller a Vic i per a un allotjament rural familiar enfocat al turisme sostenible.
La seva passió per la fusta ve des de molt petita. “Vaig créixer a una casa de camp prop de Rupit i m’encantava jugar amb fustes i pedres i fer-me arcs i fletxes. El meu avi construïa mobles amb fusta i m’agradava molt veure’l treballar”, recorda l’artesana. Això va fer que, amb 7 o 8 anys, el seu pare l’ajudés a construir una casa de fusta a un arbre per jugar.
Al seu taller, Christina Abey Parris dissenya i treballa les seves peces mentre escolta música, amb una gran sensibilitat, passió, amor i un gust pels petits detalls. “Quan m’arriba un encàrrec, el primer que faig és parlar amb el client i definir què vol. A partir d’aquí faig el procés de recerca per definir la peça, dibuixar-la i crear-la”, explica.
El material que utilitza és fusta massissa que ve directament de l’arbre i treballa amb encaixos tradicionals, fugint de ferros, caragols i claus, peces metàl·liques que amb el temps es van desgastant. “Si la fusta encaixa bé, no es desmunta mai”.
La fusta és un material viu molt especial, és una part de la natura que es fica a dins de casa. “Cada espècie de fusta té la seva pròpia olor i tonalitat. És com l’empremta de les persones, no en trobaràs mai dues iguals”. Christina Abey Parris segella els productes que fabrica amb la seva marca Wood Woman Made, una marca que incideix en el fet de ser dona, que fuig de grans tallers i empreses.
La fusteria sempre ha estat vinculada al sector masculí, encara que cada vegada són més dones que s’hi dediquen. Entitats com l’Associació de Dones Fusteres treballen per fomentar la formació i la inserció laboral de les dones d’aquesta professió i compartir recursos.
Quan l’artesana osonenca va començar en l’ofici amb 19 o 20 anys, no tenia moltes referents dones i de vegades, explica, no la prenien seriosament o s’ha trobat situacions on algunes persones se sorprenen quan els ha dit que la fusteria és el seu ofici: “Una vegada, un home gran, en una ferreteria, em va dir: ‘Ja saps el que busques, nena?’”.
Esmolar amunt i avall
Cada vegada és menys freqüent sentir el so característic de la flauta que toquen els esmolets tradicionals quan passen pels carrers. Van pels barris i s’anuncien amb la seva inconfusible melodia per oferir els seus serveis artesanals. Es tracta d’un ofici ambulant que el pas del temps ha convertit en minoritari i s’ha envellit, ja que no existeix gaire relleu generacional. Rafael Maestrini n’és un d’ells.
Va arribar de l’Argentina el 2004 gràcies al seu germà, que ja vivia a Barcelona i treballava en l’ofici. Durant un any, li va ensenyar a afilar ganivets, tisores, navalles i altres instruments tallants i a buscar clientela. No obstant això, compaginava aquesta feina amb altres per subsistir i no va ser fins al 2013 que va començar a dedicar-s’hi completament.
Rafael Maestrini esmola sobretot per a peixateries i carnisseries. Amb la COVID-19 ha perdut molta clientela entre restaurants
L’instrument bàsic de l’esmolet és la mola, la roda que serveix per afilar, i cada peça té el seu truc. “Cada ganivet necessita un tipus d’afilat, i això varia segons el tipus d’angle, si és més obert o més tancat”. Rafa Maestrini treballa les seves peces sobre una moto per arribar de pressa als llocs. Abans anava en bicicleta. “És una feina molt agraïda, perquè quan els clients queden contents, et feliciten molt”, diu mentre esmola els ganivets sota l’arcada de davant del Port Vell, al barri de la Barceloneta.
A poc a poc es va anar generant un circuit de clientes fixes, a banda de les que van sortint cada dia. Abans de la pandèmia de la COVID-19, el 90 % de la seva clientela eren restaurants i va haver de buscar alternatives. Ara són botigues, com peixateries, carnisseries i particulars.
Passegem amb ell pels carrers que desemboquen al Mercat del Clot (Barcelona) a la recerca de demanda. “Avui no hi ha molta feina”, comenta mentre surt d’un restaurant amb les mans buides. Al final, decideix aturar-se davant del mercat amb l’esperança que alguna veïna el sol·liciti.
Videosèrie L’ofici de resistir
Accedeix a la llista de reproducció dels quatre vídeos protagonitzats per les artesanes que apareixen en aquest reportatge, realitzats per Marta López Mas, Sarai Rua, Jofre Figueras i Sara Borrella
